Sobre pronoms i valencians

Sobre l'agror de no haver pogut explicar mai al Servei de Llengües i Terminologia de Castelló que de vegades no cal posar pronoms.
Amb el desig de poder deixar clar algun dia les regles dels punyeteros pronoms a tothom qui no té intuïció gramatical, des dels que s'ho creuen més que ningú i deixen clar que ells saben més fins i tot d'allò que no saben, fins a tothom que intenta escriure bé, com Sandra Obiol a la seua tesi.

Mal escrit, mal explicat, confós i no acabat. Però per alguna cosa es comença:

UN TAST DE CATALÀ

La insostenible lleugeresa d'un 'hi' | Actualitzada el 09/07/2012 00:00

ALBERT PLA NUALART

La Laura m'escriu per plantejar-me un dubte que trobo apassionant, perquè toca un d'aquells punts en què l'obsessió per no perdre identitat pot acabar desenfocant, i empobrint, la rica i sàvia complexitat de la llengua.

El dubte, explicat simplement, és si cal o no cal un pronom hi en un cert context. La cosa va anar així. Havent rebut un correu com aquest, "Si vas, ja m'explicaràs què diuen", la Laura -tipa de deixadesa lingüística- no es va saber estar de respondre: "Posa algun pronom, de tant en tant!"

L'amic li va replicar: "Tens raó, Laura, però tu també te n'has deixat un". I la va intentar convèncer que hauria d'haver escrit "Posa-hi algun pronom, de tant en tant!"

Això va originar una polèmica que s'ha estès i ha acabat implicant parents i coneguts. La Laura manté que el que va escriure està bé però una amiga entesa en sintaxi afirma, categòrica, que si no hi ha hi no és gramatical. I ara volen el meu parer.

Abans de dir-hi la meva repetiré el que sempre ens deia Joan Solà. La gramàtica és un intent d'explicar la intuïció. N'és un derivat. I, per això, cap parlant pujat en un català genuí ha de permetre mai que una teoria gramatical li corregeixi la intuïció.
Ben al contrari: quan xoquen, cal polir la gramàtica, fer-la prou subtil per acollir el que sembla excepció.
Corregir la intuïció gramaticalment és com dir que la Lluna ha fet tard perquè no ha eclipsat el Sol a l'hora exacta que uns astrònoms van predir que ho faria.
Armat amb aquesta premissa, demà ho remataré.

La insostenible lleugeresa d''hi' (i 2)

 Actualitzada el 10/07/2012 00:00

La intuïció ens diu que "Si vas, ja m'explicaràs com ha anat" necessita un hi per poder ser gramatical. Cal dir "Si hi vas..." Tret, esclar, que estiguem parlant amb un restret.

En canvi, "Posa algun pronom, de tant en tant!" canvia de sentit si hi afegim un hi . Sense hi l'imperatiu només demana posar algun pronom,fent abstracció d'on. Amb hi demana posar-lo en un lloc concret que els que parlen saben quin és.

Els complements fan falta en la mesura que un verb no sigui autosuficient semànticament, però el mateix verb que en una frase necessita un complement en un altre context comunicatiu pot estar prou replegat sobre ell mateix per no exigir-lo.

Li passa a posar però també a anar . Si vull marxar del lloc on sóc sempre puc dir a qui m'acompanya "Va, anem!" i, si m'està empipant o diu ruqueries, "Vés, home, vés". Aquí anem equival a sortim , i vés a calla : dos verbs autosuficients.

La sintaxi sol simplificar i ens diu que cada verb regeix o exigeix uns complements. En el cas d' anar un locatiu i en el de posar un OD i un locatiu. Sovint obvia que cada accepció d'un verb (cada canvi de sentit) pot suposar un canvi de recció (un canvi en els complements que regeix).

El posa de la Laura s'acosta molt a fes servir , un canvi massa subtil i contextual perquè un diccionari el reculli com a accepció, però això no vol dir que escapi a la intuïció.

No esmussem la intuïció per fer-la tan roma com la teoria. Esmolem la teoria perquè pugui penetrar en la intuïció i explicar-la.