Catalans i valencians, una altra vegada

 

Qui té por del català? 

Marina Subirats, a l'Ara

No sé si és una vivència compartida a Catalunya o només meva personal, però anar a València és com anar a casa d’aquell germà que tens ganes de veure i alhora ets conscient que cal anar amb peus de plom per no espatllar la relació. No em passa amb les amigues i amics, esclar, amb qui la confiança és mútua i total, però sí amb el conjunt de la població: sembla com si algú de Catalunya que s’arriba a València fos sempre sospitós d’anar-hi a donar lliçons, vés a saber amb quines intencions.

València, per a mi, és com una germana. Hi tinc amics i amigues de fa molts anys, amb qui he compartit moltes coses. M’agrada aquest barri del Carme, més autèntic que la nostra Ciutat Vella, farcit de casalots i palaus, de placetes tranquil·les, de botigues antigues a vessar d’arracades i cintes i velluts. M’agrada la seva gent planera, sense pretensions ni ganes de competir, però exigent, gairebé intransigent, a l’hora de debatre sobre projectes, idees i temes transcendents. Gent més culta del que aparenta, precisament perquè no utilitza la cultura com a moneda de canvi sinó com a tresor propi, i quan la mostra ho fa amb ironia, per deixar clar que no pretén presumir.

Em conviden a València a fer una conferència. Poc abans de començar pregunto: català o castellà? Sóc conscient que estic plantejant un problema. (No he dit: valencià o castellà, perquè no domino la variant valenciana, i intentar-ho seria una burla. Però la pregunta mateixa es pot prendre ja com una impertinència: ¿no reconeixes l’existència del valencià com a llengua diferenciada?, ¿el català, a València, no es diu valencià?) Resposta: ah, parla com vulguis. No, insisteixo, decidiu vosaltres (fa temps que m’he perdut en el conflicte lingüístic valencià i no acabo d’entendre el significat exacte de cada llengua: des que un grup d’oients va marxar d’una conferència meva ofès perquè parlava català i no valencià, el laberint em supera). No, com tu vulguis. Finalment, parlo en català i pregunto: tothom m’entén? Sí de la sala, cap mà no s’hi aixeca en contra. Català, doncs, tema resolt.

Doncs no. Després, sopant, una amiga em diu: gràcies per haver parlat en català. Em sorprèn. No m’ho agraeixis, jo en aquesta qüestió faré sempre el que em digueu. Insisteix: gràcies, el català és tan poc present a la vida pública! De cop la conversa s’anima, gira a l’entorn del bilingüisme, del seu significat polític, de l’ús públic del valencià. Comento: tothom l’entén, m’ha semblat, jo ho he preguntat d’antuvi. No, hi ha gent que no t’entenia. I una a la taula: jo hauria preferit que parlessis en castellà. Doncs per què no ho has dit? No, no hauria estat bé, això ara ja no es fa. Hem avançat una mica, ara hi ha respecte i cadascú pot parlar el que vulgui. Però, de fet, molta gent no t’ha entès. Tot això, esclar, expressat en un continu pas d’una llengua a l’altra, exactament com a Barcelona, amb canvis a mitja frase segons a qui mira la persona que parla.

Sempre el malentès, el joc dels espills. Hi va haver un temps en què parlar català a València semblava una provocació. Ara, almenys, s’ha arribat a la tolerància, un progrés. ¿Cal recordar que les llengües són innocents, que la intenció política la posen els parlants, o els que escolten, o els que els dominen a tots dos? L’embolic de València és més enrevessat que el de Catalunya: les burgesies sempre busquen un enemic exterior per tractar de compactar el poble entorn seu i validar el poder propi, presentant-se com a salvadores enfront d’algun gran malvat. A Catalunya, des de la Transició, l’adversari ha estat Madrid, i això ha jugat, almenys parcialment, en favor de la llengua.

A València ha estat el contrari: al començament de la Transició la burgesia local, amb una gran habilitat, va designar com a adversari Catalunya i el seu suposat afany imperialista, pel fet que algú havia parlat de Països Catalans. Resultat: es va consolidar, com mai abans, la denominació de valencià per a la variant local del català, convertint-la conceptualment en un altra llengua; i tot allò que recorda l’arrel comuna, la unitat de la llengua, el fet que el valencià és català occidental amb unes quantes variants lèxiques, ha estat condemnat com a signe d’una fosca voluntat de domini dels veïns del nord. De manera que quan algú, simplement perquè s’alegra que el català ressoni sense traves en un acte públic, s’atreveix a esmentar-ho, la discussió està garantida, i cal una vegada més justificar per què una catalana gosa parlar així a València, i esbrinar si tothom hi està d’acord.

Més enllà de la voluntat dels pobles, del dret de tothom de parlar la llengua materna, l’ús de les llengües és constantment manipulat des del poder. Indubtablement, la burgesia valenciana menysprea el valencià com a “llengua baixa”, en una situació típica de diglòssia, però sobretot el que va pretendre al començament de la Transició va ser trencar qualsevol confluència amb Catalunya, on políticament l’esquerra tenia més pes. I va marcar les cartes de manera tal que el PSPV, en els seus anys de govern, va navegar entre dues aigües. Després, esclar, un quart de segle de poder del PP va reblar el clau, afegint constantment llenya al foc. Ara, per fi, una nova etapa esperançadora en la societat valenciana, en què caldrà veure com es decanten les coses. Esperem que les institucions deixin de presentar els catalans com a invasors potencials; potser sí que a vegades ens comportem d’una manera arrogant, però de lliçons en donem poques, que prou feina tenim per aclarir-nos a casa.

I de cop, m’adono que almenys, a Catalunya, ja fa temps que no ens cal demanar permís per parlar en català. Sovint toca canviar de llengua, és cert, quan ens trobem amb nouvinguts que no ens entenen, però ho fem sense problema, que la principal funció de la llengua és la comunicació. Altrament el català es parla a tot arreu: fa anys que la població d’immigració antiga l’entén, i els seus descendents el consideren com a llengua pròpia, a vegades juntament amb el castellà. És a dir, entre la població que viu a Catalunya, el conflicte lingüístic ha desaparegut, amb molt poques excepcions. Cosa que no implica que s’hagi acabat l’intent de combatre la nostra llengua: aquesta mateixa setmana s’ha parlat de dos atacs frontals, un del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i l’altre del ministeri de Justícia, ambdós restringint l’ús del català en l’àmbit de la justícia i de l’administració. En el moment que estem vivint, això sí que són provocacions. Algú, indubtablement, té ganes de tensar la corda tant com sigui possible. Endavant, que no decaigui, no fos cas que poguéssim conviure en pau!