dilluns, 6 d’abril del 2015

Competència comunicativa, rols de gènere, comunicació...



La setena hora

El pare ha de seure


Parlem per dir allò que pensem. ¿Segur? ¿No hi ha trampes en la comunicació?¿La competència comunicativa consisteix a aprendre a parlar per posar en safata les nostres reflexions a l’abast d’un altre, anomenat receptor? ¿Tot plegat és així de senzill? Qualsevol que s’hagi aturat una estona a pensar en aquests interrogants haurà constatat que hi ha més gruix en tot plegat, perquè les paraules mai no surten d’una boca innocent per endinsar-se en una orella encara verge.
Observem com funciona una situació comunicativa ben coneguda. El context és el següent: un jove arriba a casa i fa saber als seus pares que ha trobat feina. Tot acte comunicatiu relliga el passat amb el futur. El passat, en aquest cas, és una situació preocupant relacionada amb l’atur juvenil; el futur és accedir a una sortida professional, a una possible autonomia que se situa més enllà de la dependència del pare i de la mare.
Quan el noi entra al pis, el pare, que llegeix el diari, se’l mira i segueix llegint. No especula sobre res. Per tant, entra dins de tota lògica que el fill el prepari per rebre la notícia amb un: “Papa, seu”. Qui parla, en aquest cas, espera de qui escolta que en sigui un bon receptor. I poca cosa més.
Mare, no ploris
La mare rega les plantes, però això no impedeix que amb el seu cos segueixi els moviments del fill. No té pèrdua l’ús del connector “fins i tot” a: “Fins i tot prepara el cafè ell... Alguna cosa passa”. Però no ens aturarem aquí. L’important ara és adonar-se que la mare se situa en el paper de receptora que ha de rebre una notícia que trastocarà el món quotidià. Com que el noi la coneix, li demana: “Mare, no ploris”. Si del pare n’esperava la recepció, de la mare n’espera la reacció. O així ho deixa entendre.
Afavorir la competència comunicativa és tan complex com apassionant. Perquè no parlem per dir el que pensem, sinó per provocar canvis en el pensament, el sentiment i les accions de qui escolta. Per ensenyar a comprendre els altres, fins i tot més enllà del que diuen, hem d’ensenyar a parar l’orella, a seguir els seus moviments, els seus gestos i les seves accions. Tot plegat, sense deixar de preguntar-nos per quin motiu entenem amb tanta facilitat un anunci on els homes són els que seuen i llegeixen el diari, mentre que les dones fan i, perquè fan, ploren.

Funcions socials de l'educació

INVERSIONS EDUCATIVES I RETORN (II i III), Gregorio Luri
Quins arguments hauríem d'emprar per convèncer la ciutadania de la conveniència de gratar-se les butxaques per contribuir a la despesa educativa? Penso en tres de principals. Els anomenaré republicà , de justícia social i econòmic . L'argument republicà defensa que hem d'apostar per l'educació per garantir la integració i la cohesió social. Però si aquest argument ha de ser convincent, la població en general ha de constatar amb claredat que els joves acaben la seva escolaritat dominant la cultura comuna i compartint una sèrie de valors. L'argument de justícia social sosté que no podem condemnar els més desfavorits als marges de la societat. Un argument que, per ser creïble, ha d'estar sustentat per dues evidències: que gràcies a l'escola la diferència entre pobres i rics disminueix i que l'educació fa possible una societat meritocràtica.
Més motius
L'argument econòmic demostraria que l'educació afavoreix el creixement econòmic del país i, en conseqüència, la riquesa disponible. En aquest cas el sistema educatiu hauria de poder demostrar, per exemple, que és la millor vacuna possible contra una crisi econòmica. Les finalitats de l'educació són més àmplies que les apuntades aquí, però, siguin les que siguin, han de poder sustentar de manera versemblant aquests arguments. Fins no fa gaire jo no m'hauria aturat a argumentar la relació entre educació i creixement econòmic, perquè em semblava òbvia. Però en aquest moment aquesta relació se'ns presenta si més no problemàtica.
L'any passat es va publicar un llibre que incideix en aquesta qüestió. L'autor és Bill Easterly i es titula The elusive quest for growth: Economists' adventures and misadventures in the tropics . D'acord amb Easterly, l'educació no es relaciona mecànicament de manera positiva i significativa amb el creixement econòmic d'un país. A vegades fins i tot la correlació pot ser negativa. Aquesta tesi xoca de ple amb el que la Unesco, l'Unicef, l'OCDE i el Banc Mundial asseguren. Federico Mayor Zaragoza deia que "el nivell d'educació d'un país determina les condicions d'aquest país per participar en el desenvolupament mundial, treure profit dels avenços del coneixement i progressar". I afegia: "Aquesta és una veritat autoevident que ningú discuteix". Doncs no. No és ni autoevident ni indiscutible.
Si analitzem les conseqüències de l'immens creixement dels pressupostos educatius de les últimes quatre dècades en tots els països del món, hem de ser prudents. A Singapur o a Corea l'educació ha estat un fenomenal motor de progrés. Però no podem dir exactament el mateix d'alguns països africans. Comencem a entendre que la relació entre inversió econòmica en educació i el creixement econòmic està mediatitzada pels valors que l'educació transmet. Si volem que hi hagi una correlació positiva, cal estimular el que James H. Heckman anomena les habilitats cognitives i les habilitats no cognitives . Les primeres són les habilitats intel·lectuals que han estat tradicionalment mesurades als tests d'intel·ligència. Les no cognitives són les associades a la motivació, l'autoestima, la constància, la paciència, la capacitat per postergar la gratificació, l'atenció, la capacitat per organitzar el temps i planificar (el pensament estratègic), l'autocontrol, etc. Aquestes segones són les que maduren neurològicament amb més lentitud i per això mateix també són les que més marge d'actuació deixen a la intervenció educativa.
Compensar desigualtats
La tesi de Heckman és que si estimulem en els primers anys de la vida d'un nen les habilitats no cognitives podem compensar les desigualtats escolars originades en els medis familiars. D'aquesta manera, aconsegui- ríem formar el capital humà i reduir les diferències socials. Heckman afegeix que en termes estrictament econòmics no hi ha inversió més rendible per a un país que aquesta. Cada dòlar invertit proporcionaria un retorn del 6% al 10% anual.
Podem resumir així les idees de Heckman: hi ha una sèrie de problemes socials com ara la criminalitat, els embarassos adolescents, el consum de drogues i l'abandonament escolar que estan relacionats amb les habilitats no cognitives de les persones. Els nens que creixen en famílies pobres tendeixen a desenvolupar pobrament aquestes habilitats. I l'escola ha de compensar activament aquesta pobresa. Per a la societat és un magnífic negoci crear una bona educació preescolar. Proporciona un retorn molt més gran que el dels programes de formació professional. En conclusió: només la bona educació és un bon negoci.

Descarats pits com llimones

Joventut procaç 
Ara els veus com surten de les classes, 
espurnejants els ulls amb crits d’eufòria, 
entresuats ells, les noies amb descarats pits com llimones, 
i t’atures a mirar-te’ls, meravelladament confós, 
tot pensant què és el que t’atreu, encara, 
d’aquesta ostentació, boja i procaç, de joventut. 
Ja ho saps, tu seguiràs el teu camí
i ells passaran d’una revolada, sense veure’t, 
ràfega de llavis molsuts i cossos bruns, 
per sempre irrecuperables, riallers i exultants, 
deixant-te sols el teu desig, la sempre inútil enveja. 
¿És la luxúria de la ment que amanyaga 
la dels cossos, o saber que encara esperen 
l’agredolça revelació de l’experiència? 
¿O és comprendre, justament, que no hi ha res 
per evitar que també ells caiguin, lentament, 
al vell parany d’anar-se resignant al bo i dolent 
mentre creuen, enganyats, que es comencen a conèixer?


De tant en tant, a través del Facebook, algun exalumne de fa trenta anys es posa en contacte amb mi i ens preguntem com ens va la vida i recordem els vells temps. No fa gaire, una noia (jo les recordo quan tenien disset anys, i ara voregen la cinquantena), em recordava l’èxit que tenia entre les noies el meu col·lega d’institut d’aleshores, el poeta Francesc Parcerisas, a qui sovint comparaven amb Marlon Brando.
En aquella època remota en Francesc va publicar l’ Edat d’or, on hi ha un poema, Joventut procaç, amb uns versos magnífics dedicats als nostres alumnes. Hi descriu la cridòria, l’alegria a la sortida de classe, “entresuats ells, les noies amb descarats pits com llimones”, i es pregunta què és exactament el que sent en veure passar tota aquesta exhibició de cossos i rialles. Desig? ¿Enveja per tanta vida que encara han de descobrir? ¿O és que potser l’enveja dels cossos bruns i dels llavis molsuts se li barreja amb la tristesa de pensar que, també ells, gairebé sense adonar-se’n, aniran caient, “lentament, al vell parany d’anar-se resignant al bo i dolent / mentre creuen, enganyats, que es comencen a conèixer”?
Es coneixen més. Rellegits ara, aquests versos em semblen escrits avui mateix. Però posats a buscar diferències, que hi han de ser, diria que els nois i les noies d’ara es coneixen una mica més. Saben menys però es coneixen més. Llegeixen només el que és obligatori i no els fa cap vergonya dir-ho. S’interessen ben poc per les notícies. No van mai al teatre. Les pel·lícules en blanc i negre els semblen prehistòriques i els fan badallar. En definitiva, són, amb totes les excepcions que vulgueu, més ignorants. Però l’educació ha donat bons resultats en altres aspectes. En l’autoestima, el coneixement d’un mateix, el respecte per la diferència, la normalitat amb què es tracten les qüestions sexuals o la igualtat de la dona s’han fet passes de gegant.
A la sortida de classe hi ha la mateixa alegria de cossos entresuats i de pits descarats com llimones. Però ara també hi ha la pressa per consultar el mòbil i contestar missatges mentre baixen l’escala. Els alumnes d’ara es coneixen més i potser fins i tot són més feliços. Però fins a quin punt es resignaran al bo i dolent? ¿N’hi ha gaires que alimentin el desig, per il·lusori que sigui, de canviar el món? Ni que sigui una mica.

diumenge, 5 d’abril del 2015

L'educació, els valors, la diversitat...


Tribuna oberta

El dilema del llamàntol



Dissabte al matí, dia de compres. La peixateria plena a vessar. L’enorme varietat de peixos posats al taulell, damunt un llit de glaç, fa goig. D’entre tots, destaca un llamàntol que, encara viu, mou les potes i es belluga.
Una família: pare, mare i dues criatures d’entre 3 i 5 anys, aproximadament. Mentre el més petit es dedica a pujar i baixar dels bancs que hi ha perquè la clientela s’assegui tot esperant el seu torn, el més gran no treu els ulls del magnífic llamàntol. Finalment, allarga el braç per tocar-lo. El pare, sol·lícit, decideix facilitar-li la feina: l’agafa en braços, agafa el llamàntol i el passeja per la cara de la criatura, que gaudeix d’allò més. El nen, imitant el gest del pare, agafa el crustaci i el passeja també per la cara del seu progenitor. Finalment, els arriba el torn, fan la seva compra, que, per cert, no inclou el llamàntol, paguen i se’n van.
Hauria estat interessant preguntar a la gent que feia cua i a les dependentes com havien viscut l’escena, què en pensaven. Perquè aquí hi ha el quid de la qüestió: ¿com veiem, la totalitat d’agents educatius, és a dir, el conjunt de la societat, el tema de l’educació? O, encara més: ¿som conscients tots plegats que educar és responsabilitat de tothom? Si bé és cert que la responsabilitat primera és dels pares i la segona dels centres educatius, també ho és que hi ha unes tendències socials que ens porten a considerar unes conductes com a vàlides i a descartar-ne d’altres.
Segurament cada lector d’aquestes línies es farà un mapa propi. Des dels que us preguntareu “quin problema hi ha?”, passant pels que ho veureu com un magnífic exemple d’acompanyament dels infants en les seves descobertes, fins als que exclamareu: “Com pot ser que els hi deixin fer tot i no els diguin res?”
A hores d’ara ens atreviríem a assegurar que vivim moments difícils pel que fa al consens en aquests aspectes i en molts altres. Tot el que fa referència a l’educació dels nostres infants i adolescents resulta polèmic. I és que, no ens enganyem, educar és una tasca que ha esdevingut molt difícil. Desposseïts del sentit comú ens deixem portar per diferents emocions que no fan res més que posar soroll a una tasca que hauria de ser molt més natural i senzilla.
Els primers “no”
Els nens del llamàntol es fan grans i les coses acostumen a complicar-se. Es tornen rebels, planten cara, no accepten normes, desconeixen límits... Què ha passat? I comencen els problemes amb escoles i instituts. Perquè, esclar, allà són molts, hi ha unes normes que s’han de complir i uns límits que no es poden saltar perquè la convivència no esdevingui insuportable. I han de començar a sentir algun “no”, potser el primer de la seva vida. Estan preparats per a això? ¿Hem fet la tasca de marcar normes i límits perquè s’adonin que la llibertat no és il·limitada? Si no és així, aquella persona autora del primer “no” esdevindrà poc més que una bruixa o un bruixot disposat a arruïnar-li la vida.
Vivim en una societat hedonista, en què tots reclamem els nostres drets però refusem saber gaire cosa dels nostres deures. Cansats i estressats com arribem a casa, ens és molt més còmode consentir que educar. El problema és que després d’una infantesa consentida els nostres fills han perdut la tolerància a la frustració. Qualsevol obstacle, qualsevol persona que els contradigui, provoca que esclatin. I arriben a casa fets una fúria perquè se’ls ha castigat o se’ls ha cridat l’atenció. I és llavors quan, vés a saber per què, defensem les nostres criatures amb urpes, talment com si algú se’ls volgués cruspir de viu en viu. Emprenem el camí cap al centre educatiu i, sense contemplacions, aboquem tota la nostra ràbia contra qui hauria de ser el nostre aliat en l’educació dels nostres fills: qüestionem, acusem, a vegades fins i tot faltem al respecte. Tot això abans de preguntar, de voler saber, de contrastar fets.
Per què aquestes reaccions tan viscerals? Ens sentim culpables? ¿Tenim por perquè veiem que la situació se’ns escapa de les mans? ¿Potser els hem consentit massa i ara se’ns gira en contra? Això sí, és possible que després arribem a casa i li caigui a la criatura tota la nostra fúria al damunt. I el panorama de crits i soroll esdevingui insuportable. En definitiva, vivim de bronca en bronca, segurament pagant tribut per tots aquells “no” que no vam dir a temps. Potser ens caldria, a tots plegats, controlar una mica les emocions, deixar-les reposar i, sobretot, saber-les comunicar.
L’educació no pot ser un camp de batalla; els fills no ens han de ser una càrrega, ni hem de sentir que ens hipotequen la vida perquè ja no podem anar a la nostra. Demanen temps, esclar. El temps és el bé més preuat, el millor regal per fer: per escoltar-los, per amanyagar-los, per posar-los límits sense crits, per ensenyar-los hàbits, per jugar amb ells, per acompanyar-los en les seves descobertes, per gaudir… Temps, en definitiva, per fer-los persones socials i sociables. Si vivim tot aquest temps com una resta, si educar ens resulta una tasca feixuga, és que alguna cosa està fallant.
Poca broma, doncs, amb el dilema del llamàntol: és molt més seriós del que podria semblar.

La tria de centre i el xec escolar


[Proposta liberal a CDC per a la tria de centre]


Entre socialdemòcrates i liberals, [el document del grup liberal] per a la refundació de CDC constitueix una crida a construir una societat responsable, equitativa i lliure que em sembla que gairebé tothom podria signar, encara que utilitzi, potser intencionadament, un llenguatge de dretes (com, per exemple, quan propugna “una explotació racional dels recursos naturals”, en comptes de l’expressió “explotació sostenible”, que altres preferirien però que vol dir el mateix).
No obstant això, em sobten dues de les propostes que fa i em sobta allò que no diu. Anem a pams. Em sobta que proposi “moderar el deute públic i reduir la pressió fiscal”. 
La segona és la defensa del “xec escolar” com a “dispositiu per fer efectiva la lliure elecció de centre educatiu” per part dels pares. Es tracta d’una vella proposta de la dreta més radical (Milton Friedman i Von Hayek) que consisteix a deixar que els pares triïn si matriculen els fills en una escola pública (gratuïta) o en una de privada a qui el govern pagaria la mateixa quantitat que li costa una plaça en la pública.
Aquest “dispositiu” és aliè al model social europeu, que es basa en l’escola pública: tant a Finlàndia com a Suïssa, més del 90% dels alumnes hi cursen la primària i la secundària. No obstant això, a principis dels noranta va ser introduït a Suècia en el marc de la profunda revisió del seu estat del benestar. En un principi, el model va generar un intens desplaçament d’alumnes de la pública a la privada, però no s’hi va observar cap millora dels resultats, de manera que els seus defensors van demanar paciència. Vint anys després de la introducció del model, pocs dubten que ha fracassat. Tot i que Suècia és el desè país de l’OCDE en recursos dedicats per alumne, és dels pocs on el sistema educatiu ha perdut simultàniament nivell i equitat. La caiguda dels resultats a les proves PISA ha estat persistent i ràpida, de manera que en l’última (2012) els alumnes suecs ja van obtenir més mals resultats que els espanyols en cadascuna de les tres (lectura, matemàtiques i ciències). Diversos estudis sobre les causes del fracàs han posat de manifest que el clima a l’aula ha empitjorat molt (Suècia té la proporció més alta dins l’OCDE d’alumnes que arriben tard a classe, un clima disciplinari pitjor i un grau més baix en els alumnes de perseverança en l’esforç) i que les escoles privades posen sistemàticament notes massa benèvoles. En definitiva, ara que el model està desacreditat, ¿a què treu cap proposar-lo per als alumnes catalans?

dissabte, 4 d’abril del 2015

La vida es fa càrrec de nosaltres

El silenci sanador

Colpida per un silenci inesperat que esdevé guia, decideix compartir l’experiència per ajudar tothom a ser qui veritablement és
Yolande Durán-Serrano és una dona que ha viscut una experiència que vol compartir. Una experiència que a molta gent, d’entrada, li pot semblar fantasiosa, il·luminada (en el mal ús d’aquesta paraula), i que, per tant, demana un petit gest abans d’apropar-nos-hi: escoltar-la, simplement. Deixar per uns moments els prejudicis, la raó, i escoltar allò que ens explica, que algunes tradicions espirituals anomenen “despertament espontani”.
Nascuda a França en un entorn familiar molt humil, amb els seus pares emigrats d’una Espanya trista, la Yolande portava una vida convencional, casada i amb un fill. Mai s’havia interessat per l’espiritualitat, ni per la religió, ni per qüestions relacionades amb la interioritat. Una tarda estiuenca qualsevol de l’any 2003, amb quaranta anys, de cop va experimentar una profunda transformació, que ella anomena silenciosa. Li costa posar-hi paraules, descriure el moment inicial: un silenci, present, l’envaeix d’una manera tan forta que mai més ha tornat a ser aquella Yolande. Cap aparició, cap revelació, cap il·luminació: només silenci. Una presència extremadament subtil i colpidora, sorprenentment sacsejadora: “Com si ja no existís com a persona tal com havia existit fins llavors -explica-. Com si alguna cosa dins meu hagués arribat al seu fi, com si de cop i volta aquesta cosa fos tan poderosa que hagués començat a guiar-me, com em segueix guiant ara, com si l’individu, l’ego, hagués deixat de reconstruir-se en cada moment. Tots pensem que prenem decisions, que hem decidit fer tal cosa, anar a tal lloc i fer el que sigui. Jo també pensava d’aquesta manera, però des que em va passar això veig que no és així. Aquesta cosa és la que fa que aparegui tota la resta, que tot això es reprodueixi”.
No cal buscar
Escoltant-la, deixant-nos portar per les seves paraules, podem entendre que el silenci del qual ella parla no és una fita a la qual calgui arribar, externa a nosaltres mateixos, sinó que és ben endins nostre precisament perquè n’és el principi, l’essència que, amb el pas dels anys i les experiències, anem tapant per construir màscares, personatges, expectatives, ideals...
La Yolande, sense intenció, va deixar que el silenci fes un treball invers als tèrmits: li va caure la carcassa, però manté els fonaments. Deixa de ser una ella artificiosa per esdevenir un nosaltres. Sí, no és fàcil entendre-ho o creure-s’ho, però la Yolande no ens demana que ho fem, només vol explicar el que li ha passat, compartir-ho. Dos mesos després de viure el silenci i deixar-se guiar per ell, el seu fill de 18 anys té un accident de cotxe i mor. Quina prova més dura que aquesta per a una mare? Però ella ja no era la mare de fa un temps, ni veia la vida -ni la mort- des de la construcció mental. Aquella serenor davant la tragèdia va ser jutjada per l’entorn com una fugida, en estat de xoc, incapacitada per assumir-la. Passen els anys, passa una dècada, i ella segueix igual: entrega, serenitat, presència. Confiança.
La vida es fa càrrec de nosaltres
No ven res, no ens vol convèncer de res. Però a poc a poc la gent se li ha acostat. No pretén explicar-nos un mètode de vida, ni desitja convertir-se en guru. I cita el mestre Nisargadatta Maharaj: “Deixa de buscar, deixa’t trobar”. I afegeix: “Ni tan sols cal deixar-se trobar, perquè ja és aquí”. No fer res, viure, ser. “És tan senzill! -exclama-. Només heu de deixar-vos ser el que sempre heu sigut i sempre sereu. Senzillament, sigueu el que tots som, abans de l’individu”. I per assolir-ho ens proposa un petit consell, tan petit i insignificant, tan bàsic, que fa caure imaginaris, bloquejos, angoixes, pors: “No cal que us feu càrrec de la vostra vida”. Revolucionari? Nihilista? No és la seva intenció, no té dots de provocadora, ni es comporta amb escarni o altivesa. Ens ho diu des del cor, amb tendresa, amb seguretat de mare: no cal fer-vos càrrec de la vostra vida perquè és la vida que es fa càrrec de vosaltres. De tots nosaltres”. La Yolande, amb la seva tranquil·litat, ens acaba de regalar l’eficaç i definitiva recepta per perdre pes. Per perdre molt de pes, pes existencial, engreixats per la culpa, les ambicions i tot allò que fa de nosaltres personatges i no persones, enganxats a un rol, a un guió, convençuts de la nostra capacitat com a individus adults, hermètics, responsables. Prendre consciència de confiar en la vida i no pretendre domar-la i capgirar-la alleugera. Ens submergim en aquest silenci inalterable i present.
“Segueixo vivint les mateixes coses -diu la Yolande-, però és com si hi hagués alguna cosa que les veu, alguna cosa que veu el que passa per dins meu i també fora, i a la vegada veu també un espai que treu tota credibilitat al que jo pensava que era. És a dir, segueixo veient el mateix, però sense identificar-m’hi perquè el jo s’ha desconnectat. Al principi vaig sentir una estupefacció instantània, de cop tot es veu des d’un punt de vista diferent. Després descobreixes la claror i la vida es torna cada vegada més senzilla”.
Fruit d’aquestes trobades amb persones que volien conèixer-la i saber la seva història, la Yolande ha escrit el llibre El silencio sana (publicat per Trompa de Elefante) juntament amb la periodista Laurence Vidal, i ha creat la web www.yolande.info. Des de fa uns mesos ha vingut a viure a Barcelona, on comença a oferir xerrades i a proposar espais de trobada. 

Educació, aprenentatge i llengües

L’aprenentatge ha de servir per millorar el món.
Reptes de l’educació
Montserrat del Pozo


https://www.youtube.com/watch?t=49&v=4wwDzMXktUs

I l'alumne ha de decidir sobre la llengua en què aprèn matemàtiques! 
Va, dona, va. (minut 0'50'').

Idees bàsiques sobre avaluació

Avaluar per aprendre, Neus Sanmartí, Pedagogia UAB

https://www.youtube.com/watch?t=127&v=v16EoFjeqN0