GENT CORRENT
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/visc-amb-250-euros-mes-falta-res-2000561
Auster per convicció. Treballa poc i gasta el mínim, però és immensament ric. En temps.
«Visc amb 250 euros al mes i no em falta de res»
Dissabte, 30 de juny del 2012
GEMMA TRAMULLAS
La diferència entre misèria i austeritat pot ser una qüestió d'actitud. Aquest jove de 24 anys, veí del barri d'Horta i llicenciat en disseny industrial, és un exemple del que es coneix com a decreixement i simplicitat voluntària, un fenomen socioeconòmic que va tenir el seu apogeu als Estats Units als anys 90 i que arran de la crisi va ressorgir entre grups de joves que busquen una alternativa al consumisme.
MARTÍ FRADERA
-Això de viure per treballar no va amb vostè.
-Es pot treballar molt i gastar molt, treballar poc i gastar poc i gastar encara menys obtenint els teus propis recursos. No és que no m'agradi treballar. Sóc monitor de nens i m'encanta. No he deixat de treballar ni un sol mes des dels 16 anys, però treballo poques hores.
-¿Quin és el seu pressupost mensual?
-Uns 250 euros, comptant lloguer, menjar i desplaçaments. I no em falta de res.
-¿Com és possible?
-He viscut en una habitació d'un pis compartit amb cinc persones; em moc gairebé sempre a peu o en bici; les verdures i hortalisses les aconsegueixo de l'hort que vam començar amb uns amics al barri i del que els sobra a les verduleres al mercat; amb la roba gairebé nova que la gent llença em puc omplir l'armari i si necessito alguna cosa sempre puc fer un intercanvi.
-Aquí som molt escrupolosos a l'hora de recollir coses del carrer.
-Jo no tinc manies. A Alemanya hi ha supermercats que deixen al carrer, ben apilades, les fruites i verdures que no es poden vendre perquè tenen petites macadures. ¡Alguns carrers són un self-service!
-I a sobre estalvia. Acaba d'arribar d'un llarg viatge a Mèxic.
-Vaig estalviar per a l'avió i he estat nou mesos viatjant pel país en autoestop. La gent t'acull a casa i et dóna la possibilitat de descansar i rentar-te; així coneixes més la societat d'allà. Com a forma d'agraïment, els regalava una artesania o els arreglava alguna cosa, perquè sempre he sigut molt manetes. Confio en la bondat humana, encara existeix.
-Llàstima que als bons i honestos se'ls prengui per tontos.
-La meva manera de ser m'ha portat alguns problemes. A la frontera dels Estats Units em van preguntar si havia pres drogues alguna vegada i els vaig dir la veritat, que havia provat la marihuana als 18 anys i res més. Em van vetar l'entrada.
-¿És un hippy del segle XXI?
-Si vol entendre-ho així...
-¿I quina és la seva contribució a la societat?
-¡Hòstia! Aquesta pregunta m'ha afectat... Vull pensar que no està tan desequilibrat el que aporto amb el que rebo, però no vull contribuir a fer que el país creixi més econòmicament. Ja fa molts anys que estem creixent econòmicament i tecnològicament i els recursos de la Terra segueixen sent finits o sigui que, si creixem tant, vol dir que una altra zona empitjora. En canvi, consumir menys em sembla una contribució essencial i és el que intento fer.
-¿Però no exagera?
-Es tracta d'aprofitar el que els altres no volen. El primer dia que vas al mercat per veure si ha sobrat menjar et fa vergonya, però després veus que la gent està contenta de poder-te donar el que anava a tirar. No estic en contra dels diners, això no és una religió. També formo part de la societat de consum, però em sembla que no fan falta tants diners per viure bé. Si gasto poc, puc viure treballant poc i dedicar temps a altres coses que m'interessen.
-Vostè és milionari en temps.
-Però no tot el temps que tinc és per a mi. Fa anys que sóc voluntari amb nens i discapacitats i ho faig perquè m'agrada. Si hagués de treballar vuit hores al dia, no podria fer això ni anar a l'hort del barri a aprendre de totes les persones que hi passen.
-Tampoc podria fer-ho si tingués fills.
-És més fàcil estant sol, és veritat. No sé què passarà en el futur i no crec que ningú ho sàpiga. Ara és moment d'aprendre tot el que es pugui, disfrutar i compartir.
-¿Aquesta simplicitat de vida és una forma de reivindicació?
-No ho crec, almenys jo no ho faig per demostrar res, però tampoc me n'amago. És la vida que he triat i me'n sento orgullós. M'agrada molt compartir tot el que faig i no sento que res sigui meu.
-¿Res de res?
-Bé sí, la meva bici.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada