La sardana: passat, present i futur

La pròxima Rosalía serà sardanista

"Això que ara es percep com a seriós i avorrit, era un ball arrauxat. El trap del moment, ballat pel jovent més radical"

 Antonio Baños

Un espai moralment i sentimentalment inevitable si parlem d’estiu a Catalunya és el cercle. La rotllana, per ser més concrets. La sardana forma part de l’imaginari de les festes majors de molts de nosaltres. Per provar de viatjar encara que sigui fugisserament cap als estius més innocents del passat me’n vaig a una ballada. Aprofito les Festes de Gràcia a Barcelona. Toca la cobla Ciutat de Terrassa a la plaça del Diamant.

A Barcelona la sardana ja fa temps que provoca en els autèntics amos de la ciutat (els turistes) unes sensacions estranyes. La sorpresa, estupefacció, incomprensió i la seva inevitable fuga cap a ritmes més comprensibles sol ser el patró més comú. I tot plegat calculo que dura menys de 45 segons. Tret que enganxin un “Amunt!” i una pujada vibrant de mans. Una turista fins i tot s’ha animat a entrar a la rotllana. Durant un minut encara cola, però de sobte fa allò que cap català, mai, mai de la vida imaginaria fer en una sardana: moure els malucs!

“El que sorprèn als turistes és que un ball tradicional encara el balli la gent del carrer”, m’explica David Jané, cap de premsa de la Confederació Sardanista de Catalunya. “El més comú és que ho facin grups especialitzats. I, lògicament, els crida molt l’atenció la cobla”, afegeix. He quedat amb el David perquè em faci cinc cèntims de l’estat del món sardanista. Un món sorprenentment desconegut pels catalans.

La sardana, com tantes coses del país segons alguns, va néixer per dividir. Davant el contrapàs, dansa senyorial i carlina, irromp la sardana com a dansa popular i republicana. Això que ara es percep com a seriós i avorrit, era un ball arrauxat. El trap del moment, ballat pel jovent més radical. Així que “ Respect! ”

El David m’explica com funciona la sardana de competició, planter dels dansaires més joves. I també m’il·lumina sobre la diferència entre aplec (diverses cobles i colles) i ballada (una cobla, nou sardanes). Ara ja sé que des de fa uns cinc anys, les sardanes tenen set tirades i no deu i que duren uns set minuts. I em descobreix el món fascinant dels concursos de “sardana revessa”, una sardana “encriptada” de la qual has de predir el tiratge mentre sona. Una mena de hackerisme del compàs.

El David em parla de les noves composicions, de les dones que s’incorporen amb força a escriure’n i tocar-ne. I de Stravinsky, que, al descobrir la sardana (i Garreta) en un viatge a Barcelona el 1924, en va compondre una -que està perduda i que és un dels misteris de la misteriosa dansa del cercle-. D’aquells holandesos que van formar la Principal d’Amsterdam i de l’absurd autoodi pretesament cosmo que plana sobre aquest món, ric i viu.

Parlem dels intents constants de fusió i evolució, des de Santi Arisa i Sardanova fins a Obeses passant per la Cobla Ciutat de Barcelona. I de què hauria de passar per fer aquell clic que la posés de nou al centre d’interès del país. “Ara només faltaria que Rosalía en fes una, de sardana”, li dic al David. “Ah, doncs ella va estudiar a l’Esmuc, on va acabar fent el curs de flamenc. Però aquest any ja es farà un curs de cobla”. Així que la pròxima Rosalía, amics meus, serà sardanista o no serà!

Acaba la ballada. Ara totes les cobles tenen l’acord d’acabar amb La santa espina. En record dels presos.