No fa tant de temps de les vacances familiars al poble dels orígens, que narrava al TBO el
formidable dibuixant Benejam! Però els nets i besnets de la família
Ulisses, gràcies als vols de baix cost, han dedicat els estius de les
darreres dècades a col·leccionar, a la japonesa, fotografies de tots els
racons del globus, seguint una moda que primer va portar a Europa,
després a Amèrica i que ara exigia passar per l’Extrem Orient o per les
immenses bombolles d’aire condicionat de la península Aràbiga. Filles de
les generacions que s’havien comprat els primers apartaments a
Benidorm o Calafell o que pujaven al Bastiments i a l’Aneto, les classes
mitjanes del país es van enderiar a banyar-se a les platges de les
Seychelles o Acapulco i a fer trekkings guiats per l’Himàlaia o el
Kilimanjaro.
De cop, la tossuderia del coronavirus ens obliga a fer un
gir estival de 180 graus. Els llargs desplaçaments semblen massa
aventurats. Potser ens haurem de quedar al replà de casa. Aquest serà
per a molts l’estiu de les negacions: viatges suspesos, vols
cancel·lats, vacances perdudes. Més que la calor, de moment suportable,
hi ha qui lamenta un estiu obligatòriament claustral, medicalitzat,
presidit per un virus que cada setmana ens regala sorpreses que experts
i polítics no havien previst.
Ens queda l’oportunitat, sense precedents, de diversos viatges a la menuda
Ens queda l’oportunitat, sense precedents, de
diversos viatges a la menuda. Conèixer els veïns. Descobrir la pulcra
gastronomia del restaurant de la cantonada. Explorar les cales gregues
del nostre Mediterrani. Enamorar-se de les planes sicilianes de
l’interior de Lleida. Observar els usos i costums dels petits pobles de
muntanya. Asseure’s a les terrasses dels barris perifèrics. Descobrir
l’Àfrica viva de tants suburbis del país. Tornar als restaurants
xinesos que vam abandonar el dia que, a finals dels vuitanta, vam
considerar-nos rics essent com érem els fills i els nets hipotecats de
les sòbries i estalviadores generacions de la guerra.
De tota manera, no cal renunciar als escenaris
internacionals. Ara mateix jo acabo de tornar del Canadà amb la
meravellosa Alice Munro (Club Editor). I de seguida he volat cap a la
meva enyorada Roma gràcies a la formidable sorpresa d’un vell
novel·lista per mi desconegut, Gianfranco Calligarich, que parla del seu
últim estiu a Roma (Proa). Amb bons llibres, una cervesa freda i una
finestra oberta als núvols (o, de nit, amb una copa d’armanyac, alçant
la vista del llibre per imaginar el pas del cometa Neowise), n’hi ha ben
bé prou per passar un estiu memorable.
És evident que els efectes del coronavirus han posat de
manifest la necessitat d’una política econòmica destinada a mantenir les
rendes de les famílies i la liquiditat de les empreses per sostenir
temporalment l’economia. Però aquestes mesures han de ser com més
eficients millor per aconseguir els objectius. El malaguanyat pla E del
govern Zapatero és un clar exemple que les coses no són tan senzilles
com programar un massiu pla d’obres públiques sense pensar-s’ho gaire.
No es pot assumir al peu de la lletra l’al·legoria keynesiana de gastar a
fer forats per després tapar-los. La despesa social no és una excepció.
L’informe Reconstruir el comú , presentat pel vicepresident
Iglesias aquesta setmana, torna a emfatitzar que la despesa social sobre
el PIB a Espanya està per sota de la mitjana de la zona Euro, tot i
que la diferència depèn molt de com es calcula la despesa social i del
grup de països de comparació. Si es compara amb els països desenvolupats
de l’OCDE, Espanya supera la mitjana de despesa social sobre el PIB
amb claredat.
Però el problema fonamental, com sempre, no és quant es
gasta, sinó com es gasta. Per tant, el tema és l’eficiència en la
consecució dels objectius que es persegueixen amb la despesa social.
Aquí és on Espanya fracassa estrepitosament. L’OCDE ha cridat l’atenció
a Espanya en nombroses ocasions pel poc efecte redistributiu de les
despeses socials. Als països del nord d’Europa, els Països Baixos,
Austràlia, el Canadà o el Regne Unit la proporció de beneficis socials
dirigit a les famílies en el 20% més baix de la renda supera el 25%, i
en alguns arriba al 40%. Al contrari, a Espanya els beneficis socials
que reben les famílies en el 20% de renda més alta superen el 25%,
mentre el 20% més baix només rep el 10%. Per això no és estrany que
Espanya estigui a la cua dels indicadors d’eficiència i efectivitat de
l’administració pública.
Informe
L’estudi del Govern espanyol parla de fer els impostos més progressius però no diu res sobre fer la despesa social més eficient
.
El més curiós és que l’informe insisteix en la
necessitat de recaptar més i fer els impostos més progressius, però no
diu res sobre fer la despesa social més eficient i dirigida als grups de
població que se’n poden beneficiar més. I, a més, fa el contrari. Una
de les primeres mesures del govern que vol fer els impostos més
progressius va ser regalar als contribuents amb rendes més altes un 30%
del cost de la matrícula universitària dels seus fills. A Catalunya, on
només les famílies en el 5% superior de la renda imposable pagaven la
matrícula sencera, aquesta rebaixa és especialment sagnant.
Els programes socials poden resultar molt beneficiosos si
estan correctament orientats i s’adrecen als ciutadans que més els
necessiten. Un estudi recent de Hendren i Strung al Quarterly Journal of Economics demostra
com els programes socials per millorar la salut o l’educació poden
generar enormes beneficis que, moltes vegades, no es consideren en els
càlculs. El treball analitza 101 programes socials als Estats Units i
considera, a diferència de la literatura anterior, les externalitats
fiscals o formes indirectes en què els programes impacten sobre el
pressupost públic. Un exemple: un programa d’assegurança de salut per a
dones embarassades amb rendes molt baixes. A més dels beneficis directes
també hi ha beneficis indirectes. Els fills d’aquestes dones, quan són
adults, són més saludables i requereixen menys hospitalització, cosa que
estalvia despesa pública en forma d’ingressos hospitalaris. A més,
també tenen més educació, cosa que fa que tinguin un salari superior que
els fills de mares que no han tingut els beneficis d’aquesta
assegurança sanitària. Això significa que també pagaran més impostos en
el futur. Per tant, fins i tot des d’aquesta visió, quan sumes tots
aquests beneficis, superen amb escreix el cost de l’assegurança de salut
de les dones embarassades dels grups de rendes baixes. Però els
programes han d’estar ben dirigits als grups de la població que realment
els necessiten i en poden treure el màxim profit. Estalviar 500 euros
en la matrícula universitària dels fills de les classes més afavorides
de la societat no afecta en absolut la taxa de matriculació i només té
un enorme cost d’oportunitat en termes d’ajudar els que realment ho
necessiten.
Mobilitat
L’ascensor social a Espanya
encara funciona: un fill nascut en una casa espanyola del 20% més pobre
té una probabilitat d’un 13% d’arribar al 20% més ric
Desafortunadament l’informe és poc
acurat amb les dades, i a més de no presentar evidència d’avaluació, els
programes fan afirmacions, sense suport estadístic, que són al maletí
d’eines de molts polítics populistes. Es diu que la desigualtat comporta
un fre a la mobilitat social i accelera la reproducció de les
condicions d’una generació a la següent. Aquesta afirmació, que és certa
en alguns països com els Estats Units, no s’aguanta per al cas
espanyol. Ja us he comentat moltes vegades que les estadístiques
demostren que la desigualtat ja ha tornat al nivell anterior al
començament de la crisi financera. Però és que, a més, l’informe ha
tingut la mala sort de sortir la mateixa setmana que s’ha presentat el
primer estudi detallat sobre la mobilitat a Espanya ( Atles d’
oportunitats). Les dades, basades en la informació de l’Agència
Tributària, demostren que un fill nascut en una casa espanyola del 20%
més pobre té una probabilitat d’un 13% d’arribar al 20% més ric. Als
Estats Units aquesta probabilitat és d’un 7,5%, i al Regne Unit, d’un
9%. De fet, la mobilitat social a Espanya és més gran que a la icònica
Dinamarca (11,7%). Això no és sorprenent. L’OCDE ja havia mostrat, amb
un procediment diferent, que mentre que a Espanya es necessiten
4 generacions perquè una família de renda baixa arribi a la renda
mitjana, en el conjunt dels països de l’OCDE es requereixen 4,5
generacions. I a França i Alemanya cal esperar 6 generacions. L’OCDE
també mostra un fet molt destacable: Espanya és el país on hi ha més
divergència entre la mobilitat social real i la percepció de mobilitat
social, que és molt més baixa que la real. En fi, que la realitat no
arruïni uns bons prejudicis ideològics.
