MARINA SUBIRATS
El terme ascensor social designa
col·loquialment un fet, la mobilitat social, molt important en una
societat, perquè ens dona una bona mesura de dues coses fonamentals:
d’una banda, ens diu si hi ha o no progrés econòmic i, de l’altra, ens
parla de la qualitat de la democràcia. I, a més, ens dona una certa
mesura del grau de cohesió que pot aconseguir una societat.
La mobilitat social pot ser ascendent o descendent: quan és ascendent,
ens diu que almenys una part de les persones joves han assolit una
situació econòmica millor que la de seva família d’origen; quan és
descendent, està passant el contrari. Però hi ha causes diferents que
provoquen aquesta mobilitat, i això fa que les seves modalitats també
siguin diverses.
Hi ha, sobretot, dos tipus de
causes. Les causes econòmiques es donen quan hi ha expansió o contracció
del sistema productiu: si creixen els llocs de treball de nivell alt i
mitjà, es creen oportunitats de mobilitat ascendent, perquè encara que
moltes de les feines bones siguin ocupades pels fills i filles de les
famílies benestants, en poden quedar unes quantes per a persones que
procedeixen de nivells socials més baixos. Així, aquestes persones
viuran millor que les seves famílies d’origen, i consideraran que es
tracta d’una societat equitativa.
Hi ha altres
situacions, però, en què no creix l’ocupació qualificada, i, tanmateix,
es pot produir mobilitat ascendent. Són aquelles en què la democràcia
ofereix realment igualtat d’oportunitats per a tothom; això significa
que les persones, tant si han nascut en una família pobra com en una
família rica, tenen possibilitats similars d’arribar a situar-se en
nivells alts de la piràmide ocupacional. És a dir, que la seva posició a
la vida pot ser idèntica, perquè la societat els ha donat mitjans
similars per progressar. Dit d’una altra manera: en una democràcia de
gran qualitat, les posicions socials altes no s’hereten, o s’hereten
menys que en altres societats en les quals la família on has nascut ho
marca tot. De manera que, encara que no augmentin les ocupacions d’alt
nivell, hi haurà mobilitat ascendent de les millors persones procedents
de les capes populars, però compensada per una mobilitat descendent dels
nascuts en capes altes que, per les raons que sigui, tenen menys
capacitats.
L’OCDE acaba de publicar un estudi en què
compara la mobilitat en diversos països. Males notícies, com no podia
ser d’una altra manera, especialment per a Espanya. Si a partir dels
anys 60 es va produir un procés d’ascens social important, en els
darrers anys això s’ha aturat, i fins i tot s’ha començat a produir
mobilitat descendent. Es tracta d’un fenomen bastant generalitzat, però
que en el nostre cas adquireix unes dimensions especialment greus. I,
com es podia preveure, aquest descens afecta sobretot els sectors més
febles, les posicions laborals i socials dels quals es van distanciant
de les de les capes altes de la societat.
L’estudi de
l’OCDE atribueix aquest descens a Espanya al fracàs escolar, molt
vinculat a l’origen social dels individus. Un 19,9% d’abandonament
escolar l’any 2015, un abandonament que es produeix sobretot entre les
capes més pobres de la societat. Sovint s’atribueix l’existència de
mobilitat ascendent a l’escolarització, i sens dubte hi ha una relació,
però no estic gaire d’acord que en sigui la causa principal. Passa,
però, que és més fàcil atribuir el descens social als individus, com si
es tractés d’un fracàs personal, que no mirar quins són els factors
col·lectius que el provoquen. Dobles, en el nostre cas: en els darrers
anys no hi hagut expansió econòmica ni ampliació important dels llocs de
treball d’alt nivell. Per quina raó? Per falta de gent preparada? Queda
clar que no: tenim una munió de gent jove sortida de les universitats
que ha d’emigrar per trobar feines on puguin utilitzar els seus
coneixements. Un dels problemes urgents d’aquest moment és com augmentar
la retenció de talent. No és, doncs, a causa del nivell educatiu baix
que s’ha acabat la mobilitat ascendent, sinó a la inversa: l’augment de
persones amb educació superior no ha estat acompanyat de l’augment
paral·lel d’ocupacions adequades.
Tampoc la nostra
democràcia afavoreix una mobilitat per intercanvi de posicions; ans al
contrari, propicia que a cada generació es reprodueixin les posicions de
la generació anterior: gairebé el 70% dels fills i filles de les capes
altes tenen estudis superiors, mentre que només el 22% dels originaris
de les capes baixes assoleixen aquests nivells. ¿Mandra, falta
d’estímuls, desinterès? Res d’això: un conjunt complex de causes, que
van des dels preus de l’accés a la universitat fins a l’evidència que el
valor d’un títol universitari és ara escàs si no va acompanyat d’un
sistema de relacions familiars que ajudin a trobar el lloc de treball en
què aquest títol pot ser valorat.
Quan l’ascensor
funciona bé, i funciona cap amunt, la cohesió social millora en tots els
aspectes perquè una majoria té confiança en la societat i en l’esforç, i
troba just, o bastant just, que hi hagi diferències de riquesa
importants, perquè pensa que unes persones aporten més que unes altres. A
Catalunya, aquest ha estat un factor formidable de cohesió entre
població nativa i forana. Però aquest temps s’ha acabat, i aquest és un
dels fenòmens que atien conflictes i ruptures. ¿Recosir la societat
catalana? No tot passa per les opinions polítiques: tornar a posar en
marxa la mobilitat ascendent seria un bon començament.
