La vida es fa càrrec de nosaltres

El silenci sanador

Colpida per un silenci inesperat que esdevé guia, decideix compartir l’experiència per ajudar tothom a ser qui veritablement és

DÍDAC P. LAGARRIGA Barcelona | Actualitzada el 20/03/2015 00:00

Yolande Durán-Serrano és una dona que ha viscut una experiència que vol compartir. Una experiència que a molta gent, d’entrada, li pot semblar fantasiosa, il·luminada (en el mal ús d’aquesta paraula), i que, per tant, demana un petit gest abans d’apropar-nos-hi: escoltar-la, simplement. Deixar per uns moments els prejudicis, la raó, i escoltar allò que ens explica, que algunes tradicions espirituals anomenen “despertament espontani”.

Nascuda a França en un entorn familiar molt humil, amb els seus pares emigrats d’una Espanya trista, la Yolande portava una vida convencional, casada i amb un fill. Mai s’havia interessat per l’espiritualitat, ni per la religió, ni per qüestions relacionades amb la interioritat. Una tarda estiuenca qualsevol de l’any 2003, amb quaranta anys, de cop va experimentar una profunda transformació, que ella anomena silenciosa. Li costa posar-hi paraules, descriure el moment inicial: un silenci, present, l’envaeix d’una manera tan forta que mai més ha tornat a ser aquella Yolande. Cap aparició, cap revelació, cap il·luminació: només silenci. Una presència extremadament subtil i colpidora, sorprenentment sacsejadora: “Com si ja no existís com a persona tal com havia existit fins llavors -explica-. Com si alguna cosa dins meu hagués arribat al seu fi, com si de cop i volta aquesta cosa fos tan poderosa que hagués començat a guiar-me, com em segueix guiant ara, com si l’individu, l’ego, hagués deixat de reconstruir-se en cada moment. Tots pensem que prenem decisions, que hem decidit fer tal cosa, anar a tal lloc i fer el que sigui. Jo també pensava d’aquesta manera, però des que em va passar això veig que no és així. Aquesta cosa és la que fa que aparegui tota la resta, que tot això es reprodueixi”.

No cal buscar

Escoltant-la, deixant-nos portar per les seves paraules, podem entendre que el silenci del qual ella parla no és una fita a la qual calgui arribar, externa a nosaltres mateixos, sinó que és ben endins nostre precisament perquè n’és el principi, l’essència que, amb el pas dels anys i les experiències, anem tapant per construir màscares, personatges, expectatives, ideals...

La Yolande, sense intenció, va deixar que el silenci fes un treball invers als tèrmits: li va caure la carcassa, però manté els fonaments. Deixa de ser una ella artificiosa per esdevenir un nosaltres. Sí, no és fàcil entendre-ho o creure-s’ho, però la Yolande no ens demana que ho fem, només vol explicar el que li ha passat, compartir-ho. Dos mesos després de viure el silenci i deixar-se guiar per ell, el seu fill de 18 anys té un accident de cotxe i mor. Quina prova més dura que aquesta per a una mare? Però ella ja no era la mare de fa un temps, ni veia la vida -ni la mort- des de la construcció mental. Aquella serenor davant la tragèdia va ser jutjada per l’entorn com una fugida, en estat de xoc, incapacitada per assumir-la. Passen els anys, passa una dècada, i ella segueix igual: entrega, serenitat, presència. Confiança.

La vida es fa càrrec de nosaltres

No ven res, no ens vol convèncer de res. Però a poc a poc la gent se li ha acostat. No pretén explicar-nos un mètode de vida, ni desitja convertir-se en guru. I cita el mestre Nisargadatta Maharaj: “Deixa de buscar, deixa’t trobar”. I afegeix: “Ni tan sols cal deixar-se trobar, perquè ja és aquí”. No fer res, viure, ser. “És tan senzill! -exclama-. Només heu de deixar-vos ser el que sempre heu sigut i sempre sereu. Senzillament, sigueu el que tots som, abans de l’individu”. I per assolir-ho ens proposa un petit consell, tan petit i insignificant, tan bàsic, que fa caure imaginaris, bloquejos, angoixes, pors: “No cal que us feu càrrec de la vostra vida”. Revolucionari? Nihilista? No és la seva intenció, no té dots de provocadora, ni es comporta amb escarni o altivesa. Ens ho diu des del cor, amb tendresa, amb seguretat de mare: no cal fer-vos càrrec de la vostra vida perquè és la vida que es fa càrrec de vosaltres. De tots nosaltres”. La Yolande, amb la seva tranquil·litat, ens acaba de regalar l’eficaç i definitiva recepta per perdre pes. Per perdre molt de pes, pes existencial, engreixats per la culpa, les ambicions i tot allò que fa de nosaltres personatges i no persones, enganxats a un rol, a un guió, convençuts de la nostra capacitat com a individus adults, hermètics, responsables. Prendre consciència de confiar en la vida i no pretendre domar-la i capgirar-la alleugera. Ens submergim en aquest silenci inalterable i present.

“Segueixo vivint les mateixes coses -diu la Yolande-, però és com si hi hagués alguna cosa que les veu, alguna cosa que veu el que passa per dins meu i també fora, i a la vegada veu també un espai que treu tota credibilitat al que jo pensava que era. És a dir, segueixo veient el mateix, però sense identificar-m’hi perquè el jo s’ha desconnectat. Al principi vaig sentir una estupefacció instantània, de cop tot es veu des d’un punt de vista diferent. Després descobreixes la claror i la vida es torna cada vegada més senzilla”.

Fruit d’aquestes trobades amb persones que volien conèixer-la i saber la seva història, la Yolande ha escrit el llibre El silencio sana (publicat per Trompa de Elefante) juntament amb la periodista Laurence Vidal, i ha creat la web www.yolande.info. Des de fa uns mesos ha vingut a viure a Barcelona, on comença a oferir xerrades i a proposar espais de trobada.