El problema és com aconseguim una societat ben educada. I una societat ben educada vol dir una societat que és capaç d'entendre que necessita normes que són arbitràries i, alhora, útils. Com deia Rafael Jorba, necessitem «convencions». És una societat, la nostra, que posa massa l’accent en les conviccions, i a mi em sembla que les conviccions no tenen gaire utilitat educativa: el que és important són les convencions. Una societat que accepti, que respecti les convencions, no cal que se les cregui. Les normes de trànsit, no cal que te les creguis, les has de complir, però no te les has pas de creure. No tenen un sentit moral, sinó una dimensió pràctica. Fins i tot, quan són absurdes des del punt de vista del teu interès individual. Quan estàs a mitja nit, esperant en un semàfor, i no passa ningú... Però, del que es tracta és d'acceptar algunes absurditats subjectives per tal d'evitar mals majors objectius. Ara mateix tinc un nét que ha après —té dos anys— que no es pot passar amb el semàfor vermell i et fa aturar a tots els semàfors. I, a vegades, no passa ningú, però és clar, ell no et deixa passar si està vermell. Doncs és això. No li hem dit que els semàfors són bons, o que, com que tenim una consellera d'Interior que és molt bona persona i uns mossos que són simpàtics, s’ha de fer cas als semàfors. Sap que en vermell no es pot passar, en verd, sí, i ha d'aprendre a respectar aquesta convenció. I sap que li va la pell, que si no ho compleix, pot tenir algun problema. La paraula convenció, malgrat la seva mala fama, té un sentit especialment positiu. Tot i que socialment està molt mal vist ser una persona convencional, la paraula convenció vol dir «anar d'acord, anar plegats, fer el camí junts». La convenció és el que fa possible la vida social conjunta. En canvi, “convicció” ve de «convèncer» i aquesta de «guanyar», de «vèncer». I això és el que sol passar: els que tenen conviccions les volen imposar; en canvi, els que defensem les convencions, posem l’accent en el posar-nos d'acord, en l’anar plegats...
Els últims anys, l’escola i els sistemes educatius s’han proposat fer-nos bones persones més que no pas ben educats. Jo, francament, si fos professor, no m’hi encaparraria massa a fer bones persones, perquè, a més, és que hi ha un únic criteri per ser bona persona avui dia? Jo, prou feina he tingut a saber-ho a l’hora d'educar els meus fills. He mirat que fossin bones persones i m’han sortit com han sortit —bones persones, per cert— (Rialles.), però no exactament la mena de bones persones com jo volia, perquè són ells, perquè han fet la seva vida, perquè han tingut el seu criteri de bondat. Ara, d'allò que em puc sentir satisfet, és que són ben educats. Veuen? Això sí que ho he aconseguit, d'això n'estic content; són gent ben educada. Potser no són bones persones de la mateixa manera que jo havia concebut la bondat, però és clar, ells han de viure el seu món, que no és el meu, que ja és un món en retirada i el seu és un món que està en plena efervescència. I per tant, la meva manera de ser bona persona, potser fins i tot els faria nosa en les possibilitats de la vida en la societat en què es trobaran.
Suspens, suspens. El meu fracàs escolar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada