Alguns turons de Manresa són coneguts, altres no tant.
El turó del Xato
La Talaia El Tossal dels Cigalons, abans de la bombolla Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, el territori de Manresa és molt poc pla, ja que està modelat per una
sèrie de turons testimonials, sovint coronats per fragments de les
antigues terrasses fluvials del Cardener. Aquests turons, parcialment
ocupats per edificacions, són els puigs Cardener, Mercadal, el Pujolet,
Terrà, la Talaiai Berenguer. A més, cal destacar les costes de les
Escodines i de Santa Caterina, els tossals dels Cigalons, del Poblenou i
del Coro, aquests integrats a la zona urbana, i altres relleus, més
perifèrics i elevats, com són Montlleó (361 m), Bufalvent (378 m) i
Collbaix (544 m).
Per celebrar els 60 anys de la Colla Dintre el Bosc, el 2011: la ruta començarà al Puig Cardener. Els participants es posaran en ruta cap a la Culla,
el segon dels turons, i després, passant per la Balconada i el Pont
Vell, cap a la torre Santa Caterina. No és un dels turons que es
representava a l'escut del grup sardanista, però serà parada obligatòria
per la panoràmica que ofereix de la ciutat i per la gran esplanada de
què disposa, on els caminants podran esmorzar. D'allà s'anirà al turó
delXato i, després, cap al Congost fins a un nou turó, el dels Cigalons, des d'on es partirà cap al turó del Puigberenguer. Tancaran la
caminada el de Puigterrà i el del Mercadal, des d'on es tornarà cap al
Puig Cardener, on es farà un vermut de celebració. Els turons van dels 220 als 300 metres d'alçada, i es calcula que la caminada durarà unes 4 hores.(. La descripció històrica de cada turó va anar a càrrec de la historiadora Montserrat Duocastella). Moltes pujades i baixades, els coneguts turons de la ciutat: Puigberenguer, Puigcardener, Puigmercadal, Puigterrà, Pujolet...
El territori, dins la conca d’erosió del centre de la comarca, és afaiçonat per una sèrie de turons testimoni i uns relleus marginals de major elevació (Montlleó, 361 m; Bufalvent, 387 m; Collbaix, 544 m), i és drenat, a més del Llobregat i el Cardener, per les rieres de Rajadell i de Cornet (o de Guardiola) i diversos torrents. L'orografia urbana està clarament marcada per l'existència de diversos turons, el Puigcardener, el Puigmercadal, el Puig de Sant Bartomeu, les Escodines (o “les Codines”), el Pujolet, diversos tossals, el Puigterrà, el Puigberenguer, Bufalvent,... i encara, fora de la ciutat pròpiament dita, la petita muntanya de Santa Caterina. De manera que calcular la seva alçada respecte el nivell del mar és una mica difícil, varia dels 205 metres de l’Estació de la RENFE als 283 del Puigterrà (la Seu és a 238 metres), Pla d'Equipaments de Manresa, 2010.
Božo is a unique singer who takes sevdalinka, the traditional folk
song from Bosnia, back to its pure unaccompanied roots. He is an
androgynous singer – sometimes performing as a man, sometimes as a woman
– which is breaking down deep prejudices. Božo has talked about how
sevdah allows him to live as both a man and a woman, and how he sings
and writes sevdalinka-songs, that are in male and female voices because
they are true to both ‘parts of him’.
Una parella catalana té aquesta entrada al seu blog de viatges, que m'ha resultat molt útil. D'ells vaig treure la idea d'utilitzar Safaribookings per trobar la millor empresa local.
Primer, Wildthingsafaris m'oferien un tour privat per a dues persones Nairobi > Arusha > Lake Manyara > Serengeti > Ngorongoro > Arusha, 6 dies, per 2.000 dòlars. S'escapa del pressupost.
Canviem, doncs. Busquem grups més grans. L'origen: una macroempresa de Londres amb subcontractats que no m'ha acabat de convèncer i m'ha fet decidir buscar-los jo mateixa. Però el mapa era molt bo.
Tots els locals fan rutes en semicercle, no circulars. Per què?
Buscant una miqueta més, trobo aquest comentari que fa pensar que potser és més important garantir la qualitat i anar amb els Gamewatchers i estar-se en els seus propis campaments. Potser sí!
El professor de filosofia que va provocar un conflicte
titllant l’homosexualitat d’antinatural -o això van dir que havia dit-
va perdre una bona oportunitat de fer de professor. En un tema
multifactorial com la sexualitat hi intervenen almenys la genètica,
l’epigenètica, l’anatomia, la fisiologia, l’endocrinologia, l’etologia,
la psicologia i la sociologia.
Pel que fa als aspectes biològics, hi ha més d’un
miler d’animals -alguns, mamífers superiors- amb pràctiques homosexuals.
¿L’homosexualitat seria, doncs, també instintiva, com abans es deia que
ho era l’heterosexualitat? A vegades, la forma dels genitals és
enganyosa en l’espècie humana. El tipus i la proporció d’hormones
segregades, i els seus efectes, són diferents en cada individu. De
manera que l’orientació sexual està marcada per la biologia i, per tant,
no se li hauria d’atribuir antinaturalitat.
Però en els humans, psicologia i societat marquen
també tendències i comportaments, a vegades al marge de la biologia.
L’educació familiar i social proveeix pautes que modelen les conductes,
que poden evolucionar amb el temps. En un moment i un lloc donats hi ha
comportaments sexuals majoritaris, els normals, als quals hi ha
qui afirma abusivament que s’haurien d’adaptar fins i tot els de
tendències no majoritàries. En un altre abús, en aquest cas de
llenguatge, fins i tot s’arriba a assimilar el que és normal al que és natural.
Valors i pautes -també les sexuals- són constructes creats per
l’educació sobre un substrat biològic. L’evolució -inclosa l’educació-
ens ha portat de forma natural a pensar, però no ens determina només la
natura, sinó també la interacció amb el pensament i amb la societat.
Afirmar que l’homosexualitat és antinatural és reduir un fenomen
complex a una única visió parcial i, per tant, incorrecta.
La immersió a casa en anglès és un
fenomen creixent. Són pares i mares que, per elecció, decideixen educar
els seus fills en un idioma que no és el matern. Objectiu: donar-los més
oportunitats de cara al futur
Entre un 60% i un 70% dels
nens d’arreu del món són bilingües. El problema és que els monolingües
són majoritaris en alguns dels països més desenvolupats, com ara els
Estats Units i Anglaterra, on el bilingüisme es considera una raresa.
Parlar dues llengües o més des del naixement, per tant, no és estrany.
El que ja surt més de la norma és quan els pares eduquen els seus fills en una llengua que no és la pròpia ni tampoc la del país on resideixen: pares catalans que viuen a Catalunya i que eduquen, per exemple, en anglès.
Què
passa amb aquest fenomen? L’autora Anna Solé Mena el descriu al seu
llibre 'Multilingües des del bressol' (Ed. UOC) com a “estratègia
artificial”, una pràctica encara poc documentada pels lingüistes i de la
qual només se n’han estudiat casos aïllats: “El cas més conegut és el
de George Saunders, professor d’alemany a Austràlia, que va aconseguir
ensenyar alemany als seus tres fills mitjançant una estratègia tipus
OPOL (one person one language, que vol dir una cara
una llengua), tot i que l’alemany no fos la seva llengua materna. La
mare parlava sempre anglès i els pares també parlaven anglès entre ells.
Un element determinant en l’èxit de Saunders va ser la seva
consistència a l’hora de parlar l’alemany i la seva gran motivació”,
explica.
OASI ANGLÈS
A Catalunya
una parella catalana ha seguit l’experiència de Saunders però amb una
mica més d’atreviment. Àlex Caminals i Montsant Aleu (Tiana), tots dos
catalanoparlants, amb el català com a llengua materna, parlen en anglès
als seus fills des que van néixer. Ara l’Ot i l’Edna tenen 10 i 6 anys i
es comuniquen en anglès sense cap problema, són capaços de llegir i
mirar una pel·lícula en aquest idioma i tenen un nivell similar al d’un
nadiu de la seva edat. “Crec que ho vam decidir quan esperàvem l’Ot”,
explica la Montsant. “L’Àlex treballava en una empresa on el domini de
l’anglès era imprescindible i alhora un dels seus caps era escocès i
parlava en anglès als seus fills. Això ens va animar a fer-ho nosaltres.
Inicialment ell havia de parlar-los en anglès i jo en català, però en
els primers sis mesos de l’Ot, l’Àlex va haver de viatjar molt i vaig
decidir parlar-li jo també en anglès, perquè si no no n’aprendria”, diu.
A casa la família Caminals-Aleu l’anglès és rutinari.
Llibres en anglès, contes en anglès, DVDs en anglès, música en anglès i
també diccionaris en anglès. “Sí, perquè nosaltres no ho sabem tot i
hem utilitzat el Wordreference [el diccionari] amb naturalitat, sempre
que ha calgut. L’Ot, que ja llegeix llibres de preadolescent en anglès, a
vegades em pregunta paraules que jo no he sentit mai”, diu la Montsant.
El mateix els ha passat amb l’accent. Conscients que no els poden transmetre un accent nadiu, els pares han adoptat tota mena d’estratègies perquè els seus fills sentin parlar molt anglès,
tant a l’escola com a través del cinema o la música o viatjant a països
de parla anglesa durant les vacances. Aquí també hi entra la seva
capacitat de reciclar-se i aprendre en tot moment: “Jo he canviat el meu
accent. Abans el tenia més spanglish i des que van néixer els nens he fet un gran esforç per millorar-lo”, explica l’Àlex.
RISCOS I REBUIG
Sigui
com sigui, i malgrat les adversitats, l’aventura de l’Àlex i la
Montsant està donant fruits i a casa l’anglès continua sent la llengua
d’ús predominant. “Mantenir una estratègia artificial és molt difícil”,
assegura Anna Solé. “Cal estar molt motivat, ser molt perseverant i que
el nivell de la llengua que es parla a casa sigui molt elevat”, afegeix.
Segons l’autora, perquè un infant es comuniqui correctament en una
llengua s’han de donar dos condicionants: que existeixi una necessitat
per parlar-la i que hi hagi interès per aprendre. “Un tret positiu
d’aquesta família és que els pares els han sabut motivar prou perquè els
nens mantinguin l’anglès com a primera llengua a casa. També és
important que beguin d’altres fonts per poder enfortir i aprofundir el
vocabulari. Si l’estratègia es manté, aquests infants hauran crescut com
a nens trilingües, amb totes els avantatges que això els proporcionarà a
la vida”.
"Si
l’estratègia es manté, aquests infants hauran crescut com a nens
trilingües, amb totes els avantatges que això els proporcionarà a la
vida"
Anna Solé - Autora 'Multilingües des del bressol'
¿Mantenir
una estratègia d’aquest tipus té riscos? Sí, en té. Per començar, que
els fills no vulguin parlar amb els pares en la llengua en què se’ls ha
educat. Un fet que és freqüent en famílies on a casa es parla un idioma
diferent de la del país on resideixen: “Pot passar que es rebotin -diu
Solé Mena-, perquè la llengua de l’entorn i la de l’escola agafa molt
pes”. A casa els Caminals no tot són flors i violes. De rebel·lió també
n’hi ha hagut, sobretot de la petita, l’Edna. “Encara ara de vegades ens
parla en català, però nosaltres ens hem mantingut sempre amb l’anglès,
no ens surt parlar-los en català”, diu la Montsant.
ESTRATÈGIA A L’ALÇA
L’objectiu
final de mantenir una estratègia d’aquest tipus és simplement una
qüestió d’oportunitats. “Quan ens pregunten per què a casa els parlem en
anglès els expliquem que a fora ja aprenen el castellà i el català i
que així podran parlar tres llengües a la vegada. Per la meva
experiència, un idioma s’aprèn de veritat quan hi ha immersió, i
nosaltres l’hem creat a casa. Érem molt conscients de la necessitat de
dominar aquest idioma i sabíem que seríem més eficients si ho fèiem a
casa”, diu la Montsant.
Malgrat que encara és un fenomen aïllat, cada vegada hi ha més famílies que decideixen fer immersió parcial o total a casa.
Xavier Peña (Mataró) és un d’aquests casos. Pare de la Jana, de 18
mesos, des que la nena va néixer ell només li parla en anglès i la mare
en català. La Jana ja l’entén perfectament i comença a barrejar totes
dues llengües. “No tenia cap exemple pròxim i vaig buscar referències a
través de les xarxes socials”, explica. Experiències com Quiero milk, de Raül Cardoso; el llibre 'Baby English', de Diana Sampedro, o el blog Bilingüismo en casa,
de Carmen Espinosa, són alguns exemples de pares que exposen
públicament el seu cas i descriuen tècniques, entrebancs i millores
sobre parlar anglès als fills.
QUÈ DIRÀ LA GENT?
Una
de les pors de Xavier Peña a l’hora de parlar en anglès a la Jana era
si hi hauria rebuig de l’entorn social: “No sabia quina reacció
generaria aquella decisió perquè al final no deixa de ser percebut com
una mica esnob. Però com que teníem molt clar per què ho fèiem tothom ho
ha entès”, explica. I si avui sentir un pare català que parla anglès al
seu fill crida l’atenció, fa vint anys era gairebé marcià. Juan Luis
García és professor d’anglès de l’escola Valldemia de Mataró i quan va
néixer la seva filla, als anys noranta, va decidir comunicar-s’hi només
en anglès: “El nostre entorn ho va percebre amb molt entusiasme i ganes.
Anàvem pel carrer i la gent quedava parada que aquella nena tant petita
ja parlés anglès. Generava curiositat i fins i tot, diria, una mica
d’enveja”. Avui la Marta encara es comunica en anglès amb el seu pare.
A Europa, els carrers porten noms de persones. Un detall significatiu per a un poble amb història, que té referents i els honora
XAVIER BOSCH |
Un respecte per Europa. Entre l’allau d’euroescèptics, els antieuropeus
d’aquí i d’allà, les amenaces de Trump, l’agressivitat
desestabilitzadora de Putin, el Brexit, que ha agafat tothom a
contrapeu, i el paper d’estrassa que estem fent amb els refugiats
sirians, “el futur de la Unió Europea és imprevisible”. Així de
contundent va ser, aquesta setmana, el president del Consell Europeu,
Donald Tusk. Poca traça d’un home que ens volia advertir d’uns riscos i
ens va posar la por al cos. Precisament, en aquests mesos crítics és
quan el Vell Continent hauria de doblar l’aposta pels seus valors i la
cultura que el fonamenta. Recordo un breu assaig de George Steiner, Una idea d’Europa,
en què vaig trobar quatre pensaments que em van obrir els ulls, quan la
crisi econòmica tot just començava a treure el nas. Deia, d’entrada,
que la idea de Europa es concentrava en els cafès, els llocs on
s’intercanvien les idees i es provoquen tertúlies per discutir a favor i
en contra. Al cafè s’hi va a conversar més que a beure. Explicava, des
d’un vessant més geogràfic, que el nostre és un continent caminable, amb
un paisatge civilitzat, sense deserts ni grops impossibles de superar.
Un relleu amable sense obstacles per al progrés. Steiner demostrava,
també, que els pobles d’Europa venim d’Atenes i de Jerusalem, és a dir,
de la raó per una banda i de la fe per l’altra. Però allò que més em va
colpir va ser que em fes notar que, a Europa, els carrers porten noms de
persones. Un detall significatiu per a un poble amb història, que té
referents i els honora. La seva contraposició era clara amb l’enreixat
impersonal de la Sisena Avinguda amb el carrer 42. Avui comença la
cimera de Malta, amb caps d’estat i de govern. Que ho tinguin clar:
davant del dubte sobre Europa, la solució és més Europa.
Només un de cada deu estudia un idioma estranger actualment
MARIONA FERRER I FORNELLS
Margallo traduint a Rajoy el que diu Obama durant la seva visita a Madrid. El president espanyol no es defensa en anglès.
Espanya suspèn, de forma estrepitosa, en l’aprenentatge de llengües
estrangeres. D’acord amb l’últim baròmetre del CIS de desembre, basat en
2.466 entrevistes a majors d’edat, un 59,8% dels enquestats admeten un
desconeixement total de l’anglès: ni el parlen, ni el llegeixen, ni
l’escriuen. Sí que ho fan un 27,7%, que el parlen i l’escriuen, mentre
que un 6% el llegeixen i un 5,7% el parlen. Ara bé, gairebé set de cada
deu enquestats asseguren que no s’han sentit perjudicats per no parlar
cap llengua estrangera i només un de cada deu estudia en alguna escola
d’idiomes -no es tenen en compte els alumnes en edat escolar primària i
secundària.
Ara bé, tot i que la majoria d’enquestats no
estudien idiomes, gairebé tots consideren que és molt o bastant
important saber-ne -opinen que és la segona matèria més important
després de les matemàtiques-. Les dades baixen quan se’ls pregunta si el
sistema educatiu dona importància al fet de saber-ne: un 40% consideren
que a Espanya se li dona poca rellevància i asseguren que quan tenien
10 o 12 anys el sistema educatiu donava totalment l’esquena a aquest
aprenentatge. La majoria, però, si han après alguna llengua estrangera
ho han fet a l’escola. Un 45% dels pares enquestats tenen una bona
opinió de la formació que reben els seus fills. Tot i això, gairebé 4 de
cada 10 famílies preguntades els paguen classes particulars o en una
acadèmia, la majoria per millorar l’anglès.
Això provoca que l’anglès sigui, de lluny, l’idioma
estranger que més gent sap, seguit del francès (9%) i l’alemany i
l’italià (1,7%), amb el portuguès a prop (1,2%). I l’anglès és també,
amb diferència, la llengua que més gent vol aprendre. En canvi, el
francès és l’idioma que més coneixen els pares dels enquestats, ja que
era majoritàriament la llengua estrangera que s’aprenia en l’època
franquista. Amb tot, aproximadament un 90% dels pares dels enquestats no
parlen cap llengua estrangera. Com que es tracta de les dades
preliminars del baròmetre del CIS, encara no hi ha la informació
detallada per comunitats autònomes.
Un 30% no han viatjat mai fora
L’enquesta recull que un de cada tres espanyols no ha viatjat mai a
l’estranger. Només un 13% ho fa més d’un cop l’any, i un 15%, un cop. I
si surten és per anar de vacances.
Una de cada deu persones que parla algun idioma
estranger ha marxat un període fora per perfeccionar-lo. Viatjar és
justament el motiu que faria que el 24% de les persones que no saben cap
llengua estrangera n’estudiés una. Quasi el mateix percentatge (26%) ho
farien per millorar la situació a la feina o per trobar-ne una de nova.
Surfrica Tours, 10 dies
