El bon capitalisme industrial

Antón Costas

Catedràtic de Política Econòmica (UB)

Adulació i elogi de la nova riquesa

El perfil de molts dels espanyols de la llista de 'Forbes' diu molt i bé de l'economia i del país

La setmana passada tots els diaris, ràdios i televisions es feien ressò de qui són els espanyols més rics a Espanya segons el rànquing de la revista nord-americana 'Forbes'. Entre els primers espanyols de la llista hi ha persones com Amancio Ortega (Inditex-Zara), Juan Roig (Mercadona), Isak Andic (Mango), Juan Miguel Villar Mir (OHL), Sol Daurella (Cobega-Cocacola), Víctor Grifols (farmacèutica Grifols) i altres que per qüestió d’espai no esmento.

 
El to dels comentaris que acompanyen aquestes notícies és més d’adulació de la riquesa en si mateixa que d’elogi de la trajectòria empresarial i vital de les persones que n’han sigut afavorides. És una adulació orientada a admirar les grans riqueses i atorgar-los estatut de celebritat, a l’estil dels programes de rics i famosos. Una adulació que, per un altre costat, és més intensa com més gran és la fortuna.

Són de destacar els patrimonis obtinguts en activitats en les que predomina la competència

El que és curiós és que aquesta adulació es fa per part de persones que tenen pocs motius per fer-ho. Són, en aquest sentit, admiradors desinteressats. Aquest comportament ja va cridar l’atenció d’Adam Smith, l’economista i filòsof moral escocès de finals del segle XVIII, autor de la primera obra moderna d’Economia, titulada 'Una investigació sobre la naturalesa i causa de la riquesa de les nacions'. O, simplement, 'La riquesa de les nacions', que va ser publicada l’any 1776. Per Smith, defensor de la nova economia competitiva que més tard es va anomenar capitalisme, aquesta adulació acrítica no només és desagradable en si mateixa, sinó que és potencialment perillosa: «Aquesta disposició a admirar, i gairebé a idolatrar, els rics i a menysprear o, com a mínim, ignorar les persones pobres i de condició humil (...) és la principal i més estesa causa de la corrupció dels sentiments morals».
 
No obstant, si en lloc d’idolatrar la riquesa en si mateixa, com un modern vedell d’or bíblic, ens fixem en la «naturalesa i causa» de la riquesa dels nou-rics espanyols que apareixen a la llista de 'Forbes' podem transformar l’adulació en un cert elogi. Un elogi que aquí i ara vull centrar en quatre comentaris.
 
Primer. Es tracta, en molts casos, d’una riquesa de primera generació, no d’una riquesa heretada, pròpia de rendistes. És el cas d’Amancio Ortega, fundador i primer propietari de la gallega Inditex-Zara a partir d’una petita botiga de roba a la Corunya; o el de Juan Roig, fundador i propietari, juntament amb la seva dona, de Mercadona; i també el d’Isak Andic, que de venedor ambulant va arribar a aixecar Mango. És una riquesa meritocràtica.
 
Segon. Es tracta també, en molts casos, d’una riquesa obtinguda en activitats en què predomina la competència amb altres empreses rivals i d’àmbit global. No és, per tant, el resultat d’un privilegi emparat per algun monopoli o regulació pública. És el cas, per exemple, d’Amancio Ortega, Isak Andic, Víctor Grifols o Sol Daurella. I, a més a més, es tracta d’empreses fortament generadores d’ocupació.
 
Tercer. La geografia d’aquesta nova riquesa espanyola és perifèrica. Territorialment centrífuga, més que centrípeta. No viu de la proximitat de la política governamental, amb les seves relacions sovint incestuoses i corruptes. A més a més, aquests nou-rics de primera generació no han fet el que solen fer els rendistes hereditaris, que acostumen a traslladar-se a la capital i a viure de les rendes. Ells segueixen vivint allà on estan les seves empreses i casernes més grans.
 
Quart. És, per últim, una nova riquesa que porta, en alguns casos, associada una responsabilitat social més gran amb el seu entorn social. Moltes de les persones que apareixen a la llista de 'Forbes' s’han compromès, a través de noves fundacions, amb activitats socials, culturals i d’una altra mena en benefici, en uns casos, de persones amb necessitats i en risc d’exclusió social, i en altres, d’activitats d’interès general. Aquesta responsabilitat més gran es pot veure com un reconeixement que la nova riquesa no només és el resultat de l’esforç i el mèrit individual, sinó també d’una activitat col·lectiva que inclou treballadors, empleats i clients i la mateixa societat.
Encara que aquests comentaris estan fets de pressa i corrents i necessiten més matisos, que en una sola generació una persona, sense disposar d’una herència prèvia, pugui amb el seu esforç crear una fortuna diu molt i bé de l’economia espanyola i del país. Hi ha motius per a l’elogi sincer, que no sigui una simple adulació.