Vells, nostàlgia, passat, present i futur

Prohibida la nostàlgia (i els rondinaires)

Leopoldo Abadía, enginyer i antic professor del IESE, publica el llibre 'Cómo hacerse mayor sin volverse un gruñón' (Espasa), una sèrie d'apunts perquè les noves generacions de jubilats se sentin útils i mantinguin a ratlla el rondinaire interior. L'autor de 'La crisis ninja', amb 12 fills i 45 néts, desgrana en aquestes línies en primera persona com es veu -i se sent- la vida des de la talaia dels 81 anys.                TRANSCRIPCIÓ: NÚRIA MARRÓN

DIUMENGE, 14 DE DESEMBRE DEL 2014

JOAN PUIG

EN ACCIÓ. Abadía, guru de la 'crisi ninja', recomana als seus coetanis que no expliquin batalletes si ningú les demana i que no siguin un «autodiagnòstic mèdic». «'Hola, ¿què tal?' és una frase de cortesia».

Es cert: van haver d'arribar uns esglaons i un trencament de maluc per ser conscient que m'havia fet vell. Jo havia baixat per aquelles escales 500 vegades. O potser mil, perquè estan en un hotel on vaig sempre a Madrid. Però en aquell moment, en comptes d'esglaons, no sé per què, vaig pensar que hi havia una rampa. I vaig relliscar. ¿Va caure perquè es va trencar el maluc o es va trencar el maluc perquè va caure?, em pregunten. 'No, no', dic jo. ¡Va ser un accident!

Sí que hi va haver un moment de 'Leopoldo, vigila'. I quan algun fill em diu: «Compte, que hi ha un esglaó», el cert és que em molesta, però suposo que tenen raó. El metge que em va operar em va fer una fotocòpia de la radiografia, amb aquest ferro que tinc a dins. «Mira. Ara ets Leopoldo 2.0». Sí, he renovat el hardware.Però l'important és que, després de la caiguda, el vell segueix dempeus. I això no és cap tonteria.

De coll cap amunt, tot és fals. Porto dues lentilles per les cataractes, dos audiòfons i no sé quantes dents falses. La meva dona diu que sóc l'home biònic. ¡I és veritat! No obstant, no tinc cap limitació que em provoqui especial enuig. Discorro normal. Menjo normal. Bec el normal i tinc amics amb qui parlo normal. ¿Que abans sonava el despertador i em llevaba d'un salt i que ara els 81 anys tiren de mi cap avall? És clar. Quan em poso dret noto 40 anys i mig en una cama i 40 anys i mig a l'altra. I em dic: «Va, Leopoldo, ànims».

Als rondinaires no els aguanta ni el seu pare, perquè no s'aguanten ni a si mateixos. Jo ahir a la nit vaig remugar una mica i de seguida vaig notar la mirada de la meva dona. M'estava dient que callés. Em posava al meu lloc. Admeto que hi ha coses que treuen el rondinaire interior. Goldman Sachs. Les portes giratòries. La corrupció. Pablo Iglesias, no, encara que no estigui d'acord amb la majoria de les seves solucions. No obstant, em resisteixo a arrossegar l'ancianitat com una creu ni fer que els altres carreguin amb ella. Així que primera cosa prohibida: la nostàlgia, el camí més curt per convertir-me en rondinaire, i amargar-se la vida i amargar-la als altres explicant, per exemple, batalletes que ningú demana. Segona: no esterilitzar il·lusions: aquell xaval que et diu «se m'ha acudit això» i tu li contestes «això ja ho vaig idear jo i va sortir malament». ¡Potser ho fa d'una altra manera! I tercera: no ficar-se en la família dels fills i no ser un autodiagnòstic mèdic. «Hola, què tal» és una frase de cortesia a la qual es contesta «bé». ¿D'acord?

És cert que sovint els homes identifiquem la vida amb la feina i que, quan ens jubilem, ens quedem desubicats. Hi ha qui s'ho passa fatal.«Ja no em truca ningú», m'ha dit algun amic. Jo això no ho he viscut. El 2008, quan tenia 75 anys, vaig passar d'estar a casa escrivint, ordenant col·leccions i disfrutant de la tranquil·litat i l'orgull d'haver col·locat els meus 12 fills, a ser algú amb una nova feina. Començo les conferències dient: «Jo era un senyor normal, amb amics convencionals. I ara tinc aquells amics i altres de menys convencionals». I dono una llista dels meus nous amics -Mario Vaquerizo, Alaska-, a vegades escandalitzant, en el bon sentit, el personal.

És cert que aquesta segona, o tercera, vida meva no és comuna. No obstant, segueixo un mètode per ser vell que pot servir a tothom: mantenir l'activitat física, ajudar els altres transmetent la teva experiència i reflexionar, cosa que haurien de fer grans i joves. ¿D'on trec la meva ciència?, em pregunten. Doncs de llegir cada dia 20 minuts els diaris. Un de generalista i un altre d'econòmic. Amb bolígraf i sub­ratllant. Si fas això durant sis mesos, acabes tenint criteri. Ara a mi em diuen guru i, encara que he dit mil vegades que sóc enginyer, que no he estudiat Economia, m'ho segueixen dient. Ja no m'esforço a negar-ho. ¿Que sóc un guru? ¡Doncs d'acord! El que sí que és veritat és que intento entendre les coses, que crec que en el fons són molt simples. Simplíssimes. I, al fer-ho, sembla que la gent també les entén. Suposo que parlo d'economia, de família i de la vida perquè tinc 81 anys. A més, quan el 1963 el IESE em va enviar a Harvard, vaig perdre una mica el respecte a les institucions. ¡Allà també hi havia algun professor dolentíssim! Això em va donar peu a pensar i a tenir la meva opinió. Ara, per a mi mateix, faig prediccions. Si les encerto, em felicito. I si no, doncs mantinc el prestigi, perquè ningú se n'assabenta. Ara, per exemple, aventuro que, encara que diguin que el PIB augmentarà, no ho notarem. Els números del dèficit, el deute i l'atur segueixen sent demolidors.

Com deia, els vells hem de reflexionar i aportar criteri, una mica de perspectiva quan se sent la frase: «¡Que malament que està tot!» Sí, com fa 20 o 40 anys. L'altre dia vaig llegir una carta a sant Pau de l'any 50. ¡Dels cretencs en diu unes coses! La més amable:«Fornicadors». ¡Ja aleshores, doncs, les coses estaven fatal! Per això crec que els vells tenim la responsabilitat de mantenir l'optimisme, que per a mi equival a matar-se a treballar. Tinc un amic que, cada vegada que em sent parlar d'optimisme, m'envia un mail.«¿No t'adones que...». «Sí, és clar que sí, ¿però em deixes que intenti no rendir-me?». Crec que l'optimisme consisteix a no quedar-se arraulit en una cantonada dient que això s'enfonsa.

També em pregunten si el llibre és una mena de llegat. No era la intenció, però suposo que dic les coses que penso. ¿Que l'avortament no m'agrada? Per descomptat. ¿El divorci? Tampoc. Ni per a mi ni per als altres. Per a ningú. ¿Que si em guanyaré crítiques? Si a la meva edat he d'escriure el que és políticament correcte, ¡que vingui Franco i que m'ho digui!

Dels néts, admeto, me n'ocupo molt poc. ¡Imagineu-vos, en tinc 45! Els felicito el dia del seu sant i el seu aniversari i en els aniversaris del bateig i la primera comunió. De la meva relació amb els meus fills n'estic molt content. La meva dona estudiava quart de Medicina i un dia em va dir que ho deixava. Jo em vaig convertir en el director comercial de la casa, i ella es va quedar com a directora general, responsable de recursos humans, aprovisionament i logística, i administració i finances. Jo llavors viatjava molt i, en comptes d'empalmar els viatges, procurava tornar cada nit a casa. Ella mantenia els nens desperts fins que jo arribava, que podia ser a la una de la matinada. Parlava amb ells tres minuts, perquè no podia amb la meva ànima, resàvem i al llit. Jo conciliava així. Els meus fills no han sentit mai que el seu pare no hi fos. I no crec que hauria d'haver fet res que no vaig fer. ¡Potser és que tinc la consciència molt ampla!

Una altra de les coses que penso és que ens hem de morir i això no està de moda. Ara es diu «en tal ens ha deixat, en tal altre se n'ha anat». ¡Que no! ¡Que s'ha mort! Jo ja he pensat en les meves últimes voluntats ajudat per Frank Sinatra. Un amic em va enviar un mail amb 929 cançons seves i a la nit, ja estirat al llit, me les poso i canto amb ell, així també practico l'anglès. La meva preferida és My way, perquè parla de la llibertat, de fer les coses com et dóna la gana, i jo sempre he lluitat per a això. Hi ha una frase que diu: «Ara que està baixant el teló». I repassa les coses bones. Alguna de dolenta. Jo també sento que el teló està baixant. Visc l'ara, concentrat en les meves ocupacions diàries. I quan algú em pregunta com veig el meu futur, dic: «¡Curt!». Sé que el moment arribarà, i potser aquell dia em posaré nerviós. Així que ja he demanat que em posin una esquela amb creu -pel que sembla, és més cara perquè ocupa més espai-, una estampeta de la Mare de Déu del Pilar a la mà i que cap dels meus néts surti a llegir tres pàgines dient com m'ocupava d'ells. ¡Que no és veritat! Vull que la gent vingui al meu funeral, resi per mi i no surti dient: «Quin horror».

¿Què deixaré? Doncs algun deute, no gaires diners... Els meus fills ja han heretat en vida. Un dia, la meva dona i jo vam fer càlculs i vam descobrir que, entre col·legis, repeticions, carreres i màsters, havíem pagat gairebé 200 milions de pessetes. ¿Què poden esperar quan morim? ¡Res, home!

Fa poc li van preguntar al papa Francesc com volia que el recordessin, i va contestar. -Era un bon home, va fer el que va poder. Amb això em conformo. Doncs si el Papa es conforma amb això, jo també.

Sobre el dret d'elecció de centre

Aquí (pàg. 17) ho expliquen claret, claret:

Cal destacar en particular els debats existents al voltant de la lliure elecció de centre, una temàtica al centre de l’agenda política, sovint immersa en tòpics i concepcions errònies respecte el significat del concepte “llibertat a escollir”. Cal establir un equilibri entre lliure elecció i planificació per tal que el dret a escollir no es regeixi únicament per criteris de mercat. Per tal que l’escola garanteixi el principi d’universalitat cal que els poders públics regulin les condicions d’accés de l’alumnat als diferents centres educatius, de forma que el principi de llibertat d’elecció no entri en contradicció amb el dret d’educació de totes les ciutadanes i ciutadans. És a dir, el dret d’elecció de centre per part de les famílies no es pot imposar per sobre del dret de tots els ciutadans i ciutadanes a una educació de qualitat: la llibertat d’elecció de centre, al marge de la seva titularitat, només és defensable si es produeix en un marc d’igualtat d’oportunitats per a tothom i si desapareix la reserva del dret d’admissió que exerciten alguns centres de titularitat privada, tot i mantenir concerts econòmics amb l’administració.
Aquesta reserva del dret d’admissió sovint actua sense necessitat de ser explicitada perquè la mateixa idiosincràsia d’alguns centres actua com cartell anunciador d’aquest dret. En aquesta situació el que cal qüestionar-se és si el dret d’elecció és realment dels pares o és que s’havia entès malament i en realitat és un dret que mantenen i garanteixen algunes escoles per als seus escollits. Per rebre i escollir educació primerament fa falta que n’hi hagi i cal donar-ne a tot arreu, per a tothom i en bones condicions. Mentre això no succeeixi la garantia de compliment del dret d’elecció no serà més que una quimera o, fins i tot, una fal·làcia que lluny de generar cap aportació positiva únicament serveixi per a mantenir una situació de diferenciació dels serveis educatius per destinació a diferents estrats de població.
No podem oblidar, a més, que no totes les famílies tenen les mateixes oportunitats per a escollir l’escola que volen per als seus fills. La capacitat d’elecció es troba desigualment distribuïda entre la població i suposa un factor clau de desigualtat davant l’escola: recursos econòmics, capital cultural, xarxes socials, disponibilitat d’informació i fins i tot la mateixa capacitat d’efectuar eleccions es reparteixen desigualment entre classes i grups socials i es tradueixen en oportunitats desiguals per a triar i en desigualtats front les condicions d’escolarització. La llibertat d’elecció que s’amaga sota la lògica de mercat, per tant, no és l’elecció de tothom, sinó la d’aquells que tenen els recursos (materials, simbòlics, relacionals...) per a fer-ho. Si cal escollir, el dret de tots els infants de gaudir d’una educació de qualitat independentment del seu origen social és molt més important que el dret d’algunes famílies a escollir escola. 

Visca la socialdemocràcia!

