Manresa, el Barri Antic i els seus habitatges

El 22% dels edificis d'habitatges que hi ha al Barri Antic de Manresa estan buits

La tesina de l'arquitecte Pere Santamaria constata que en prop del 27% de les cases tots els veïns o més de la meitat són immigrants

gemma camps | manresa 30.10.2018 | Regió7

A Manresa, segons el Pla Local d'Habitatge de l'Ajuntament, hi ha prop de 8.000 pisos buits, més d'un miler dels quals situats al Barri Antic. El que no se sabia fins ara és quina quantitat d'edificis representaven aquests pisos buits en el total de les cases de la part més antiga de la ciutat. És el que revela l'«Anàlisi urbanística, constructiva i energètica dels edificis del nucli antic de Manresa» (2013) realitzada per l'arquitecte Pere Santamaria. Segons la recerca, dels 539 edificis d'habitatges que hi ha al Barri Antic, més del 22% estaven buits (121). Una xifra que segur que a hores d'ara ja és superior.
A la tesina de Santamaria, el percentatge dels edificis buits és inferior al que donem aquí (vegeu el mapa adjunt) perquè ell el va obtenir fent l'operació amb tots els edificis que hi ha al Barri Antic (608), tant els d'habitatges com els que no ho són: els equipaments públics i privats. En canvi, Regió7 l'ha extret directament dels edificis que només són d'habitatges, els 539.

Fes clic sobre el mapa per ampliar-lo

L'autor posa en relleu que és molt probable que aquest percentatge hagi augmentat respecte a quan es va fer el buidat. Es pot afirmar. Una prova és que en un recompte fet públic per l'Ajuntament el 2015 parlava de més de 7.000 pisos buits a Manresa, prop de 800 dels quals al Barri Antic, i en el recompte que va presentar al cap de dos anys ja n'eren prop de 8.000 i més d'un miler, respectivament. Per a l'arquitecte, que hi hagi tants edificis buits «és un dels motius que es converteixen en un impediment per a la revitalització del nucli antic de Manresa». Fa constar, a més a més, que «coincideix que la majoria d'aquests edificis buits es correspon amb els que mostren pitjors estats de conservació segons l'anàlisi constructiva dels informes tècnics» (vegeu edició del 18 d'octubre). Un peix que es mossega la cua.

La localització de la immigració

L'estudi també analitza la presència d'immigració al Barri Antic. Segons les dades, hi ha 149 edificis d'habitatges on no hi viu cap immigrant i 268 on n'hi viu algun (sigui una sola persona o que l'edifici sencer està habitat per nouvinguts), la qual cosa representa un 64% del total.
Aquests 268 edificis, l'arquitecte els divideix segons el percentatge de persones nouvingudes que hi viuen. Com més alt és el percentatge, més augmenta la quantitat d'edificis (vegeu el mapa. Segons això, dels 268 edificis on hi ha alguna persona nouvinguda, en gairebé el 42% més de la meitat de l'edifici o l'edifici sencer l'habitava població immigrant. Del total dels edificis d'habitatges d'aquest sector de la ciutat representa gairebé el 27%.

Fes clic al mapa per ampliar-lo

Per a Santamaria, «la lectura que se'n pot extreure és que els immigrants tendeixen a agrupar-se en edificis que la majoria dels casos es localitzen a les zones més antigues i degradades del nucli antic».
Aquestes dades quadren amb les que aporta el padró d'immigració, segons les quals, malgrat que amb el pas dels anys hi ha població nouvinguda que ha deixat el nucli antic -i el seu parc d'habitatges envellit i amb poques prestacions- per anar a viure a altres barris de Manresa, continua sent el sector que acull més immigració: el 33 % del total, segons l'últim recompte fet públic, corresponent al juny d'aquest any.

Multilingüisme a l'escola

 

Castellà i català no són tan iguals a les escoles

Les notes de les comarques centrals donen set punts de diferència Barcelona, on el bilingüisme és habitual, presenta menys bretxa

El Periódico de Catalunya, 28 Oct 2018, CARMEN JANÉ

Alumnes d’educació infantil en una escola pública de Barcelona, el curs passat.

La proposta d’immersió lingüística plurilingüe que va presentar la Conselleria d’Ensenyament i que tantes crítiques ha despertat en alguns sectors temorosos que s’amenacés la immersió lingüística, no ha sonat tan estranya a molts instituts de Catalunya que fa anys que conviuen amb el plurilingüisme (català, castellà, anglès i més) a diari amb recursos que generalment no acompanyen.

Les proves d’avaluació que fa la Conselleria d’Ensenyament al final de la secundària (alumnes de 15-16 anys) revelen que les zones on el coneixement del català i el castellà està plenament equilibrat són poques (Barcelona ciutat, Terres de l’Ebre i Vallès Occidental) mentre que hi ha diferències destacables a la resta de territoris.

La més acusada és Catalunya central, que arriba a més de set punts percentuals a favor del català, o a Tarragona, on hi ha quatre punts a favor del castellà. Les bretxes no sempre coincideixen amb les zones en què el català té més presència com a llengua habitual. Així, a les Terres de l’Ebre, on el 73% afirma utilitzar-lo com a primera llengua, el 71,8% dels alumnes tenen un nivell mitjà-alt o alt, més d’11 punts per sobre que a les comarques centrals de Catalunya (Bages, Anoia, Solsonès, Berguedà i Osona), amb índex d’ús habitual del 63%.

A Barcelona ciutat, on només el 27,77% utilitza el català com a llengua habitual, les diferències dels alumnes sobre coneixement real dels dos idiomes són mínimes: el 73,6% té un nivell de mitjà a alt de castellà i el 73,8% el té de català. Al Baix Llobregat hi ha 2,6 punts en favor del castellà, mentre que al Garraf, l’Alt Penedès o el Barcelonès (que Ensenyament compta com un conjunt) n’hi ha 3,4.

A Girona, hi ha 2,2 punts de diferència en favor del català; a Lleida, 1,4 per al castellà (tot i que tenen les notes mitjanes més altes de totes). Al Maresme-Vallès Oriental, hi ha un avantatge a favor del català de 3,1 punts; i al Vallès Occidental, un mínim punt de diferència en favor del castellà.

«Els polítics no tenen ni idea de com és una classe», afirma David Rabadà, portaveu del Sindicat de Professors de Secundària. «El text és molt generalista perquè tot depèn de l’entorn sociocultural del centre. En l’hora del pati, els alumnes parlen el que volen, i és el que toca. Un xaval que arriba a Catalunya en un poble petit aprèn català en poc temps, però si arriba al Raval, per exemple, això no passa», assenyala.

LLENGÜES DE TOT EL MÓN Un repàs dels projectes lingüístics que molts centres educatius tenen penjats a les seves webs (de fet, és obligatori des d’aquest curs) fa aflorar una realitat que no és la que apareix en les proclames.

«Entre les llengües estrangeres habituals del centre, hi ha el romanès entre les europees, sobretot el soninké (o serahulle), seguit del mandinga i el fula, entre les subsaharianes, i l’àrab marroquí o dàrija, entre les nordafricanes», assenyala el projecte educatiu de l’institut Pla de l’Estany, a Banyoles. L’amazic o berber, les diferents varietats del xinès (mandarí, cantonès...), l’urdú, el rus o l’hindi també surten en el projecte lingüístic de l’institut Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet.

A primària, una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va arribar a fixar el 2014 un mínim del 25% d’hores lectives en castellà, però a secundària cada centre distribueix la llengua a criteri del claustre.

L’institut Esteve Terrades de Cornellà, considerat centre de màxima complexitat, manifestava ja el 2014 en el seu projecte lingüístic que l’ús del català és minoritari entre els seus alumnes, que la llengua vehicular de l’alumnat (amb grans fluxos d’immigració) és el castellà i admetia que el català, tot i que s’utilitza en les activitats extraescolars i la «vida orgànica del centre», ni tan sols era la llengua vehicular entre professors i alumnes. Per contra, al Pere Barnils de Centelles, a la comarca d’Osona, una de les zones amb més diferència entre llengües, el castellà només es dona en les hores de llengua i literatura d’aquesta llengua, sense reforços. «No tenim alumnes que no se sàpiguen expressar en castellà», assenyala Montse Planes, coordinadora pedagògica.

 A casa ÀRAB, ROMANÈS I AMAZIGH. Segons Política Lingüística, el 2015 a Catalunya 662.300 persones tenien llengües primeres (és a dir, maternes) que no són castellà o català. La més nombrosa és l?àrab, amb 150.000 persones (en la majoria de territoris, excepte l?Alt Pirineu, Aran i Terres de l?Ebre, on ho és el romanès). Aquesta llengua europea la parlen més de 56.000 persones a Catalunya, i és la segona a Ponent i el Camp de Tarragona, i la tercera a les comarques centrals. J La tercera llengua estrangera més parlada a Catalunya és l?amazic (berber), amb 42.000 persones, en una estadística en què el xinès no apareix desglossat. El mateix informe revela que mentre que el coneixement del català ha pujat dos punts entre el 2008 i el 2013 (del 78% de la població al 80% diu que el sap parlar), l?anglès n?ha crescut quatre (del 26% s?ha passat al 31%).

El multilinguisme a les escoles catalanes

Només Barcelona compleix l’objectiu en llengües

El nivell de català i castellà presenta desigualtats en el mapa escolar

La Vanguardia, 29 Oct 2018, CARINA FARRERAS Barcelona

La realitat lingüística catalana no és homogènia a tot el territori, com tampoc la confiança oral dels alumnes quan han de parlar en l’una o en l’altra llengua de les dues oficials a Catalunya. Dos estudis recents confirmen aquesta diversitat si bé tots dos afirmen que la competència lingüística dels alumnes catalans és prou bona en totes dues llengües.

Segons els resultats de les avaluacions que fa anualment la Generalitat als nois de 15 anys, només Barcelona ciutat ha aconseguit assolir el nivell desitjable de català i castellà. Lleida ho aconsegueix només en català. La resta de zones –delimitades pel departament– han de treballar encara per arribar a l’objectiu que el Govern es va plantejar el 2012 per lluitar contra el fracàs escolar. Aquest pla finalitzava el 2018. La diferència més gran es dona a Girona, Catalunya Central, Maresme-Vallès Oriental, que queden lluny en el domini de castellà. I en català punxen Tarragona i l’àrea metropolitana de Barcelona.

El pla contra el fracàs escolar es fixava reduir a menys del 15% el percentatge d’alumnes amb pitjor nivell de llengua i augmentar a almenys el 30% els estudiants amb competències altes. En aquest període s’ha aconseguit el primer objectiu, reduir l’alumnat amb pitjors notes per sota del 15% a tot el territori, encara que algunes zones ho fan millor que d’altres. La mitjana és un 10% en català i un 9,8% en castellà. Lleida, per exemple, té pocs alumnes amb notes baixes, que és el més desitjable.

Tanmateix, l’augment d’alumnes amb competències de nivell alt, els que millor comprenen i escriuen, no arriba al 30% fixat a la majoria de zones, a excepció de Barcelona (que també és l’única que compleix en anglès). Els pitjors resultats en català són els de Tarragona i el Baix Llobregat (23%) i en castellà (amb una mitjana conjunta del 26,9%) corresponen a Maresme-Vallès Oriental (23,2%), Girona (22,9%) i Catalunya Central que presenta el pitjor indicador amb un 21,3%, a més de 10 punts respecte a Barcelona.

Aquestes divergències han estat un dels motius –avançar cap a una escolarització plurilingüe és el fonamental– que ha portat el Departament d’Ensenyament a actualitzar el model lingüístic a Catalunya. La realitat és complexa ja que no tots els centres presenten els mateixos resultats ni tampoc tots els alumnes. Així, qui és bo en una llengua ho sol ser també en l’altra.

El nou model dona llibertat als centres per millorar les competències de comunicació dels seus alumnes en funció de la realitat de les llengües que parlen. El català es manté com a llengua vehicular i de comunicació amb els pares, però les escoles poden modificar l’exposició a la llengua segons convingui per millorar el resultat dels alumnes. Als centres de Catalunya Central i Girona s’oferiria més exposició al castellà mentre que als de Tarragona i el Baix Llobregat, al

CASTELLÀ

Hi ha pocs bons alumnes d’aquesta llengua a Girona i a la Catalunya Central

CATALÀ

Tarragona i el Baix Llobregat queden per sota de la mitjana de tot el territori

català. Ara bé, l’avaluació de competències bàsiques de la Generalitat, en què van participar 66.000 alumnes, mesura la comprensió lectora i l’expressió escrita, però no l’oralitat.

En aquest sentit el recent estudi de la Universitat de Barcelona Language, culture and curriculum

indica que tots els alumnes a Catalunya tenen una confiança lingüística elevada, això vol dir que la majoria se sent capaç de parlar en gairebé qualsevol context. El 50% té una confiança molt elevada en les dues llengües, un 25% més elevada en castellà que en català i un altre 25% se sent més segur parlant en català que en castellà. Això varia amb l’edat, la confiança va pujant a primària, però a mesura que creixen baixa a causa d’una consciència més gran en l’exposició en l’adolescència i a l’ús del castellà en instituts on la població escolar és de procedència castellanoparlant.

L’estudi L’evolució dels usos lingüístics dins de l’aula des de 6è de primària a 4t d’ESO indica que la realitat escolar “amaga una gran varietat de pràctiques lingüístiques”. Les dades recollides per Vanessa Bretxa i F. Xavier Vila, apunten que, si bé el català és el centre de gravetat, l’ús del castellà està normalitzat en alguns centres. “Les localitats amb un fort flux immigratori és on més castellà es detecta dins de l’aula”. El nou model lingüístic, que no és vinculant, ha estat ben acollit per les associacions de renovació pedagògica –però molt criticat per sectors independentistes– perquè confirma una pràctica que ja es feia en molts centres: “donar valor a les llengües perquè totes siguin conegudes i estimades pels nens, tant les d’origen com les oficials”, assenyala l’Associació Rosa Sensat.

L’Institut Sils comparteix els fonaments del nou document i practica l’adaptació a les necessitats de l’alumnat, de procedència familiar diversa, amb un bon resultat en les avaluacions. “Els departaments de llengües treballen conjuntament de manera que una llengua reforça l’altra”, explica la directora Iolanda Arboleas. “I si veiem que una promoció en té una més baixa, proposem més activitats expositives en aquesta llengua”. A parer seu, tant aquest document com l’ordre d’avaluació desencotillen una manera tradicionalista d’ensenyar. “Ratifiquen els que ja tenim aquesta mirada envers les llengües”. L’IES Sils integra les llengües dels seus alumnes d’origen estranger mitjançant activitats preparades pels mateixos alumnes. A més, impulsa estades a l’estranger.

“El català surt reforçat amb el document lingüístic”

F. Xavier Vila, coordinador del departament de Filologia Catalana i Lingüística de la UB

Fa diverses dècades que el professor Francesc Xavier Vila investiga i publica sobre les llengües a la societat catalana. El coordinador del departament de Filologia Catalana dona la benvinguda al document del nou model lingüístic català, “extens, dens, a vegades ambigu”, però amb fonaments pedagògics moderns sobre com s’han d’aprendre les llengües. “Una llengua s’aprèn vivint-la”, afirma.

Els crítics alerten que aquest nou model amenaça la immersió del català. Utilitzar immersió com a sinònim d’ensenyar en català és un error. La immersió és una manera d’ensenyar una segona llengua a aquell que té una altra llengua com a primera. Aquest és un document llarg i dens, a vegades ambigu, i que es presta a diverses interpretacions, especialment si es treuen de diferents paràgrafs. Segons la meva opinió, el document no amenaça el model lingüístic escolar actual en què el català és la llengua principal i central del sistema educatiu. Per més que hi hagi possibilitat d’introduir altres llengües.

El document anima a utilitzar no només el castellà sinó llengües estrangeres. Això no li resta temps al català? La llengua vehicular és l’eix de gravetat del sistema. El document no pretén transformar el model actual per la porta del darrere.

