La presència de professores disminueix a mesura que s’avancen etapes educatives
ELISABET ESCRICHE Barcelona
Margarita Arboix, rectora de la Universitat Autònoma de
Barcelona (UAB), és l’única dona que dirigeix una universitat catalana.
David Altimir, mestre des de fa 25 anys, és l’únic tutor d’infantil
d’un equip de nou persones de l’escola Les Pinediques de Taradell
(Osona). Tots dos són l’excepció de la piràmide del sistema educatiu, on
els primers esglaons són territori de dones, i els últims, d’homes. Les
dades ho corroboren. Dels 13.849 docents especialitzats en la segona
etapa d’educació infantil (de P3 a P5), un 98% eren dones el curs
2014-15. A la universitat la situació es capgira: el 60% del professorat
són homes i, a la punta de la piràmide, d’entre els dotze rectors
catalans, Arboix és l’única representant femenina.
Pel seu currículum, la rectora s’ha mogut en la majoria d’ocasions en
àmbits governats per homes. Ha sigut degana de la Facultat de
Veterinària -l’única en aquell moment de tot Europa-, directora dels
serveis territorials de Salut a Barcelona o directora general del
ministeri d’Agricultura. “Hi ha llocs en què he partit d’un -10 per ser
dona, quan la resta de companys començaven de zero”, explica. Els
comentaris pejoratius que ha patit al llarg de la seva carrera prefereix
oblidar-los. “He hagut de trencar moltes barreres”, es limita a dir.
Un reflex de la societat
Per a Arboix, que fa un mes i mig que ocupa el càrrec, la
masculinització de la universitat és un reflex del que passa a la
societat. “En el moment en què la dona és mare s’alenteix la seva
carrera professional perquè acostuma a recaure-li la responsabilitat
familiar”. Tot i que les polítiques de conciliació es van tirar endavant
precisament perquè mares i pares compartissin la cura del fills, la
directora de l’Observatori per a la Igualtat de la UAB, Teresa Freixes,
destaca que és la dona la que sol agafar-se els permisos i la que, per
tant, limita la seva carrera professional.
Al marge
dels motius personals, però, aquesta masculinització també es deu a
raons socials. A Suècia, detalla Freixes, s’han fet estudis empírics
sobre la valoració dels tribunals quan han de decidir una promoció
professional. “Si aquestes avaluacions no es fan a cegues, sense que se
sàpiga qui és, hi ha una tendència a valorar més els currículums
masculins”, assegura.
El poc prestigi del mestre
Quan Altimir explicava al seu entorn a principis dels anys 90 que
estudiava per ser mestre, la primera reacció era de sorpresa. “Mai,
però, ha sigut dolenta”, diu. Era l’únic noi en el grup d’educació
infantil de la facultat. De les sis escoles en les quals ha treballat al
llarg de la seva carrera, només en una ha tingut un company de feina
home. A diferència d’Arboix, però, assegura que mai s’ha sentit
discriminat: “Tot el contrari, he sigut un privilegiat per treballar al
costat de dones que m’han acollit magníficament bé”. Altimir, que és
membre de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, creu que l’educació
infantil està feminitzada perquè no se li dóna la importància que es
mereix. “Socialment no es considera tan rellevant com la universitat i
es creu que la nostra feina es pot fer només tenint una mica de
tendresa”, lamenta. El mestre no entén com s’estan ignorant els
resultats de les últimes recerques, que deixen clar que l’educació
durant les primeres etapes de la vida és la més important.
¿És possible, però, aconseguir la igualtat en tots els esglaons del
sistema educatiu? Segons la secretaria d’Universitats i Recerca, s’han
fet passos. L’any 2005 el percentatge de professores i investigadores de
les universitats públiques era del 34,3%, sis punts menys que el 2014.
Però tant Arboix com Altimir creuen que aconseguir la paritat “costarà i
molt”. “A la universitat cal fer un esforç de discriminació positiva i,
en paral·lel, educar la societat en la idea que les capacitats dels
homes i les dones són iguals”, defensa Arboix. Per a Altimir el primer
pas passa per prestigiar l’educació infantil, tal com han fet països com
Finlàndia, Suècia o Dinamarca. “Per fer-ho s’han de posar en un primer
terme els drets dels infants”, apunta. Enric Prats, professor de
pedagogia internacional de la Universitat de Barcelona (UB), va més
enllà i afegeix que, per prestigiar els primers esglaons del sistema
educatiu, s’ha d’incentivar els mestres amb algun tipus de compensació,
ja sigui social o econòmica. Alhora, afegeix, cal orientar millor els
joves que cursen batxillerat o cicles formatius perquè vegin l’educació
infantil com una bona sortida professional.
En
qualsevol cas, el camí que queda per recórrer és llarg. “El dia que no
sigui notícia que una dona és rectora o els pocs mestres que hi ha a
infantil s’haurà aconseguit l’objectiu”, conclou Freixes.
Tisorada al sexisme acadèmic
Conèixer el que genera les desigualtats és el primer pas per reduir-les
MARTA AYMERICH Vicerectora de la UOC
Som conscients del sexisme acadèmic? Pensem-hi un moment. I és que a tot Europa patim l’efecte del gràfic tisora.
Us heu d’imaginar unes tisores obertes en posició horitzontal, amb la
part de posar-hi els dits a l’esquerra i les ganivetes a la dreta. Una
mena d’ics ajaguda on la línia ascendent representa els homes, i la
descendent, les dones. A la part esquerra, doncs, veuríem com en nombre
de titulacions universitàries hi ha més dones (60%) que homes (40%). El
punt on es creuen és el nombre de tesis doctorals llegides per homes i
dones (50%) i les línies van divergint entre uns i altres quan
s’assoleixen les diferents categories de professorat permanent a la
universitat, de manera que hi ha en la màxima categoria un 80% d’homes i
només un 20% de dones. Les dades precises es poden obtenir de l’informe
She Figures que publica la Comissió Europea cada tres anys i des del 2003. L’evolució a cada informe per aconseguir tancar la tisora
és minsa. Catalunya, malauradament, mimetitza aquesta tisora oberta. I,
francament, només voldria una tisora si metafòricament servís per
retallar aquestes diferències d’oportunitats entre sexes.
Si es miren dades només de recerca, a Catalunya
s’observa que en categories primerenques -predoctorals- no hi ha
diferències. Però a mesura que s’avança en la carrera científica
-finançament d’estades postdoctorals o direcció de grups de recerca- es
van ampliant les diferències en favor dels homes. Els gràfics tisora d’aquestes dades els trobareu a Doctes, doctores i catedràtiques,
publicat pel Consell Interuniversitari de Catalunya. També hi veureu
que, desgraciadament, en les etapes més avançades de la carrera hi ha
menys sol·licituds de finançament de recerca presentades per dones. Una
cosa semblant passa al Consell Europeu de Recerca: de totes les
convocatòries del període 2007-2013, només un 25% s’han concedit a
científiques. I, sí, com bé deduïu, les diferències ja hi són també
abans: només un 30% de les sol·licituds eren de dones.
Tornem-hi a pensar uns segons, doncs. Per què es produeix el sexisme acadèmic? Si bé el gràfic tisora
universitari evoca una discriminació negativa envers les dones, el cert
és que això sol no explicaria per què hi ha marcades diferències en
alguns tipus de disciplines acadèmiques -menys enginyeres i més
infermeres, per exemple- o per què les dones s’inhibeixen de
presentar-se a determinades convocatòries de recerca. Hi ha factors que
podrien explicar-ho, com ara els estereotips de gènere, la pressió
social i la compatibilitat amb els objectius de vida. Tot i que ara no
m’hi puc estendre, per sort hi ha acadèmics, aquí i arreu,
estudiant-los. Conèixer-los ens ajudarà a posar remei a aquests efectes
barrera.
Discriminació per sexisme
Per la seva banda, el sexisme per discriminació s’ha demostrat en diversos estudis. En un article a la revista Nature
es posava de manifest que a Suècia les científiques havien de tenir dos
cops i mig més currículum que els científics per aconseguir finançament
per a recerca. En un altre de la revista Annals of Internal Medicine
es mostrava que les professores de medicina dels EUA tenien un 20%
menys de probabilitats d’assolir reconeixement, incloent-hi el salarial.
Un aspecte que la revista The Lancet difonia respecte a les
universitats del Regne Unit: els professors percebien, a finals dels 90,
8.000 lliures anuals més que les professores.
El tema és recurrent, punyent i sagnant. I,
sobretot, profund. Si resulta que pel fet de ser dona no només no s’és
reconeguda científicament, sinó que ja no s’escullen determinades
disciplines o es renuncia a presentar determinades sol·licituds de
finançament de recerca, la societat està malbaratant talent. Alguns
motius no explícits impedeixen que la intel·ligència emmagatzemada en
cervells femenins no tingui les mateixes oportunitats que l’acumulada a
les neurones masculines. Fem-los explícits, aflorem-los i
minimitzem-los. Només així podrem retallar les diferències i finalment tancar la tisora per aprofitar tot el talent que la societat mereix.