La fi de la història, 25 anys després

CARLES BOIX | Actualitzada el 01/12/2014 20:50

L’estiu de 1989, pocs mesos abans de la caiguda del Mur de Berlín, el pensador nord-americà Francis Fukuyama proclamava, en el seu cèlebre article La fi de la història i el darrer home, el triomf d’Occident, “de la idea occidental”, “l’esgotament d’alternatives viables al liberalisme occidental” i, en definitiva, “la universalització de la democràcia liberal com a forma final de govern humà”. Vint-i-cinc anys després sembla un bon moment per reexaminar la validesa d’aquella tesi.

El nucli central de la posició de Fukuyama continua vigent. El liberalisme, entès en un sentit ampli, és a dir, com a combinació del mercat en l’àmbit econòmic i de la democràcia en l’àmbit polític, no té cap adversari de pes. El segle XX va ser un segle d’experimentació, un gran laboratori d’idees, des del capitalisme il·liberal del feixisme fins a l’economia planificada estalinista i la revolució cultural permanent de l’últim Mao. Però tots aquells assaigs, totes aquelles utopies, van caure una per una fins a deixar-nos un sol sistema capaç d’organitzar-nos amb una certa possibilitat d’èxit: la del capitalisme democràtic. Qui ara prediqui que hi ha una altra forma d’ordenar economia i política (una forma, ens diuen, encara per descobrir) s’enganya a si mateix i viu encara, per fer servir els termes de François Furet, en el passat d’una il·lusió. 

El triomf final de mercat i democràcia no va ser fruit d’un atzar, d’una coincidència astral o fins i tot d’una victòria militar. En bona part va ser el resultat de la seva capacitat de satisfer alhora dues aspiracions humanes bàsiques: menjar i pensar, créixer i ser lliure. I, en part, també va derivar d’un fet molt senzill i que ara tendeix a passar desapercebut. Tant l’economia de mercat com la democràcia parteixen de reconèixer que hi ha un punt de partida inalterable en tota societat: l’egoisme innat de l’individu; en paraules d’Isaiah Berlin, la “fusta torta de la humanitat”. Davant d’una psicologia “imperfecta” (caracteritzada per la passió de guanyar i acumular i de governar i controlar els altres), l’única solució és crear una arquitectura externa (mercats competitius i eleccions lliures) que la contingui i la canalitzi amb resultats positius per al màxim nombre de persones. Per contra, tots els enemics del capitalisme democràtic partien d’imaginar que la imperfecció humana venia de fora, que l’home havia estat corromput per un sistema injust i que, per tant, la destrucció d’aquest sistema (l’absolutisme primer, el liberalisme més endavant) redimiria l’home antic de totes les seves mancances. La conseqüència d’aquesta diagnosi equivocada va ser el gulag. 

Tot i que va mesurar bé la força del liberalisme, a Fukuyama li va mancar ser conscient de la tensió constant entre els dos components (mercat i democràcia) que constitueixen el capitalisme democràtic. Mercat i democràcia funcionen d’acord amb dues lògiques diferents. La democràcia, precisament perquè opera sota el principi d’una persona, un vot, tendeix a la igualtat de resultats. El mercat tendeix sovint (tot i que no sempre) a l’acumulació de recursos en una part de la societat i a la diferència. El problema és conjuminar aquestes dues forces.

Fer-ho va ser fàcil a Europa i als Estats Units durant la postguerra. El ràpid creixement d’aquells anys i el caràcter complementari de treball i capital van permetre combinar capitalisme i redistribució i van permetre consolidar un estat de benestar que, en la major part dels casos, reforçava l’eficiència de l’economia de mercat. Des de fa tres o quatre dècades, però, hi ha hagut un canvi de tendència en el sistema productiu. La competència de les economies emergents i, sobretot, la progressiva automatització de moltes tasques han destruït una part del teixit industrial, han erosionat els salaris dels estrats menys formats de la població i, en canvi, han augmentat els ingressos dels sectors més alts. És aquest increment de la desigualtat el que hi ha al darrere d’una insatisfacció creixent amb l’economia i de l’expansió electoral del populisme de dretes i esquerres en bona part d’Europa. 

El gran repte dels anys vinents és com reconciliar aquests dos mecanismes (mercat i democràcia) bàsics per ser alhora lliures i pròspers. Sobreregular i estatalitzar l’economia (aquesta gran temptació dels països llatins) esquerdaria les bases (el principi de competència) que fan el capitalisme dinàmic. Cal continuar apostant per tenir una economia oberta, acompanyada, com a mínim, de tres intervencions. Primer, augmentar la inversió en educació. Segon, fer transparent l’administració pública i desmantellar els quasimonopolis i les xarxes clientelars que dominen estat i grans empreses. Finalment, reforçar la imposició sobre les rendes més riques (l’u per cent de la població): tot i que és cert que els ingressos de futbolistes, artistes i grans empresaris són absolutament legítims (es deriven de serveis que nosaltres contractem lliurement), em temo que l’existència de diferències econòmiques excessives acaba traduint-se en diferències en nivells de poder i accés al poder també excessives.

Conceptes bàsics sobre mobilitat geogràfica

LA MOBILITAT DELS CIUTADANS

Sumari

1. La ciutat i la mobilitat

1.1 .../1870. Fins la implantació dels mitjans de transport mecànics

1.2. 1870/1930. La irrupció del transport col∙lectiu

1.3.1930/... La ciutat de l’automòbil

2. Tendències actuals

2.1. La motivació dels desplaçaments

2.2. Els orígens i les destinacions

2.3. Els modes de transport

2.4. La interrelació territori‐model de mobilitat

3. Els costos globals de la mobilitat

3.1. Els costos econòmics

3.2. Els costos temporals

3.3. Els costos ambientals

3.4. Els costos socials

3.5. La percepció dels costos

9 November in Catalonia. A statistical presentation.

9N 2014

Aquesta és l'anàlisi del GESOP.

How do you find a job nowadays in Catalonia? Social capital!

INSERCIÓ LABORAL

La via més eficaç per trobar feina: tenir contactes

Un 40% dels universitaris que han aconseguit un lloc de treball des del 2011 ho han fet gràcies a coneguts i familiars

ELISABET ESCRICHE Barcelona | Actualitzada el 15/11/2014 00:00

•  El recomano 1
  5 Comentaris
• Ampliar font Reduïr font

• 

ACCÉS LABORAL Han crescut en gairebé un 9% els universitaris que han trobat feina via contactes. / GETTY 

Ni borses de treball, ni empreses de treball temporal, ni pràctiques a empreses, ni l’Inem, ni el SOC, ni els anuncis. La via més eficaç per trobar un lloc de treball són els contactes. Segons l’estudi Universitat i treball a Catalunya 2014, dut a terme per l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU), el 39% dels universitaris que van acabar la carrera fa tres anys han trobat la seva última feina gràcies als contactes, ja siguin personals o familiars. És un increment de gairebé un 9% respecte a l’últim estudi elaborat l’any 2011 (29,97%). L’informe analitza la inserció laboral del 55% dels 31.279 universitaris titulats el curs 2009-2010 a les 12 universitats catalanes. “Sempre ha sigut la via més utilitzada per accedir a un lloc de treball però s’ha incrementat a causa de la crisi econòmica”, constata el professor dels estudis d’economia i empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Josep Lladós. “Tot i que hi ha més oferta d’universitaris que demanda, l’empresari té menys predisposició al risc i, per tant, confia més en les referències que li donen”, determina. Per la secretària de l’AQU, Maria Giné, quan un empresari contracta algú per contacte ja pressuposa que la seva formació és bona. “Alhora coneix qualitats personals del futur treballador que no queden reflectides en un currículum i, sobretot, s’estalvia posar anuncis a la premsa o per internet”, detalla Giné. La secretària de l’AQU, però, està convençuda que els processos de selecció de personal tornaran a ser “més atractius” quan se surti de la crisi econòmica.

Altres vies que funcionen

Internet és el segon canal més utilitzat, tot i que perd pes

Internet i les pràctiques que es fan a les empreses durant la carrera universitària són els altres dos trampolins més utilitzats per aconseguir un lloc de feina. L’ús d’internet, però, perd pes per primer cop des del 2001, quan es va elaborar el primer informe. En comparació a l’últim informe publicat el 2011 baixa un 3,19%. L’explicació d’aquesta davallada, segons Giné, es deu a l’augment de les “autocandidatures”. “La crisi ha provocat que els titulats universitaris presentin la seva pròpia candidatura a les empreses on volen treballar. Com que ja tenen una cartera de candidats no necessiten publicar anuncis a portals de feina online ”, detalla. En canvi les pràctiques d’estudis es converteixen en un recurs en alça. Van trobar feina per aquest mecanisme un 12% dels universitaris titulats (un 2% més que fa tres anys). “S’ha convertit en un procés de selecció. Permet veure quan algú despunta”, puntualitza Giné. El professor dels estudis d’economia i empresa de la UOC assegura que és un àmbit “molt important a potenciar”, perquè a diferència de la resta d’Europa parteix d’unes xifres molt baixes.

Camins sense sortides

L’Inem, el SOC i les borses de treball passen a un segon terme

La crisi econòmica ha constatat que els mecanismes d’intermediació oficial per trobar feina, l’Inem i el SOC, no funcionen (menys de l’1% dels graduats han trobat feina per aquests dos canals). “Són irrellevants perquè ofereixen molt poca feina i molt especialitzada en titulacions mitjanes”, explica Lladós. Segons el professor d’economia no hi ha cap jove universitari que tingui interioritzat que per trobar feina ha de passar pel SOC o l’Inem. “Recorren a internet, a xarxes socials com LinkedIn o portals comInfoJobs”, puntualitza. Altres canals “tradicionals” d’inserció laboral, com les borses de treball de l’administració o de col·legis professionals, els anuncis a la premsa o les oposicions també s’han quedat en un segon terme, tot i que no han tocat fons. El descens més espectacular s’ha produït en les borses de treball institucionals. Només un 6% dels estudiants han aconseguit feina a través d’aquesta via, la meitat que el 2011. Aquesta davallada és coherent, segons Giné, si es té en compte la paralització de la contractació pública que s’ha materialitzat sobretot en sectors com el de l’educació. Lladós alerta que actualment els titulats universitaris no disposen d’un canal “general i generalista” que els serveixi per buscar feina. Alhora destaca que una de les vies que a Europa té una bona resposta és “l’autoocupació”. A Catalunya només un 1,78% dels universitaris titulats fa tres anys van optar per obrir el seu propi despatx. “No es veu com un mecanisme per qüestions culturals”, explica.

Temps per trobar feina

Ocupen un lloc de treball per sota de la seva qualificació

La meitat dels titulats universitaris fa tres anys van trobar feina abans d’acabar la carrera i tres de cada quatre ja treballaven entre el primer i tercer mes després de finalitzar els estudis. En canvi, un de cada deu va trigar més d’un any per aconseguir trobar feina. “Tenen més inserció laboral els que, quan estudiaven, ja treballaven d’alguna cosa relacionada amb la seva carrera”, detalla la secretària de l’AQU. Segons Lladós, però, la majoria dels titulats tenen una feina temporal i per sota de la seva qualificació. Tot i així, afegeix, “invertir” en educació “surt a compte”. El salari mitjà d’un llicenciat és un 50% superior al salari mitjà espanyol.

Enginyeries i salut, en alça

La meitat dels metges troben feina gràcies als contactes

Les disciplines amb més sortides laborals són les enginyeries i salut. “Són sectors de demanda creixent pel procés d’envelliment de la població i els canvis tecnològics”, diu Lladós. En els dos àmbits una bona agenda de contactes també serveix per aconseguir un lloc de treball. La meitat dels titulats universitaris el 2009-2010 en medicina i odontologia van trobar feina gràcies a coneguts o familiars, la mateixa xifra que amb enginyeries com l’agrària. Tot i així els sectors en què es va recórrer més als contactes van ser gestió i pràctica de l’esport (67%) i belles arts (55%). El ministeri d’Educació està ultimant un mapa amb les sortides laborals que tenen les titulacions universitàries. Els graduats en medicina, òptica i ciències actuarials i financeres són els que troben feina més fàcilment quatre anys després de titular-se.

Som tots iguals? La visió des de l'Índia -i el Nepal.

“La idea occidental d’integració és aliena a la mentalitat índia”

27 oct 2014 per SDRCA

JORDI JOAN BAÑOS – Nova Delhi. Corresponsal – 

EDITORIAL KAIRÓS – LA VANGUARDIA – 27 d’octubre de 2014

L’autor, amb el llibre que presenta demà a Barcelona

Agustín Pániker, que presenta demà ‘La sociedad de castas’

“El camí cap a una societat més justa és de no-retorn a l’Índia”-

“Tothom s’atribueix un estatus superior al que els seus veïns els atorguen”

VISIÓ DE LA CASTA “S’assembla molt al que en altres llocs anomenem grup ètnic”


QUINA VIGÈNCIA TENEN? “És més determinant del que els indis estan disposats a admetre”

FRATERNITAT “No hi ha motiu per pretendre que cada un perdi el seu fet diferencial”


L’ANGLÈS “Sempre han existit ‘linguas francas’ que han lligat les elits”

Després d’El jainismo o Los sikhs, l’editor –i autor– de Kairós, Agustín Pániker, torna a omplir un buit en la bibliografia sobre l’Índia amb La sociedad de castas, que demà (19 h) presenta a la Casa de Convalescència, a Barcelona. Un esforç titànic de més de deu anys i 700 pàgines que examina des de multitud d’angles el sistema de castes. Una estratificació que transcendeix l’hinduisme i que marca la vida d’un 25% de la humanitat en mitja dotzena de països, al marge de la seva religió.

“La casta cal veure-la tant en termes de jerarquia i opressió com de cultura i identitat. Pot ser una llosa per a milions de pàries i justificar la seva marginació, però també pot ser un vehicle de mobilització. No s’oposa a la modernitat, com demostra la seva capacitat de ressituar-se al segle XXI. Ni és un flagell, ja que permet a qualsevol grup, fins i tot perseguit, retenir la seva identitat”.

El sistema de castes és compatible amb els valors de llibertat, igualtat i fraternitat? Sembla que sí; com demostra que el país de la jerarquia institucionalitzada s’hagi convertit en una democràcia raonablement estable, comparada amb els seus veïns. En part, l’Índia accedeix a la democràcia per la casta.

És incòmode parlar de castes a l’Índia? Per a la nova classe mitjana urbana és políticament incorrecte, més si l’interlocutor és estranger. Tanquen l’assumpte dient que ja no compta, que és cosa de pagesos. Però el que més preocupa les parelles que van a un banc de semen és la casta del donant, encara que estigui prohibit revelar-la. I, per posar un altre exemple, tres dels quatre indis que han rebut el Nobel de Ciències pertanyen a la mateixa subcasta Iyer (bramans tàmils). O sigui que és més determinant del que estan disposats a admetre.

Casta i classe social encara s’encavalquen? Les castes altes continuen dominant la classe mitjana, encara que cada vegada menys. Tot i així, en el 70% dels consells d’administració, tots els membres pertanyen a la mateixa casta i subcasta. I dels deu indis més rics, nou són banies, una casta mercantil.

La casta és visible? La casta s’assembla molt al que en altres llocs anomenem grup ètnic. La majoria d’indis porta estampada la casta o subcasta al seu cognom. I se’n senten molt orgullosos, si bé poden estar en desacord amb el lloc que d’altres els atribueixen en la jerarquia. En el camp la casta és fàcilment distingible per les vestimentes, les joies, pot ser que per l’ocupació, i fins i tot pel posat.

L’hinduisme és molt anterior a la fraternitat cristiana. L’Índia parteix de la premissa que tots som diferents i no hi ha motiu per pretendre que cada un perdi el seu fet diferencial. En la tradició cristiana tots som iguals… davant Déu.

El 60% dels cristians indis procedeixen de castes baixes. Una fugida en fals? La conversió en les castes altes mai no va ser elevada pel prejudici de compartir aliment i lloc de culte amb membres de castes baixes. En qualsevol cas, la marca de casta no s’esborra en els nous cristians, musulmans, budistes o sikhs.

Per què hi ha tanta violència entre castes? L’agressora sol ser alguna casta ritualment no gaire elevada que controla la terra i disposa de branques paramilitars. I l’objecte de les seves atrocitats solen ser els peons pàries, que percep com amenaça.

Casar-se amb algú d’una altra casta pot ser castigat amb la mort, però també casar-se amb algú del mateix clan. Exacte. Les castes tendeixen a l’endogàmia, però amb regles específiques d’exogàmia per evitar els riscos de la consanguinitat. Els concilis de casta tradicionals del nord equiparen els matrimonis dins d’un clan o llogarret a l’incest.

Gandhi condemnava la intocabilitat, però no les castes. Gandhi volia suavitzar la verticalitat del sistema, però mai no va pretendre dinamitar la seva horitzontalitat, que els grups humans es diferenciïn entre si.

El seu pare, Salvador Pániker, va escriure: “Em fa vergonya l’Índia”. En la seva primera visita a l’Índia, que va ser també l’última.

“L’Índia no és un melting pot sinó un tutti fruti”. La idea d’integració, tan present en el discurs d’Occident, és estranya a la mentalitat índia. Allà preval que cada un retingui la seva identitat (religiosa, lingüística, de casta). No es persegueix la barreja de tots amb tots, sinó que es valora el fet diferencial. Per això és, per vocació, la societat més multicultural del planeta.

Els centres comercials en teoria no entenen de castes, però no hi entra tothom. Tot i així transcendeixen molts tabús, però com que a l’Índia tot és contextual, aquesta mateixa persona que al “temple del consum” no té objecció en barrejarse amb gent dispar, pot ser que sigui més primmirada en un esdeveniment tradicional.

La moral de l’indi depèn del context? Pot ser que aquesta sigui la gran diferència entre l’Índia i Occident. A l’Índia, tot acaba sent contextual –fins i tot la moral i la veritat– mentre que a Occident les lleis han de ser universals i la justícia ha de ser cega. Els indis, més poliglots i complexos, subscriuen codis diferents segons el context.

L’anglès és el nou sànscrit excloent? Atesa la impressionant multiculturalitat de l’Índia, sempre han existit linguas francas que han lligat les elits.

En el passat van ser el sànscrit, el persa… ara l’anglès. I, en efecte, es dóna una nova divisòria laboral entre aquells que el saben i els que no.

Per què disminueix el nombre de castes?

Per una banda, els cercles matrimonials s’amplien amb castes semblants i per una altra, la politització afavoreix que algunes castes –que antigament ni tan sols no compartien taula– s’alberguin sota una denominació comuna. L’aritmètica democràtica afavoreix la formació de macrocastes de desenes de milions de persones, amb els seus respectius partits de casta.

“Cap casta no es veu a si mateixa com a polucionant, però sí que veu que d’altres ho són“. A l’Índia tothom s’atribueix un estatus superior al que els seus veïns els atorguen. En contra del tòpic, les jerarquies de casta no són rígides.

El retard depèn del punt de vista. Pàries i tribus donen més llibertat a les seves dones que les castes altes. Les normes de respectabilitat de casta alta exigien la reclusió de les dones, una cosa que els molt pobres no es podien permetre. La nova classe mitjana valora ja la dona treballadora i formada.

Explica que, en un de cada dos pobles, els pàries no poden utilitzar el pou i que, en un de cada quatre no poden trepitjar la comissaria! Malgrat la il·legalització de la intocabilitat fa més de 60 anys, l’estigma no s’esborra. Però sóc optimista a llarg termini. El camí cap a una societat una mica més justa és de no-retorn.

Què ens diu sobre l’Índia el seu nou primer ministre? Narendra Modi és de la casta teli, l’ocupació tradicional de la qual era la premsa d’oli, a penes per sobre de la línia de la intocabilitat. Això, que el seu partit va fer bé de no explotar de forma explícita, té un missatge subliminal potentíssim. Ara qualsevol pot aspirar a dalt de tot.

Quina culpa té el sistema de castes en les dificultats de l’Índia per emular el progrés de la resta d’Àsia? L’Índia creix seguint els seus contorns de casta. La rèmora és l’oblit en què ha estat sumida la immensa majoria de la població rural. Els prejudicis elitistes fan que l’Índia tingui un sistema d’educació superior raonablement bo, però l’educació primària és patètica. El credo neoliberal prolonga ara aquest elitisme, arrelat en els prejudicis de les castes històricament poderoses.

Aquests prejudicis expliquen que no sigui l’Índia, sinó la Xina, la fàbrica del món? La feina manual té poc prestigi a l’Índia; malgrat que, gràcies a l’especialització de casta, tenia no fa tant de temps excel·lents curtidors, sabaters, joiers, etcètera.

Un estranger ha d’anar amb peus de plom en un país com aquest? No s’espera que l’estranger conegui els esmentats prejudicis, perquè són locals i variables. Però cal evitar certs contactes físics, anar amb compte amb els tabús d’alimentació, calibrar la distància jeràrquica…

Els gitanos van implicar les regles de casta. I els mateixos prejudicis que el paio té sobre el gitano, són els que té l’indi de casta alta respecte al pària: ha de viure segregat de la resta perquè és impur.