La fi de la història, 25 anys després
CARLES BOIX |
L’estiu de 1989, pocs mesos abans de la caiguda del Mur
de Berlín, el pensador nord-americà Francis Fukuyama proclamava, en el
seu cèlebre article La fi de la història i el darrer home, el
triomf d’Occident, “de la idea occidental”, “l’esgotament d’alternatives
viables al liberalisme occidental” i, en definitiva, “la
universalització de la democràcia liberal com a forma final de govern
humà”. Vint-i-cinc anys després sembla un bon moment per reexaminar la
validesa d’aquella tesi.
El nucli central de la posició de Fukuyama continua
vigent. El liberalisme, entès en un sentit ampli, és a dir, com a
combinació del mercat en l’àmbit econòmic i de la democràcia en l’àmbit
polític, no té cap adversari de pes. El segle XX va ser un segle
d’experimentació, un gran laboratori d’idees, des del capitalisme
il·liberal del feixisme fins a l’economia planificada estalinista i la
revolució cultural permanent de l’últim Mao. Però tots aquells assaigs,
totes aquelles utopies, van caure una per una fins a deixar-nos
un sol sistema capaç d’organitzar-nos amb una certa possibilitat d’èxit:
la del capitalisme democràtic. Qui ara prediqui que hi ha una altra
forma d’ordenar economia i política (una forma, ens diuen, encara per
descobrir) s’enganya a si mateix i viu encara, per fer servir els termes
de François Furet, en el passat d’una il·lusió.
El triomf final de mercat i democràcia no va ser
fruit d’un atzar, d’una coincidència astral o fins i tot d’una victòria
militar. En bona part va ser el resultat de la seva capacitat de
satisfer alhora dues aspiracions humanes bàsiques: menjar i pensar,
créixer i ser lliure. I, en part, també va derivar d’un fet molt senzill
i que ara tendeix a passar desapercebut. Tant l’economia de mercat com
la democràcia parteixen de reconèixer que hi ha un punt de partida
inalterable en tota societat: l’egoisme innat de l’individu; en paraules
d’Isaiah Berlin, la “fusta torta de la humanitat”. Davant d’una
psicologia “imperfecta” (caracteritzada per la passió de guanyar i
acumular i de governar i controlar els altres), l’única solució és crear
una arquitectura externa (mercats competitius i eleccions lliures) que
la contingui i la canalitzi amb resultats positius per al màxim nombre
de persones. Per contra, tots els enemics del capitalisme democràtic
partien d’imaginar que la imperfecció humana venia de fora, que l’home
havia estat corromput per un sistema injust i que, per tant, la
destrucció d’aquest sistema (l’absolutisme primer, el liberalisme més
endavant) redimiria l’home antic de totes les seves mancances. La
conseqüència d’aquesta diagnosi equivocada va ser el gulag.
Tot i que va mesurar bé la força del liberalisme, a
Fukuyama li va mancar ser conscient de la tensió constant entre els dos
components (mercat i democràcia) que constitueixen el capitalisme
democràtic. Mercat i democràcia funcionen d’acord amb dues lògiques
diferents. La democràcia, precisament perquè opera sota el principi
d’una persona, un vot, tendeix a la igualtat de resultats. El mercat
tendeix sovint (tot i que no sempre) a l’acumulació de recursos en una
part de la societat i a la diferència. El problema és conjuminar
aquestes dues forces.
Fer-ho va ser fàcil a Europa i als Estats Units
durant la postguerra. El ràpid creixement d’aquells anys i el caràcter
complementari de treball i capital van permetre combinar capitalisme i
redistribució i van permetre consolidar un estat de benestar que, en la
major part dels casos, reforçava l’eficiència de l’economia de mercat.
Des de fa tres o quatre dècades, però, hi ha hagut un canvi de tendència
en el sistema productiu. La competència de les economies emergents i,
sobretot, la progressiva automatització de moltes tasques han destruït
una part del teixit industrial, han erosionat els salaris dels estrats
menys formats de la població i, en canvi, han augmentat els ingressos
dels sectors més alts. És aquest increment de la desigualtat el que hi
ha al darrere d’una insatisfacció creixent amb l’economia i de
l’expansió electoral del populisme de dretes i esquerres en bona part
d’Europa.
El gran repte dels anys vinents és com reconciliar
aquests dos mecanismes (mercat i democràcia) bàsics per ser alhora
lliures i pròspers. Sobreregular i estatalitzar l’economia (aquesta gran
temptació dels països llatins) esquerdaria les bases (el principi de
competència) que fan el capitalisme dinàmic. Cal continuar apostant per
tenir una economia oberta, acompanyada, com a mínim, de tres
intervencions. Primer, augmentar la inversió en educació. Segon, fer
transparent l’administració pública i desmantellar els quasimonopolis i
les xarxes clientelars que dominen estat i grans empreses. Finalment,
reforçar la imposició sobre les rendes més riques (l’u per cent de la
població): tot i que és cert que els ingressos de futbolistes, artistes i
grans empresaris són absolutament legítims (es deriven de serveis que
nosaltres contractem lliurement), em temo que l’existència de
diferències econòmiques excessives acaba traduint-se en diferències en
nivells de poder i accés al poder també excessives.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada