I si són els fills els que ens posen a dieta digital?
ENS PREOCUPEN ELS JOVES i les seves addiccions a la
tecnologia, però crec que els que rondem els cinquanta hi estem bastant
més enganxats. Ni som bon exemple de res ni tenim prou autoritat per
demanar que deixin de mirar la pantalleta si nosaltres no aixequem els
ulls de la nostra.
He sabut el cas d’una colla de nois de segon d’ESO
que voluntàriament han decretat la setmana sense mòbil, perquè veuen que
en són massa dependents. També conec el cas d’uns quants universitaris
que han renunciat al telèfon intel·ligent i n’han recuperat un de ben
tonto, que només els serveix per trucar, cansats de tants inputs
que els arriben quan no els demanen. Són gestos aïllats però
esperançadors, que indiquen un control o una voluntat d’intentar-ho que
costarà més que tinguem els més grans.
Els que cinquantegem som amb la informació com els
nostres pares són amb el menjar. Els que van passar gana a la postguerra
quan entren en un bufet lliure agafen mal de panxa, no poden resistir
la temptació d’endrapar tot el que poden. Els que des de petits ja hem
anat tips podem triar més, hem crescut amb plats generosos a taula.
Però, en canvi, nosaltres vam créixer amb la informació amb comptagotes,
les trucades eren cares i les fotos racionades perquè els carrets
s’acabaven. I ara que ens sembla que tot és a l’abast i podem connectar
amb tothom i ho podem retratar tot, ens agafen atacs bulímics de posar
m’agrada a Facebook o disparar la càmera eternament i enviar el primer
que ens fa gràcia a tots els contactes del WhatsApp. El bufet lliure de
les xarxes socials ens atreu tant que mai no en quedem prou tips. Els
nostres fills, que ja han nascut amb aquestes eines, no estan tan
enlluernats ni afamats, és el seu menú de cada dia. Potser seran ells
els que ens hauran de posar a dieta digital a nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada