Multilingüisme a l'escola

 

Castellà i català no són tan iguals a les escoles

Les notes de les comarques centrals donen set punts de diferència Barcelona, on el bilingüisme és habitual, presenta menys bretxa

El Periódico de Catalunya, 28 Oct 2018, CARMEN JANÉ

Alumnes d’educació infantil en una escola pública de Barcelona, el curs passat.

La proposta d’immersió lingüística plurilingüe que va presentar la Conselleria d’Ensenyament i que tantes crítiques ha despertat en alguns sectors temorosos que s’amenacés la immersió lingüística, no ha sonat tan estranya a molts instituts de Catalunya que fa anys que conviuen amb el plurilingüisme (català, castellà, anglès i més) a diari amb recursos que generalment no acompanyen.

Les proves d’avaluació que fa la Conselleria d’Ensenyament al final de la secundària (alumnes de 15-16 anys) revelen que les zones on el coneixement del català i el castellà està plenament equilibrat són poques (Barcelona ciutat, Terres de l’Ebre i Vallès Occidental) mentre que hi ha diferències destacables a la resta de territoris.

La més acusada és Catalunya central, que arriba a més de set punts percentuals a favor del català, o a Tarragona, on hi ha quatre punts a favor del castellà. Les bretxes no sempre coincideixen amb les zones en què el català té més presència com a llengua habitual. Així, a les Terres de l’Ebre, on el 73% afirma utilitzar-lo com a primera llengua, el 71,8% dels alumnes tenen un nivell mitjà-alt o alt, més d’11 punts per sobre que a les comarques centrals de Catalunya (Bages, Anoia, Solsonès, Berguedà i Osona), amb índex d’ús habitual del 63%.

A Barcelona ciutat, on només el 27,77% utilitza el català com a llengua habitual, les diferències dels alumnes sobre coneixement real dels dos idiomes són mínimes: el 73,6% té un nivell de mitjà a alt de castellà i el 73,8% el té de català. Al Baix Llobregat hi ha 2,6 punts en favor del castellà, mentre que al Garraf, l’Alt Penedès o el Barcelonès (que Ensenyament compta com un conjunt) n’hi ha 3,4.

A Girona, hi ha 2,2 punts de diferència en favor del català; a Lleida, 1,4 per al castellà (tot i que tenen les notes mitjanes més altes de totes). Al Maresme-Vallès Oriental, hi ha un avantatge a favor del català de 3,1 punts; i al Vallès Occidental, un mínim punt de diferència en favor del castellà.

«Els polítics no tenen ni idea de com és una classe», afirma David Rabadà, portaveu del Sindicat de Professors de Secundària. «El text és molt generalista perquè tot depèn de l’entorn sociocultural del centre. En l’hora del pati, els alumnes parlen el que volen, i és el que toca. Un xaval que arriba a Catalunya en un poble petit aprèn català en poc temps, però si arriba al Raval, per exemple, això no passa», assenyala.

LLENGÜES DE TOT EL MÓN Un repàs dels projectes lingüístics que molts centres educatius tenen penjats a les seves webs (de fet, és obligatori des d’aquest curs) fa aflorar una realitat que no és la que apareix en les proclames.

«Entre les llengües estrangeres habituals del centre, hi ha el romanès entre les europees, sobretot el soninké (o serahulle), seguit del mandinga i el fula, entre les subsaharianes, i l’àrab marroquí o dàrija, entre les nordafricanes», assenyala el projecte educatiu de l’institut Pla de l’Estany, a Banyoles. L’amazic o berber, les diferents varietats del xinès (mandarí, cantonès...), l’urdú, el rus o l’hindi també surten en el projecte lingüístic de l’institut Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet.

A primària, una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va arribar a fixar el 2014 un mínim del 25% d’hores lectives en castellà, però a secundària cada centre distribueix la llengua a criteri del claustre.

L’institut Esteve Terrades de Cornellà, considerat centre de màxima complexitat, manifestava ja el 2014 en el seu projecte lingüístic que l’ús del català és minoritari entre els seus alumnes, que la llengua vehicular de l’alumnat (amb grans fluxos d’immigració) és el castellà i admetia que el català, tot i que s’utilitza en les activitats extraescolars i la «vida orgànica del centre», ni tan sols era la llengua vehicular entre professors i alumnes. Per contra, al Pere Barnils de Centelles, a la comarca d’Osona, una de les zones amb més diferència entre llengües, el castellà només es dona en les hores de llengua i literatura d’aquesta llengua, sense reforços. «No tenim alumnes que no se sàpiguen expressar en castellà», assenyala Montse Planes, coordinadora pedagògica.

 A casa ÀRAB, ROMANÈS I AMAZIGH. Segons Política Lingüística, el 2015 a Catalunya 662.300 persones tenien llengües primeres (és a dir, maternes) que no són castellà o català. La més nombrosa és l?àrab, amb 150.000 persones (en la majoria de territoris, excepte l?Alt Pirineu, Aran i Terres de l?Ebre, on ho és el romanès). Aquesta llengua europea la parlen més de 56.000 persones a Catalunya, i és la segona a Ponent i el Camp de Tarragona, i la tercera a les comarques centrals. J La tercera llengua estrangera més parlada a Catalunya és l?amazic (berber), amb 42.000 persones, en una estadística en què el xinès no apareix desglossat. El mateix informe revela que mentre que el coneixement del català ha pujat dos punts entre el 2008 i el 2013 (del 78% de la població al 80% diu que el sap parlar), l?anglès n?ha crescut quatre (del 26% s?ha passat al 31%).