Tot i això, ha aixecat suspicàcies en alguns sectors perquè dota els centres de més autonomia. Fins i tot anima a augmentar el castellà en llocs de domini lingüístic català. Es dona una transferència de llibertat, però limitada, perquè el català continua sent la llengua vehicular. Ara molts centres ja estan utilitzant metodologies modernes com l’aprenentatge integrat de continguts i llengua estrangera (AICLE) per incorporar altres llengües i no passa res. En canvi, a secundària hi ha centres que imparteixen les classes en castellà, no per un projecte lingüístic, sinó per la decisió del professor que prefereix fer-ho així pensant en l’origen de procedència dels seus alumnes o en la seva pròpia preferència. Llavors la confiança dels alumnes a parlar català baixa. El departament no ha actuat fins ara, però amb aquest document la responsabilitat que els alumnes siguin competents és del centre. Amb aquest document s’està dient: si teniu un projecte lingüístic, garantiu que l’esteu complint. I el projecte ha d’indicar que la llengua vehicular és el català, més si els alumnes tenen el castellà com a primera llengua.

Quin és el problema de la baixa competència de castellà en entorns catalans? L’oralitat. El nen ha d’entrar al cercle virtuós de l’exposició a la llengua. Si no comencen abans de l’adolescència, no s’atreviran a fer el pas. I passa al contrari, fills de famílies immigrants, amb pares que treballen a feines que no tenen contacte amb el català i no l’aprenen. I de manera inconscient no senten el català com una cosa pròpia: és la llengua dels altres.

En algun punt sembla dir que cal tenir en compte la llengua materna dels alumnes més petits, especialment llatinoamericans, a l’hora d’introduir el català. No, el que diu és que es tingui present la llengua primera però no per parlar-los en castellà sinó per introduir el català sabent que aquesta no és la seva llengua primera. Per cert, parlem de llengua primera i no materna, que és un mot sexista. En realitat és una mala traducció de “llengua mare”. En tot cas, per a un xinès la llengua primera (L1) és el xinès, l’L2 sol ser l’anglès, i l’L3 i l’L4, el castellà i el català, que s’acostumen a aprendre alhora. En els seixanta pensàvem que primer calia assentar molt bé una i després la resta. Això ja està descartat. Sabem que fem transferències de la primera a la segona i a d’altres. Parlem de competències plurilingües. Els centres han d’aprendre a comparar-les per ajudar l’aprenentatge.

El document no va acompanyat de normativa, és un model referencial.

Aplaudeixo que el departament hagi publicat aquest document per despolititzar l’aprenentatge de les llengües. En realitat, per “despartiditzar”. Fa molts anys que som en un ambient guerracivilista absurd. Els professors de secundària estan cansats de politització. I és absurd perquè no es correspon amb el que passa a les aules. Vinguin i ja ho veuran. Una classe pot utilitzar diverses llengües. Els materials estan en anglès, l’exposició en català, les interaccions dels nens en diferents llengües... com es parla de percentatges?

Els alumnes estrangers porten una nova realitat a Catalunya que no s’ha vist gaire valorada a les aules. L’Administració diu que hem de fer coses. I amb l’anglès els pares estan angoixats. Hem de tranquil·litzar-los perquè s’està millorant i encara es millorarà més perquè sabem com funciona l’aprenentatge de les llengües.

Ja han passat 8 anys i les universitats diuen que no arriben al nivell adequat. Hem de donar un espai més rellevant a l’escola però també com a pares. Les llengües, qualssevol, s’aprenen vivint-les. Hi ha d’haver un contacte significatiu i per diferents vies, no només acadèmiques, sinó també informals i no formals. Una cosa és el que fas a classe, que pot ser rellevant i pertinent, però cal procurar que els nens interactuïn amb algun tema que els interessi, no amb redaccions de “La meva casa preferida”. Pots proposar-los que parlin dels embarassos no desitjats, per exemple. Això els forçarà a expressar-se.

I les altres vies d’aprenentatge?

Anglès en altres matèries, com educació física, o en projectes. I en contextos informals. Els pares se sorprenen quan veuen el seu fill relacionant-se en anglès amb un altre nen estranger mitjançant els videojocs. Doncs serà molt útil per al seu aprenentatge.

A LES AULES

“Ara els docents s’hauran d’atenir al projecte: no faran la classe en castellà”