Maquillar-se o tirania física?

Rutines diàries, Mònica Planas

Ara diumenge, 6 de setembre de 2020

Fa uns quants dies l’edició nord-americana de la revista Vogue va penjar un vídeo a la seva web protagonitzat per la congressista Alexandria Ocasio-Cortez. Ocasio-Cortez és la dona més jove que ha entrat al Congrés dels Estats Units. Ho va fer l’any 2018 amb només 29 anys, quan va guanyar les primàries del Partit Demòcrata pel districte 14è de l’estat de Nova York. En el vídeo de Vogue

Ocasio-Cortez explica, a primera hora del matí, les seves rutines diàries en la cura de la seva pell i el procés de maquillatge. Es tracta d’uns vídeos que s’han fet molt populars a internet i a les xarxes socials, on hi ha tota una allau de continguts que ofereixen consells de bellesa.

Ocasio-Cortez, segurament estimulada per la proximitat de les eleccions i amb el deure d’arreplegar vots d’allà on sigui, col·loca el telèfon davant del mirall del lavabo de casa seva i, en primer pla, es neteja la pell i es maquilla com ho fa cada dia abans d’anar a treballar, ensenyant els productes i marques que utilitza. La durada del vídeo editat és de divuit minuts i, per tant, és estranyament llarg per a algú que es caracteritza per la naturalitat del seu aspecte. Normalment no sembla que vagi gaire maquillada però sí que la caracteritza el pintallavis vermell potent. La sorpresa arriba quan Ocasio-Cortez demostra que cada dia, de bon matí, fa servir una vintena de productes diferents i una desena d’estris per aplicar-los. 1Un tònic facial, 2 un sèrum de vitamina C, 3 una crema hidratant, 4 un protector solar, 5 6 dues bases diferents de color de maquillatge, 7 un corrector de color per a sota els ulls, 8 un concealer (que és una altra mena de corrector), 9 una barra de color per al contorn de la cara i el nas, 10 un coloret per als pòmuls, 11 un llapis per a les celles, 12 un il·luminador facial, 13 un il·luminador de parpelles, 14 15 diverses tonalitats d’ombra d’ulls, 16 un llapis d’ulls, 17 la màscara de pestanyes, 18 una altra ombra d’ulls per aportar brillantor a la mirada, 19 unes pólvores bronzejadores per a l’acabat final i, per fi, 20 el pintallavis vermell que ella mateixa ha popularitzat i que ens revela que es diu Beso.

La política i molts mitjans arrosseguen les dones a exhibir la tirania física

La perícia que demostra automaquillant-se és admirable i aconsegueix un resultat perfectament natural. No diries mai que darrere del seu aspecte hi ha tants productes i procediments laboriosos. Ocasio-Cortez, conscient que és un vídeo d’una frivolitat evident, propi d’ influencers d’internet, elabora un discurs on recorda que només una mateixa pot decidir el que li està bé, recorda el lema “ My body, my choice ” i que la feminitat empodera però que mai s’ha de fer servir amb l’objectiu de complaure la mirada masculina, sinó buscant allò que ens faci sentir bé íntimament. En algun moment, però, el vídeo resulta una mica contradictori perquè Ocasio-Cortez, com a política, ha tingut un discurs que ha sabut elevar la política a la seva essència i, com a contrast, acaba participant d’un relat banal, accessori, purament estètic, on les rutines matinals diàries a nivell domèstic han adquirit la complexitat i l’exigència d’un maquillatge professional molt exhaustiu i que suposa una despesa econòmica considerable. S’entén que una persona de la seva dimensió pública i en un àmbit tan draconià com el de la política a Washington requereixi uns protocols estilístics elevats. Però el vídeo confirma que la política i molts mitjans sempre acaben arrossegant les dones a exhibir la tirania física, a popularitzar-la com una cosa quotidiana i global per excel·lir en el seu àmbit i sentir-se bé i acabar transmetent un missatge purament estètic i superficial de la seva feina. Això sí que forma part de les nostres rutines diàries.

 

Sociolingüística del català (1977-2007-2020)

 

Quan volíem ser normals (el català i la normalització)

Vicenç Pagès Jordà

Des del 2007, al català se'l pot titllar de llengua burgesa i subvencionada, inútil i separatista

Fins a l’any 1977 em vaig dir Vicente. Aquest era el nom que apareixia a tots els documents oficials, del llibre de família als butlletins de l’escola, fins que va ser possible canviar-lo de manera legal. El canvi va coincidir amb el pas d’EGB a BUP, en què ens vam iniciar en tres llengües que no havíem estudiat mai: anglès, llatí... i català. A casa teníem algun llibre d’Oriol Vergés o de Joaquim Carbó, però “ens costava” (com qualsevol llengua que amb prou feines has llegit). Estudiàvem amb els quaderns de Jeroni Marvà, d’una aridesa mineral; més tard vaig descobrir que havien estat escrits als anys trenta.

Era una època de canvis. Sorgia l’Avui, s’acostava l’Estatut, es convocaven eleccions. També és cert que quan va morir Franco hi havia molta feina feta: Òmnium Cultural havia format professors de català, havia nascut Edicions del Mall (ens omplia d’orgull tenir autors maleïts traduïts), disposàvem de les Millors Obres de la Literatura Catalana en edició accessible, i al menjador hi teníem la Gran enciclopèdia catalana. Va ser en aquest context que vam començar a sentir parlar de la normalització. Ningú sabia què significava, però tothom hi volia arribar.

Als vuitanta, la normalització anunciava un futur esplendorós. Els pedagogs es refiaven del poder catalanitzador de l’escola. Els escriptors es pensaven que podrien guanyar-se la vida escrivint. La filologia estava de moda. Laia publicava en català Hegel i Montaigne, Locke i Filó d’Alexandria. El nombre de títols batia rècords cada any. De sobte teníem conseller d’Ensenyament, Setmana del Llibre en Català i TV3. La Institució de les Lletres editava Qui és qui, un llibre que donava fe de tots els escriptors catalans vius (van arribar a ser 1.477, concretament), alguns dels quals, sota la forma de l’escriptor del mes, feien gires divulgatives pel país. Ens normalitzàvem i ens modernitzàvem. Tot era urbà: les tribus, els hàbits, la narrativa... David Leavitt tenia la segona residència a Barcelona, s’obrien bars de neó i a les hores petites feia fi dir “polsim bolivià”. Sorgien grups amb noms com N’Gai N’Gai o Duble Buble. El rock català provenia sobretot de la franja que va de la Jonquera a Salt, amb alguna rèplica a la Catalunya interior, però sense gaire presència al Cap i Casal. No tot eren flors i violes. A la segona meitat dels vuitanta desapareixien el Mall i Laia. Al final de la dècada havíem perdut quatre autors insubstituïbles: Pla, Rodoreda, Espriu i Foix.

Als noranta arriben les televisions privades, totes en castellà. El 1996 Aznar inicia la recentralització d’Espanya. Aquell mateix any sorgeix el Foro Babel, un aplec de ploramiques que temen que el castellà es desnormalitzi a Catalunya. És el tràiler de Ciutadans, un partit que deu anys després posa el català en el punt de mira i escala posicions amb una barreja de legalismes de pa sucat amb oli, estètica choni, regurgitacions d’espanyolisme banal i apocalipsi illetrat. Sostenien que el futur del castellà perillava, com si no haguessin sentit mai com parlava el president d’aleshores, José Montilla.

El 2007 la literatura catalana va ser la convidada a la Fira del Llibre de Frankfurt, i els escriptors que escrivien en castellà a Catalunya van entonar unes melodies fúnebres que feien plorar les criatures. Vam assistir a la desesperació inconsolable d’escriptors que utilitzaven una de les llengües més parlades del món, que s’havia ensenyat a les escoles catalanes sense interrupció i que continuava sent majoritària a Catalunya. Aquell any es va obrir la veda. Des del 2007 a ningú li fa vergonya dirigir a la llengua catalana les acusacions més puerils: burgesa i subvencionada, inútil i separatista. A l’hora de contradir els fets més elementals, el 2001 el rei havia posat el llistó molt alt quan havia afirmat, sense que se li escapés el riure, que “a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano”.

El 2008 Josep-Anton Fernàndez publica El malestar en la cultura catalana, on constata que la presumpta normalització no ha sigut més que una fantasia: “La fantasia és una pantalla que ens protegeix d’un trauma, però al mateix temps és un vel que ens impedeix d’entendre què ens volen dir els nostres símptomes, el malestar que patim”. Aquest to freudià contrasta amb el de Fahrenheit 212, publicat el 1989, quan l’eufòria dominava l’escena: “Volem viure còmodament, situar-nos, hem perdut la hipocresia respecte dels diners, l’èxit no ens fa cap fàstic i intentem divertir-nos tant com podem”. Aquest llibre el firmava Joan Orja, pseudònim de tres autors, un dels quals era precisament Josep-Anton Fernàndez. En menys de vint anys, la normalització ens havia dut de la lleugeresa a l’angoixa.

En els últims anys, el malestar s’ha aguditzat. Es van succeint les edicions de la Setmana del Llibre en Català, però ara no ens fa tanta il·lusió perquè constatem que, després de 38 edicions, una setmana a l’any no és pas gaire. Anem curts de filòlegs. El castellà domina el carrer, les llibreries i les universitats, fins i tot la que duu el nom del Mestre. És possible subsistir amb pocs parlants, encara que siguin bilingües, però costa molt fer-ho amb un Estat en contra. Al cap de dècades de normalització, resulta que el que s’ha normalitzat és el castellà.

L'humor català dels anys 50-70

Els monòlegs de Joan Capri: un humor de frontera. Entre la tipificació i la personalització

 Serés Seuma, Teresa

Universitat de Lleida, 2014

Aquesta Tesi Doctoral té com a objectiu axial estudiar els monòlegs de Joan Capri a partir de diferents dimensions i perspectives (pragmàtica, sociològica, semiòtica, discursiva, etc.). Amb aquesta aproximació multidisciplinar es defineix, en primer lloc, el monòleg com a gènere i com a discurs. En segon lloc, s'identifiquen quins són els precedents dels monòlegs de Capri i l’empelt en la tradició costumista al costat d’una visió personal, que s'explica pel camí cap a la personalització que comporta la tardomodernitat. D'altra banda, s'hi descobreix com hi conviuen un seguit de tipificacions amb motius marcadament tardomoderns, com la psicologització del cos o l'aposta humorística caracteritzada per l'espectacularitat dramatitzada realista, l’(auto)paròdia, la naturalitat i la pretensió de sinceritat. Altrament, s'hi analitza com l'estructura còmica dels monòlegs es conforma a partir de mecanismes basats en la contraposició de patrons o com la dissociació posa al descobert aquells aspectes de la societat tardomoderna sobre els quals l'humorista vol expressar el refús. Finalment, s'estudia com els monòlegs de Capri han arribat fins als nostres dies a través de la televisió o de la versió teatral.

 Transcripcions dels monòlegs a partir de la pàgina 541.

Tècniques participatives en directe i en línia

 

El cafè del món, segons Clàudia Vallvé, La mirada sociològica

 No tinc clar si aquí n'hi ha alguna altra de bona. Per anar completant...

I aquesta eina sembla bona per dissenyar exercicis interessants en videoconferència.

L'estiu de 2020, ves a saber si serà memorable

 

Un estiu memorable

---

Antoni Puigverd, La Vanguardia, 19 de juliol de 2020

 

No fa tant de temps de les vacances familiars al poble dels orígens, que narrava al TBO el formidable dibuixant Benejam! Però els nets i besnets de la família Ulisses, gràcies als vols de baix cost, han dedicat els estius de les darreres dècades a col·leccionar, a la japonesa, fotografies de tots els racons del globus, seguint una moda que primer va portar a Europa, després a Amèrica i que ara exigia passar per l’Extrem Orient o per les immenses bombolles d’aire condicionat de la península Aràbiga. Filles de les genera­cions que s’havien comprat els primers apar­taments a Benidorm o Calafell o que pujaven al Bastiments i a l’Aneto, les classes mitjanes del país es van en­deriar a banyar-se a les platges de les Seychelles o Acapulco i a fer trekkings guiats per l’Himàlaia o el Kilimanjaro.

De cop, la tossuderia del corona­virus ens obliga a fer un gir estival de 180 graus. Els llargs desplaçaments semblen massa aventurats. Potser ens haurem de quedar al replà de casa. Aquest serà per a molts l’estiu de les negacions: viatges suspesos, vols cancel·lats, vacances perdudes. Més que la calor, de moment suportable, hi ha qui lamenta un estiu obligatòriament claustral, medicalitzat, presidit per un virus que cada setmana ens regala ­sorpreses que experts i polítics no havien previst.

Ens queda l’oportunitat, sense precedents, de diversos viatges a la menuda

Ens queda l’oportunitat, sense precedents, de diversos viatges a la menuda. Conèixer els veïns. Descobrir la pulcra gastronomia del restaurant de la cantonada. Explorar les cales gregues del nostre Mediterrani. Enamorar-se de les planes sicilianes de l’in­terior de Lleida. Observar els usos i costums dels petits pobles de mun­tanya. Asseure’s a les terrasses dels barris perifèrics. Descobrir l’Àfrica ­viva de tants suburbis del país. Tornar als restaurants xinesos que vam abandonar el dia que, a finals dels vuitanta, vam considerar-nos rics essent com érem els fills i els nets hipotecats de les sòbries i estalviadores generacions de la guerra.

De tota manera, no cal renunciar als escenaris internacionals. Ara mateix jo acabo de tornar del Canadà amb la meravellosa Alice Munro (Club Editor). I de seguida he volat cap a la meva enyorada Roma gràcies a la formi­dable sorpresa d’un vell novel·lista per mi desconegut, Gianfranco Calligarich, que parla del seu últim estiu a ­Roma (Proa). Amb bons llibres, una cervesa freda i una finestra oberta als núvols (o, de nit, amb una copa d’armanyac, alçant la vista del llibre per imaginar el pas del cometa Neowise), n’hi ha ben bé prou per passar un estiu memorable.

Desigualtat, economia, ascensor social

 

Despesa social i efectivitat

---

---

José García Montalvo

18/07/2020 20:58, La vanguardia

És evident que els efectes del coronavirus han posat de manifest la necessitat d’una política econòmica destinada a mantenir les rendes de les famílies i la liquiditat de les empreses per sostenir temporalment l’economia. Però aquestes mesures han de ser com més eficients millor per aconseguir els objectius. El malaguanyat pla E del govern Zapatero és un clar exemple que les coses no són tan senzilles com programar un massiu pla d’obres públiques sense pensar-s’ho gaire. No es pot assumir al peu de la lletra l’al·legoria keynesiana de gastar a fer forats per després tapar-los. La despesa social no és una excepció. L’informe Reconstruir el comú , presentat pel vicepresident Iglesias aquesta setmana, torna a emfatitzar que la despesa social sobre el PIB a Espanya està per sota de la mitjana de la zona Euro, tot i que la diferència depèn molt de com es calcula la despesa social i del grup de països de comparació. Si es compara amb els països desenvolupats de l’OCDE, Espanya supera la mitjana de despesa social sobre el PIB amb claredat.

Però el problema fonamental, com sempre, no és quant es gasta, sinó com es gasta. Per tant, el tema és l’eficiència en la consecució dels objectius que es persegueixen amb la despesa social. Aquí és on Espanya fracassa estrepitosament. L’OCDE ha cridat l’atenció a Espanya en nombroses ocasions pel poc efecte redistributiu de les despeses socials. Als països del nord d’Europa, els Països Baixos, Austràlia, el Canadà o el Regne Unit la proporció de beneficis socials dirigit a les famílies en el 20% més baix de la renda supera el 25%, i en alguns arriba al 40%. Al contrari, a Espanya els beneficis socials que reben les famílies en el 20% de renda més alta superen el 25%, mentre el 20% més baix només rep el 10%. Per això no és estrany que Espanya estigui a la cua dels indicadors d’eficiència i efectivitat de l’administració pública.

Informe

L’estudi del Govern espanyol parla de fer els impostos més progressius però no diu res sobre fer la despesa social més eficient

.

El més curiós és que l’informe insisteix en la necessitat de recaptar més i fer els impostos més progressius, però no diu res sobre fer la despesa social més eficient i dirigida als grups de població que se’n poden beneficiar més. I, a més, fa el contrari. Una de les primeres mesures del govern que vol fer els impostos més progressius va ser regalar als contribuents amb rendes més altes un 30% del cost de la matrícula universitària dels seus fills. A Catalunya, on només les famílies en el 5% superior de la renda imposable pagaven la matrícula sencera, aquesta rebaixa és especialment sagnant.

Els programes socials poden resultar molt beneficiosos si estan correctament orientats i s’adrecen als ciutadans que més els necessiten. Un estudi recent de Hendren i Strung al Quarterly Journal of Economics demostra com els programes socials per millorar la salut o l’educació poden generar enormes beneficis que, moltes vegades, no es consideren en els càlculs. El treball analitza 101 programes socials als Estats Units i considera, a diferència de la literatura anterior, les externalitats fiscals o formes indirectes en què els programes impacten sobre el pressupost públic. Un exemple: un programa d’assegurança de salut per a dones embarassades amb rendes molt baixes. A més dels beneficis directes també hi ha beneficis indirectes. Els fills d’aquestes dones, quan són adults, són més saludables i requereixen menys hospitalització, cosa que estalvia despesa pública en forma d’ingressos hospitalaris. A més, també tenen més educació, cosa que fa que tinguin un salari superior que els fills de mares que no han tingut els beneficis d’aquesta assegurança sanitària. Això significa que també pagaran més impostos en el futur. Per tant, fins i tot des d’aquesta visió, quan sumes tots aquests beneficis, superen amb escreix el cost de l’assegurança de salut de les dones embarassades dels grups de rendes baixes. Però els programes han d’estar ben dirigits als grups de la població que realment els necessiten i en poden treure el màxim profit. Estalviar 500 euros en la matrícula universitària dels fills de les classes més afavorides de la societat no afecta en absolut la taxa de matriculació i només té un enorme cost d’oportunitat en termes d’ajudar els que realment ho necessiten.

Mobilitat

L’ascensor social a Espanya encara funciona: un fill nascut en una casa espanyola del 20% més pobre té una probabilitat d’un 13% d’arribar al 20% més ric

Desafortunadament l’informe és poc acurat amb les dades, i a més de no presentar evidència d’avaluació, els programes fan afirmacions, sense suport estadístic, que són al maletí d’eines de molts polítics populistes. Es diu que la desigualtat comporta un fre a la mobilitat social i accelera la reproducció de les condicions d’una generació a la següent. Aquesta afirmació, que és certa en alguns països com els Estats Units, no s’aguanta per al cas espanyol. Ja us he comentat moltes vegades que les estadístiques demostren que la desigualtat ja ha tornat al nivell anterior al començament de la crisi financera. Però és que, a més, l’informe ha tingut la mala sort de sortir la mateixa setmana que s’ha presentat el primer estudi detallat sobre la mobilitat a Espanya ( Atles d’ oportunitats). Les dades, basades en la informació de l’Agència Tributària, demostren que un fill nascut en una casa espanyola del 20% més pobre té una probabilitat d’un 13% d’arribar al 20% més ric. Als Estats Units aquesta probabilitat és d’un 7,5%, i al Regne Unit, d’un 9%. De fet, la mobilitat social a Espanya és més gran que a la icònica Dinamarca (11,7%). Això no és sorprenent. L’OCDE ja havia mostrat, amb un procediment diferent, que mentre que a Espanya es necessiten 4 generacions perquè una família de renda baixa arribi a la renda mitjana, en el conjunt dels països de l’OCDE es requereixen 4,5 generacions. I a França i Alemanya cal esperar 6 generacions. L’OCDE també mostra un fet molt destacable: Espanya és el país on hi ha més divergència entre la mobilitat social real i la percepció de mobilitat social, que és molt més baixa que la real. En fi, que la realitat no arruïni uns bons prejudicis ideològics.

Res a veure amb la pagesia

 La crida del camp, Oriol Nel·lo

Ara, 25 de juliol de 2020

El refús a la ciutat en temps d’epidèmia ha estat un tret recurrent al llarg de la història

 

En els darrers mesos, coincidint amb l’esclat de l’epidèmia de covid-19, els portals immobiliaris han detectat un increment de la demanda d'habitatges situats fora dels àmbits urbans més densos. Les consultes relatives a finques rústiques, xalets i cases entre mitgeres pugen, mentre que l’interès pels pisos disminueix de manera assenyalada. Sembla, doncs, que el temor al contagi i l’experiència del confinament han convençut part de la ciutadania dels riscos de l’alta densitat urbana. Els mitjans de comunicació dediquen programes al fenomen i alguns experts vaticinen fins i tot la fi de la ciutat.

De fet, el refús a la ciutat en temps d’epidèmia ha estat un tret recurrent al llarg de la història. La literatura en va plena. Això és degut al fet que la densitat, en propiciar el contacte, augmenta òbviament el risc de contagi. Ara bé, la relació entre densitat i risc no és pas unívoca, com ho demostra el fet que algunes metròpolis particularment denses com Seül o Singapur hagin pogut fer front amb prou èxit a l’epidèmia. La densitat pot propiciar el contagi, però també facilitar la prevenció i la cura. Com s'ha explicat en altres ocasions, els hospitals, la recerca, les vacunes i l’estat del benestar són, en bona mesura, creacions urbanes. La densitat pot ser risc i salvació alhora.

Tanmateix, en les presents circumstàncies, la por al contagi sembla aliar-se a un refús genèric a la ciutat, anterior a la crisi actual. Ja l’any 2017, en l’ Enquesta a la joventut de Catalunya, un de cada tres joves catalans d’entre 16 i 34 anys residents en àrees urbanes afirmava que, si pogués, “li agradaria anar a viure en un municipi rural”. L’anàlisi de les respostes mostrava, tanmateix, que en molts pocs casos aquesta voluntat obeeix al desig de dedicar-se a l’agricultura i d’abandonar les formes de vida urbana. Amb les lògiques excepcions –interessants però molt minoritàries–, la crida del camp no procedeix de la voluntat de reprendre el cicle de vida tradicional de la pagesia. Res no indica tampoc que, en termes generals, es busqui l’atractiu de la soledat en la natura, la via propugnada per Thoreau com a camí per al perfeccionament personal. Tampoc sembla, finalment, que estiguem davant d’un renaixement consistent de les experiències neorurals de fa prop de mig segle, que volien assajar formes de vida comunitàries i menys consumistes.

És innegable que algunes experiències més o menys sòlides apunten en aquestes direccions alternatives. Però la gran majoria dels que diuen desitjar “anar a viure al camp” voldrien fer-ho sense renunciar a les formes de vida i l’accés als serveis de què gaudeixen a ciutat. L’aspiració és més aviat la casa amb jardí, el teletreball, la compra per internet i la mobilitat assegurada pel vehicle privat. No és estrany, doncs, que la nova demanda d’habitatge no apunti tant cap als territoris més remots i despoblats com cap als entorns que estan “prou lluny i prou a prop” dels centres urbans per gaudir dels seus avantatges sense haver de patir-ne els inconvenients (sanitaris i d’altres). En termes generals, doncs, som més davant la voluntat d’estendre la ciutat que no pas de marxar-ne.

Més enllà de la seva dubtosa eficiència en termes de salut pública, cal cridar l’atenció sobre les conseqüències que podria tenir el retorn d’una onada de dispersió urbana com la que vam conèixer en les darreres dècades del segle XX. Per contenir-la van caldre molts esforços i, de fet, no es va aturar fins a l’adveniment de crisi econòmica de 2008. Ara, des del punt de vista ambiental, la represa de la dispersió del poblament podria comportar efectes molt negatius pel que fa a fragmentació dels espais naturals, l’ocupació de sols d’interès agrícola i l’increment de la mobilitat privada.

D’altra banda, des del punt de vista social, la pulsió per deixar la ciutat podria resultar en un agreujament de la segregació residencial, és a dir, de la tendència dels grups socials a separar-se entre ells. Albert Camus, a La pesta –que deu haver estat un dels bestsellers de les darreres setmanes– explica com, tancada la ciutat per raó de l’epidèmia, els preus del pa hi van pujar de manera accelerada. Així, els ciutadans, sobretot els més pobres, pensaven amb nostàlgia en els camps veïns i cridaven, al pas del prefecte, “Pa o espai!” És a dir, alimenteu-nos o deixeu-nos sortir. En les actuals circumstàncies, les possibilitats reals de sortir de l'urbs no estan pas a l’abast dels més vulnerables, que molt difícilment poden guanyar-se el pa o trobar un espai per viure ni dins ni fora de la ciutat. La temptació de la fuga és només realitzable per a les classes mitjanes, i, en particular, per als seus joves. La seva concreció podria contribuir doncs a incrementar la separació de les persones segons el seu nivell de renda, amb les corresponents conseqüències.

Les causes i els efectes de l’epidèmia estan, sens dubte, relacionades amb les condicions d'insostenibilitat ambiental i d'injustícia social en què es desenvolupa el procés d’urbanització. Però, per ella mateixa, la disminució de la densitat urbana no seria, de cap manera, una solució dels nostres problemes. Al contrari, podria agreujar-los i engendrar-ne de nous. ¿No hauria de ser la crisi actual l’ocasió de rellançar el debat sobre l’ordenació del territori a Catalunya? Més enllà dels llocs comuns i dels clixés ideològics, ¿no hauríem d’aspirar a articular el nostre territori a partir del respecte pels espais oberts i l’articulació d’una xarxa urbana potent i ben comunicada? Més que escampar la urbanització, ¿no hauríem de procurar que tothom, amb independència del lloc on viu, pugui tenir un accés enraonadament equitatiu a la renda i els serveis? En definitiva, més que córrer encara una altra vegada darrere formes d’urbanització caduques i fallides, ¿no ens caldria repensar la manera com utilitzem els recursos i distribuïm la riquesa?