Un lloc per viure-hi tota la vida on els veïns són la família
Ja sigui per la dificultat de l’accés a l’habitatge o per un canvi de xip en la convivència, creixen les opcions que defugen de la propietat privada i entenen l’habitatge com un bé d’ús, i no de negoci. L’habitatge cooperatiu en cessió d’ ús, que tot i ser embrionari pren cada cop més força a Catalunya, trenca amb el binomi lloguer-compra i ofereix estabilitat als usuaris. La cooperativa d’habitatge Sostre Cívic, amb gairebé 700 socis, és una de les promotores d’aquest model.
Anar a viure en
comunitat sense lloguer ni hipoteca i sense haver de patir per quan
s’acaba el contracte. L’habitatge cooperatiu en cessió d’ús és una opció
alternativa a la mercantilització de l’habitatge que demana un canvi de
mentalitat: passar de l’individualisme a la col·lectivitat. La
propietat és d’una cooperativa d’habitatge que compra l’edifici o de
l’administració que el cedeix, però els usuaris poden fer-ne ús
indefinidament (o durant 75 anys si és propietat pública) i el preu és
més assequible que el d’un lloguer convencional: paguen una entrada i
una quota mensual que acostuma a oscil·lar entre els 500 i els 700
euros.
Ja hi ha dos habitatges cooperatius en funcionament a Barcelona i la cooperativa d’habitatge Sostre Cívic
té una desena de projectes en marxa a Catalunya, alguns impulsats per
subvencions del Govern, amb un marc regulador cada cop més favorable.
Aquest model en creixement, motivat per la crisi de l’habitatge i per
l’interès en noves formes de convivència, requereix implicació i hores
de feina dels propis veïns, que participen en totes les decisions que es
prenen a través d’assemblees i comissions. “Estem molt acostumats al
fet que si jo pago em donin les claus”, adverteix Lucía Basulto,
responsable de comunicació de la cooperativa.
Un exemple simbòlic al Born
Princesa 49 és el primer cas a Barcelona. Amb cinc unitats familiars, a
qui han adjudicat cada llar per ordre d’antiguitat a la cooperativa, ha
servit d’exemple per posar en marxa altres projectes. Per a l’Eira
Melé, de 32 anys i presidenta de l’escala, que estigui ubicat al Born,
un dels barris amb més gentrificació de la ciutat, és simbòlic. És una
manera de dir “que no volem marxar, que volem que hi hagi vida al
barri”.
L’Eira fa memòria: “Vivia en un pis on em
congelava a l’hivern, sense llum, sense ascensor, amb butà”. Ara, en un
habitatge de 65 metres quadrats del qual ha decidit la distribució i els
acabats, explica que ha guanyat en qualitat de vida i estabilitat:
“Aquí sé que m’hi puc quedar, que no em faran fora d’aquí 3 o 5 anys”.
Però, per sobre de tot, valora “la part humana de compartir amb el
veïns”, que “són com una família”. Vol deixar clar que no “és només un
pis barat” sinó que hi ha hores de feina al darrere. “Ha sigut molt
intens, un aprenentatge brutal de tractar amb la gent”, assegura l’Eira,
que fa vuit anys que és sòcia de Sostre Cívic perquè creu en un nou
model d’habitatge i té clar que “sense la implicació de la gent, les
coses no canvien”.
En el cas de Princesa 49, el bloc ja estava construït i,
per això, els espais comunitaris es redueixen a una terrassa i una sala
que utilitzen per fer trobades col·lectives. Es tracta d’un edifici
cedit per l’Ajuntament de Barcelona, que està treballant per tenir més
solars municipals que es puguin destinar a habitatge cooperatiu a través
de concursos públics. El consistori barceloní s’ha compromès a fer que el 10% de l’habitatge assequible sigui cooperatiu en el Pla pel Dret a l’Habitatge 2016-2025.
Començar la casa pels fonaments
A Cardedeu tenen fama de ser un grup potent. També pioner: construiran
el primer habitatge en cessió d’ús en sòl privat de Catalunya. Sostre
Cívic va comprar el terreny i, per tant, n’és el propietari. “Nosaltres
diem que hem alliberat el terreny, perquè ha passat de mans privades a
mans cooperatives”, celebra Basulto. A diferència del projecte de
Princesa 49, a Cardedeu l’edifici s’ha de construir de zero i les 39
famílies que hi viuran hi tenen molt a dir. “Ens estem coneixent entre
tots alhora que estem decidint com viurem”, explica la Mireia, de 42
anys i mare de tres fills. Amb la seva parella se’ls acabava el
contracte de lloguer i van decidir apostar pel projecte de La Serreta,
tant per “l’angoixa” que genera el “nefast” mercat de lloguer com per la
idea de “treure del mercat especulatiu l’habitatge”. “Es tracta de
trencar el binomi de lloguer o compra. No, ni lloguer ni compra: cessió
d’ús”, sentencia la Mireia, que advoca per entendre l’habitatge com un
bé amb el qual no es pot especular.
Per a l’Hug Lucchetti, de 38 anys, el de la convivència
és el repte més clar. El canvi de mentalitat que comporta passar d’una
forma de vida més individual a una de més col·lectiva serà un
aprenentatge perquè “precisament ens eduquen en el contrari”. No ho serà
tant per a la Mireia, que ja des de petita va viure en comunitat i
volia que el seus fills visquessin el mateix. “Criar fills en aquesta
societat tan individualista és molt difícil”, es queixa, mentre que ella
recorda “una sensació de tribu”, un coixí que també vol per als seus,
que podran heretar el dret d’ús. “L’Hug serà el tiet dels nostres
fills!”, bromeja.
Una alternativa per a tothom?
¿L’habitatge cooperatiu en cessió d’ús, però, és una alternativa per a
tothom? “Ara no”, aclareix l’Hug, que creu que, quan el model es faci
més extensiu, la legislació el facilitarà i serà més econòmic, tot i que
tant els cardedeuencs com els veïns de Princesa 49 tenen prevista una
caixa de resistència en cas que hi hagi alguna família que es trobi amb
dificultats per pagar la quota mensual.
Els projectes
també inclouen habitatges de protecció oficial: al de La Serreta, per
exemple, 9 dels 39 habitatges ho hauran de ser, mentre que a Princesa 49
ho són tots. L’Eira creu que és el moment de fer una reflexió sobre el
paper de l’administració, que subvenciona els habitatges de protecció
oficial, però no els cooperatius. En aquesta línia, l’Hug alerta que les
alternatives a l’habitatge impulsades des de la ciutadania “no són
suficients”: cal combinar-les amb “polítiques públiques potents”.
La revolta continua a la vellesa
“El que no sap el Barto és que aquí muntarem l’escenari, perquè hem de
fer els Pastorets”, diu enriolat el Josep Maria Ricart mentre assenyala
una plataforma en runes. Es dirigeix al propietari de l’hotel de Sant
Feliu de Guíxols que, un cop reformat, serà un dels primers habitatges
cooperatius exclusivament per a sèniors en cessió d’ús que hi haurà a
Catalunya. El del Bartolomé Toledo és un cas curiós: passarà de promotor
immobiliari a usuari d’aquest projecte cooperatiu, que també té el
suport de Sostre Cívic. Juntament amb el Vicenç Ballbona i la Montse
Blasi, ells són només quatre dels gairebé 40 sèniors que conviuran en
aquest edifici de 3.600 metres quadrats que anomenaran Walden XXI. “El
conformisme no forma part de l’ADN de la gent que som aquí -sentencia la
Montse-. Som la generació de les revoltes, dels canvis. I ara
continuem”.
Nascuts als anys 50, cap dels quatre vol
ser una càrrega per als fills. El Josep Maria ho té clar: “Som l’última
generació que ens hem encarregat dels nostres pares i la primera que no
volem que els nostres fills s’encarreguin de nosaltres”. Potser per això
es planten davant les perspectives actuals de la vellesa. “No volem
quedar-nos sols, però tampoc volem anar a una residència”, confessa la
Montse. El seu projecte, però, no creuen que sigui el substitut dels
geriàtrics.
Daniel López, psicòleg expert en cohabitatge sènior,
nega que aquest model per al públic de més edat sorgeixi per problemes
d’accés a l’habitatge, ja que “ells ja tenen casa: el problema és de
quina casa parlem, amb qui viuen, quins serveis tenen”. A part de viure
en comunitat, al Walden XXI tenen previst cobrir les necessitats que
apareguin, com tenir una habitació medicalitzada.
Si alguna cosa comparteixen els tres projectes
d’habitatge cooperatiu és l’actitud activa de les persones que en formen
part, que incideixen al llarg de tot el procés de decisions, siguin de
construcció o de convivència comunitària. Un altre denominador comú és
la paciència: el temps d’espera per entrar a viure en aquests habitatges
sol ser llarg, i alguns usuaris porten fins a nou anys treballant-hi.
Però l’espera compensa. Ho visualitza la Mireia, de Cardedeu: “Se m’ha
acabat això de buscar pis. Em sento com si m’hagués tocat la loteria:
tinc un lloc on viure per a tota la vida”.
L’eficiència energètica com a denominador comú
Juntament amb els arquitectes, els veïns de Princesa 49 van arribar a
una conclusió: no passar fred seria una de les prioritats en la
construcció. Les plaques solars i la caldera de biomassa els
proporcionen l’energia necessària, i les parets porten la calefacció
integrada, a més de suro per mantenir l’escalfor i i una capa d’argila
per regular la humitat. El motiu pel qual va aflorar el tema a les
reunions de grup va ser la consciència de la sostenibilitat, però
sobretot, el confort i l’estalvi. Va passar el mateix a La Borda,
el segon habitatge cooperatiu en marxa a Barcelona situat al barri de
Sants. Es va detectar que el 50% dels usuaris patien precarietat
energètica i es va invertir en reduir-la. Es va apostar pels sistemes
bioclimàtics d’orientació i es va cobrir el pati amb un hivernacle,
entre d’altres mesures.
Pol Massoni, un dels seus arquitectes i soci de la cooperativa Lacol,
explica que el 80% dels veïns no han obert la calefacció per Nadal i
que la temperatura dels habitatges estava entre els 20 i els 23 graus.
“Ara és del que més parlen els usuaris, més que si és maco o gran. Que
es posi en valor un d’aquests elements reconeix la nostra feina”,
assegura. Però el tret més característic de La Borda és que la seva
estructura està feta íntegrament de fusta, un material amb molt poc
impacte en el medi ambient, desmuntable i reciclable.
En aquests projectes, les decisions clau sobre l’edifici es prenen de
manera col·lectiva. Que l’usuari no sigui propietari del lloc on viu
permet “pensar que els habitatges poden créixer o decréixer perquè la
vida no és estàtica”, amb la perspectiva que aquell espai, recorda
l’arquitecte, “ha de ser per a molta gent durant molts anys”.
L’impuls de l’estat, clau en l’experiència d’altres països
L’habitatge cooperatiu a Catalunya es fixa en l’experiència d’altres
països d’arreu del món. El més pioner és el danès, afavorit per una
llarga tradició cooperativista. A Copenhaguen, la capital, el 30% dels
habitatges són d’aquest tipus, mentre que el 20% estan regits per un
model associacionista supervisat per l’estat que també permet la
participació activa dels veïns. Tot i l’èxit, alguns cooperativistes
consideren que no és prou integrador i que se’n fa un ús especulatiu
afavorit per la legislació, que ha intentat acostar el model al mercat
immobiliari.
Un altre dels països en què les
iniciatives catalanes s’emmirallen és l’Uruguai, on el moviment
cooperatiu va néixer als anys 60 impulsat per l’estat amb la Ley
Nacional de Viviendas. L’administració finança el 85% de la construcció i
els cooperativistes poden demanar ajuts per pagar la seva part. En els
casos de les anomenades Cooperatives d’Ajuda Mútua, els futurs veïns i
els seus familiars són la principal mà d’obra de la construcció de
l’edifici.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada