Despesa social i efectivitat
És evident que els efectes del coronavirus han posat de manifest la necessitat d’una política econòmica destinada a mantenir les rendes de les famílies i la liquiditat de les empreses per sostenir temporalment l’economia. Però aquestes mesures han de ser com més eficients millor per aconseguir els objectius. El malaguanyat pla E del govern Zapatero és un clar exemple que les coses no són tan senzilles com programar un massiu pla d’obres públiques sense pensar-s’ho gaire. No es pot assumir al peu de la lletra l’al·legoria keynesiana de gastar a fer forats per després tapar-los. La despesa social no és una excepció. L’informe Reconstruir el comú , presentat pel vicepresident Iglesias aquesta setmana, torna a emfatitzar que la despesa social sobre el PIB a Espanya està per sota de la mitjana de la zona Euro, tot i que la diferència depèn molt de com es calcula la despesa social i del grup de països de comparació. Si es compara amb els països desenvolupats de l’OCDE, Espanya supera la mitjana de despesa social sobre el PIB amb claredat.
Però el problema fonamental, com sempre, no és quant es gasta, sinó com es gasta. Per tant, el tema és l’eficiència en la consecució dels objectius que es persegueixen amb la despesa social. Aquí és on Espanya fracassa estrepitosament. L’OCDE ha cridat l’atenció a Espanya en nombroses ocasions pel poc efecte redistributiu de les despeses socials. Als països del nord d’Europa, els Països Baixos, Austràlia, el Canadà o el Regne Unit la proporció de beneficis socials dirigit a les famílies en el 20% més baix de la renda supera el 25%, i en alguns arriba al 40%. Al contrari, a Espanya els beneficis socials que reben les famílies en el 20% de renda més alta superen el 25%, mentre el 20% més baix només rep el 10%. Per això no és estrany que Espanya estigui a la cua dels indicadors d’eficiència i efectivitat de l’administració pública.
Informe
L’estudi del Govern espanyol parla de fer els impostos més progressius però no diu res sobre fer la despesa social més eficient
El més curiós és que l’informe insisteix en la necessitat de recaptar més i fer els impostos més progressius, però no diu res sobre fer la despesa social més eficient i dirigida als grups de població que se’n poden beneficiar més. I, a més, fa el contrari. Una de les primeres mesures del govern que vol fer els impostos més progressius va ser regalar als contribuents amb rendes més altes un 30% del cost de la matrícula universitària dels seus fills. A Catalunya, on només les famílies en el 5% superior de la renda imposable pagaven la matrícula sencera, aquesta rebaixa és especialment sagnant.
Els programes socials poden resultar molt beneficiosos si estan correctament orientats i s’adrecen als ciutadans que més els necessiten. Un estudi recent de Hendren i Strung al Quarterly Journal of Economics demostra com els programes socials per millorar la salut o l’educació poden generar enormes beneficis que, moltes vegades, no es consideren en els càlculs. El treball analitza 101 programes socials als Estats Units i considera, a diferència de la literatura anterior, les externalitats fiscals o formes indirectes en què els programes impacten sobre el pressupost públic. Un exemple: un programa d’assegurança de salut per a dones embarassades amb rendes molt baixes. A més dels beneficis directes també hi ha beneficis indirectes. Els fills d’aquestes dones, quan són adults, són més saludables i requereixen menys hospitalització, cosa que estalvia despesa pública en forma d’ingressos hospitalaris. A més, també tenen més educació, cosa que fa que tinguin un salari superior que els fills de mares que no han tingut els beneficis d’aquesta assegurança sanitària. Això significa que també pagaran més impostos en el futur. Per tant, fins i tot des d’aquesta visió, quan sumes tots aquests beneficis, superen amb escreix el cost de l’assegurança de salut de les dones embarassades dels grups de rendes baixes. Però els programes han d’estar ben dirigits als grups de la població que realment els necessiten i en poden treure el màxim profit. Estalviar 500 euros en la matrícula universitària dels fills de les classes més afavorides de la societat no afecta en absolut la taxa de matriculació i només té un enorme cost d’oportunitat en termes d’ajudar els que realment ho necessiten.
Mobilitat
L’ascensor social a Espanya encara funciona: un fill nascut en una casa espanyola del 20% més pobre té una probabilitat d’un 13% d’arribar al 20% més ric
Desafortunadament l’informe és poc acurat amb les dades, i a més de no presentar evidència d’avaluació, els programes fan afirmacions, sense suport estadístic, que són al maletí d’eines de molts polítics populistes. Es diu que la desigualtat comporta un fre a la mobilitat social i accelera la reproducció de les condicions d’una generació a la següent. Aquesta afirmació, que és certa en alguns països com els Estats Units, no s’aguanta per al cas espanyol. Ja us he comentat moltes vegades que les estadístiques demostren que la desigualtat ja ha tornat al nivell anterior al començament de la crisi financera. Però és que, a més, l’informe ha tingut la mala sort de sortir la mateixa setmana que s’ha presentat el primer estudi detallat sobre la mobilitat a Espanya ( Atles d’ oportunitats). Les dades, basades en la informació de l’Agència Tributària, demostren que un fill nascut en una casa espanyola del 20% més pobre té una probabilitat d’un 13% d’arribar al 20% més ric. Als Estats Units aquesta probabilitat és d’un 7,5%, i al Regne Unit, d’un 9%. De fet, la mobilitat social a Espanya és més gran que a la icònica Dinamarca (11,7%). Això no és sorprenent. L’OCDE ja havia mostrat, amb un procediment diferent, que mentre que a Espanya es necessiten 4 generacions perquè una família de renda baixa arribi a la renda mitjana, en el conjunt dels països de l’OCDE es requereixen 4,5 generacions. I a França i Alemanya cal esperar 6 generacions. L’OCDE també mostra un fet molt destacable: Espanya és el país on hi ha més divergència entre la mobilitat social real i la percepció de mobilitat social, que és molt més baixa que la real. En fi, que la realitat no arruïni uns bons prejudicis ideològics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada