Vells, nostàlgia, passat, present i futur

Prohibida la nostàlgia (i els rondinaires)

Leopoldo Abadía, enginyer i antic professor del IESE, publica el llibre 'Cómo hacerse mayor sin volverse un gruñón' (Espasa), una sèrie d'apunts perquè les noves generacions de jubilats se sentin útils i mantinguin a ratlla el rondinaire interior. L'autor de 'La crisis ninja', amb 12 fills i 45 néts, desgrana en aquestes línies en primera persona com es veu -i se sent- la vida des de la talaia dels 81 anys.                TRANSCRIPCIÓ: NÚRIA MARRÓN

DIUMENGE, 14 DE DESEMBRE DEL 2014

JOAN PUIG

EN ACCIÓ. Abadía, guru de la 'crisi ninja', recomana als seus coetanis que no expliquin batalletes si ningú les demana i que no siguin un «autodiagnòstic mèdic». «'Hola, ¿què tal?' és una frase de cortesia».

Es cert: van haver d'arribar uns esglaons i un trencament de maluc per ser conscient que m'havia fet vell. Jo havia baixat per aquelles escales 500 vegades. O potser mil, perquè estan en un hotel on vaig sempre a Madrid. Però en aquell moment, en comptes d'esglaons, no sé per què, vaig pensar que hi havia una rampa. I vaig relliscar. ¿Va caure perquè es va trencar el maluc o es va trencar el maluc perquè va caure?, em pregunten. 'No, no', dic jo. ¡Va ser un accident!

Sí que hi va haver un moment de 'Leopoldo, vigila'. I quan algun fill em diu: «Compte, que hi ha un esglaó», el cert és que em molesta, però suposo que tenen raó. El metge que em va operar em va fer una fotocòpia de la radiografia, amb aquest ferro que tinc a dins. «Mira. Ara ets Leopoldo 2.0». Sí, he renovat el hardware.Però l'important és que, després de la caiguda, el vell segueix dempeus. I això no és cap tonteria.

De coll cap amunt, tot és fals. Porto dues lentilles per les cataractes, dos audiòfons i no sé quantes dents falses. La meva dona diu que sóc l'home biònic. ¡I és veritat! No obstant, no tinc cap limitació que em provoqui especial enuig. Discorro normal. Menjo normal. Bec el normal i tinc amics amb qui parlo normal. ¿Que abans sonava el despertador i em llevaba d'un salt i que ara els 81 anys tiren de mi cap avall? És clar. Quan em poso dret noto 40 anys i mig en una cama i 40 anys i mig a l'altra. I em dic: «Va, Leopoldo, ànims».

Als rondinaires no els aguanta ni el seu pare, perquè no s'aguanten ni a si mateixos. Jo ahir a la nit vaig remugar una mica i de seguida vaig notar la mirada de la meva dona. M'estava dient que callés. Em posava al meu lloc. Admeto que hi ha coses que treuen el rondinaire interior. Goldman Sachs. Les portes giratòries. La corrupció. Pablo Iglesias, no, encara que no estigui d'acord amb la majoria de les seves solucions. No obstant, em resisteixo a arrossegar l'ancianitat com una creu ni fer que els altres carreguin amb ella. Així que primera cosa prohibida: la nostàlgia, el camí més curt per convertir-me en rondinaire, i amargar-se la vida i amargar-la als altres explicant, per exemple, batalletes que ningú demana. Segona: no esterilitzar il·lusions: aquell xaval que et diu «se m'ha acudit això» i tu li contestes «això ja ho vaig idear jo i va sortir malament». ¡Potser ho fa d'una altra manera! I tercera: no ficar-se en la família dels fills i no ser un autodiagnòstic mèdic. «Hola, què tal» és una frase de cortesia a la qual es contesta «bé». ¿D'acord?

És cert que sovint els homes identifiquem la vida amb la feina i que, quan ens jubilem, ens quedem desubicats. Hi ha qui s'ho passa fatal.«Ja no em truca ningú», m'ha dit algun amic. Jo això no ho he viscut. El 2008, quan tenia 75 anys, vaig passar d'estar a casa escrivint, ordenant col·leccions i disfrutant de la tranquil·litat i l'orgull d'haver col·locat els meus 12 fills, a ser algú amb una nova feina. Començo les conferències dient: «Jo era un senyor normal, amb amics convencionals. I ara tinc aquells amics i altres de menys convencionals». I dono una llista dels meus nous amics -Mario Vaquerizo, Alaska-, a vegades escandalitzant, en el bon sentit, el personal.

És cert que aquesta segona, o tercera, vida meva no és comuna. No obstant, segueixo un mètode per ser vell que pot servir a tothom: mantenir l'activitat física, ajudar els altres transmetent la teva experiència i reflexionar, cosa que haurien de fer grans i joves. ¿D'on trec la meva ciència?, em pregunten. Doncs de llegir cada dia 20 minuts els diaris. Un de generalista i un altre d'econòmic. Amb bolígraf i sub­ratllant. Si fas això durant sis mesos, acabes tenint criteri. Ara a mi em diuen guru i, encara que he dit mil vegades que sóc enginyer, que no he estudiat Economia, m'ho segueixen dient. Ja no m'esforço a negar-ho. ¿Que sóc un guru? ¡Doncs d'acord! El que sí que és veritat és que intento entendre les coses, que crec que en el fons són molt simples. Simplíssimes. I, al fer-ho, sembla que la gent també les entén. Suposo que parlo d'economia, de família i de la vida perquè tinc 81 anys. A més, quan el 1963 el IESE em va enviar a Harvard, vaig perdre una mica el respecte a les institucions. ¡Allà també hi havia algun professor dolentíssim! Això em va donar peu a pensar i a tenir la meva opinió. Ara, per a mi mateix, faig prediccions. Si les encerto, em felicito. I si no, doncs mantinc el prestigi, perquè ningú se n'assabenta. Ara, per exemple, aventuro que, encara que diguin que el PIB augmentarà, no ho notarem. Els números del dèficit, el deute i l'atur segueixen sent demolidors.

Com deia, els vells hem de reflexionar i aportar criteri, una mica de perspectiva quan se sent la frase: «¡Que malament que està tot!» Sí, com fa 20 o 40 anys. L'altre dia vaig llegir una carta a sant Pau de l'any 50. ¡Dels cretencs en diu unes coses! La més amable:«Fornicadors». ¡Ja aleshores, doncs, les coses estaven fatal! Per això crec que els vells tenim la responsabilitat de mantenir l'optimisme, que per a mi equival a matar-se a treballar. Tinc un amic que, cada vegada que em sent parlar d'optimisme, m'envia un mail.«¿No t'adones que...». «Sí, és clar que sí, ¿però em deixes que intenti no rendir-me?». Crec que l'optimisme consisteix a no quedar-se arraulit en una cantonada dient que això s'enfonsa.

També em pregunten si el llibre és una mena de llegat. No era la intenció, però suposo que dic les coses que penso. ¿Que l'avortament no m'agrada? Per descomptat. ¿El divorci? Tampoc. Ni per a mi ni per als altres. Per a ningú. ¿Que si em guanyaré crítiques? Si a la meva edat he d'escriure el que és políticament correcte, ¡que vingui Franco i que m'ho digui!

Dels néts, admeto, me n'ocupo molt poc. ¡Imagineu-vos, en tinc 45! Els felicito el dia del seu sant i el seu aniversari i en els aniversaris del bateig i la primera comunió. De la meva relació amb els meus fills n'estic molt content. La meva dona estudiava quart de Medicina i un dia em va dir que ho deixava. Jo em vaig convertir en el director comercial de la casa, i ella es va quedar com a directora general, responsable de recursos humans, aprovisionament i logística, i administració i finances. Jo llavors viatjava molt i, en comptes d'empalmar els viatges, procurava tornar cada nit a casa. Ella mantenia els nens desperts fins que jo arribava, que podia ser a la una de la matinada. Parlava amb ells tres minuts, perquè no podia amb la meva ànima, resàvem i al llit. Jo conciliava així. Els meus fills no han sentit mai que el seu pare no hi fos. I no crec que hauria d'haver fet res que no vaig fer. ¡Potser és que tinc la consciència molt ampla!

Una altra de les coses que penso és que ens hem de morir i això no està de moda. Ara es diu «en tal ens ha deixat, en tal altre se n'ha anat». ¡Que no! ¡Que s'ha mort! Jo ja he pensat en les meves últimes voluntats ajudat per Frank Sinatra. Un amic em va enviar un mail amb 929 cançons seves i a la nit, ja estirat al llit, me les poso i canto amb ell, així també practico l'anglès. La meva preferida és My way, perquè parla de la llibertat, de fer les coses com et dóna la gana, i jo sempre he lluitat per a això. Hi ha una frase que diu: «Ara que està baixant el teló». I repassa les coses bones. Alguna de dolenta. Jo també sento que el teló està baixant. Visc l'ara, concentrat en les meves ocupacions diàries. I quan algú em pregunta com veig el meu futur, dic: «¡Curt!». Sé que el moment arribarà, i potser aquell dia em posaré nerviós. Així que ja he demanat que em posin una esquela amb creu -pel que sembla, és més cara perquè ocupa més espai-, una estampeta de la Mare de Déu del Pilar a la mà i que cap dels meus néts surti a llegir tres pàgines dient com m'ocupava d'ells. ¡Que no és veritat! Vull que la gent vingui al meu funeral, resi per mi i no surti dient: «Quin horror».

¿Què deixaré? Doncs algun deute, no gaires diners... Els meus fills ja han heretat en vida. Un dia, la meva dona i jo vam fer càlculs i vam descobrir que, entre col·legis, repeticions, carreres i màsters, havíem pagat gairebé 200 milions de pessetes. ¿Què poden esperar quan morim? ¡Res, home!

Fa poc li van preguntar al papa Francesc com volia que el recordessin, i va contestar. -Era un bon home, va fer el que va poder. Amb això em conformo. Doncs si el Papa es conforma amb això, jo també.