Aquest ha estat un estiu de massa finals, d'anar tancant i acabant, de donar per closes relacions, persones, objectes... Molt dur i bastant incorrecte de comparar. Tot plegat, costa, costa...
El final del tío Feliciano, el dia 22, que havia decidit deixar-se morir ja fa temps i que finalment es va anar apagant a la nova residència on només va viure deu dies.
Aprendre a dir adéu als amics que acabes de fer i que saps que és ben possible que no tornis a veure mai més.
Dir adéu a un gat que t'adones que t'estimaves, que trobes a faltar quan entres a casa o quan en surts i deixes sense voler un tros de persiana apujat perquè ell faci el que vulgui.
No pensar més en aquella coixinera històrica del Miquel Àngel, ni en aquells pantalons verds amb un pedaç de muntanya, ni en aquell matalàs que s'ha quedat a l'aeroport d'Istambul.
No enyorar les cent fotos perdudes que deixaven constància del nostre viatge personal, com cap altre.
Un final imposat d'escola que ha fet patir i ha fet plorar. Un final previst d'escola que obre portes al futur.
Finals allargassats de relacions mortes fa temps, que es fa llarg i difícil acabar d'esporgar.
Per damunt dels finals, el setembre ens diu que continuem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada