El canvi en les relacions família-escola
GREGORIO LURI |
Al llarg de la història de la pedagogia ha sigut
clarament perceptible la reticència de l’escola cap a la família o, si
es vol, una certa sensació de superioritat moral per part de l’escola.
Si Plató, a la República, posa sota la supervisió
de l’Estat tot el procés educatiu, ho fa amb un sentiment filantròpic.
Vol protegir els nens de tota influència que pugui interferir en el seu
projecte utòpic. Recordem que el pare de la pedagogia moderna, Rousseau,
considerava que aquest diàleg era “la més gran obra mestra de pedagogia
de tots els temps”.
Els conflictes educatius a la
Catalunya posterior al juliol del 1936 són expressió de les diverses
maneres d’interpretar el paper de l’escola com a palanca del canvi
social. Tant els anarquistes partidaris de l’escola racionalista, com
els partidaris d’una escola centrada en el desenvolupament del sentiment
(Puig Elias) i, per descomptat, el PSUC amb la seva “escola de
pioners”, veien l’escola en una posició social més avançada que la
família. Eduardo Zamacois s’erigia en un Pigmalió anarquista quan
escrivia el 1938: “El més beneficiós per a la societat seria que el
govern confisqués els nens nounats i no els tornés als pares fins
passats 15 anys”.
Educar a casa
Avui, en una societat que fa del pluralisme un valor suprem, ens trobem
un fet nou: la creixent reticència de la família cap a l’escola, com
evidencia, per exemple, el creixement de l’educació a casa, practicada
per més de 2.000 famílies a l’Estat. Recentment ha rebut el
reconeixement d’una sentència favorable del jutjat penal 1 d’Ourense,
que ha emparat uns pares que eduquen els fills a casa amb el suport “en
línia” d’una acadèmia de Califòrnia. “Una cosa és el dret a l’educació i
una altra l’escolarització obligatòria dels nens d’entre 6 i 16 anys”,
diu la sentència.
Els partidaris de l’educació a la
llar ens fan una pregunta que no té una resposta fàcil: si no deixem que
el govern es fiqui en les nostres conviccions filosòfiques, polítiques,
religioses o morals, ni que ens digui com hem de viure, estimar o
morir, ¿per què li hem de cedir l’educació dels fills? Sovint recullen
les crítiques a l’escola que surten de la mateixa pedagogia moderna: que
és tradicional, uniformadora, transmissora, competitiva, memorística,
etc. I en treuen la conclusió que consideren més coherent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada