Quins arguments hauríem d'emprar per convèncer la ciutadania de la conveniència de gratar-se les butxaques per contribuir a la despesa educativa? Penso en tres de principals. Els anomenaré republicà , de justícia social i econòmic . L'argument republicà defensa que hem d'apostar per l'educació per garantir la integració i la cohesió social. Però si aquest argument ha de ser convincent, la població en general ha de constatar amb claredat que els joves acaben la seva escolaritat dominant la cultura comuna i compartint una sèrie de valors. L'argument de justícia social sosté que no podem condemnar els més desfavorits als marges de la societat. Un argument que, per ser creïble, ha d'estar sustentat per dues evidències: que gràcies a l'escola la diferència entre pobres i rics disminueix i que l'educació fa possible una societat meritocràtica.
Més motius
L'argument econòmic demostraria que l'educació afavoreix el creixement econòmic del país i, en conseqüència, la riquesa disponible. En aquest cas el sistema educatiu hauria de poder demostrar, per exemple, que és la millor vacuna possible contra una crisi econòmica. Les finalitats de l'educació són més àmplies que les apuntades aquí, però, siguin les que siguin, han de poder sustentar de manera versemblant aquests arguments. Fins no fa gaire jo no m'hauria aturat a argumentar la relació entre educació i creixement econòmic, perquè em semblava òbvia. Però en aquest moment aquesta relació se'ns presenta si més no problemàtica.
L'any passat es va publicar un llibre que incideix en aquesta qüestió. L'autor és Bill Easterly i es titula The elusive quest for growth: Economists' adventures and misadventures in the tropics . D'acord amb Easterly, l'educació no es relaciona mecànicament de manera positiva i significativa amb el creixement econòmic d'un país. A vegades fins i tot la correlació pot ser negativa. Aquesta tesi xoca de ple amb el que la Unesco, l'Unicef, l'OCDE i el Banc Mundial asseguren. Federico Mayor Zaragoza deia que "el nivell d'educació d'un país determina les condicions d'aquest país per participar en el desenvolupament mundial, treure profit dels avenços del coneixement i progressar". I afegia: "Aquesta és una veritat autoevident que ningú discuteix". Doncs no. No és ni autoevident ni indiscutible.
Si analitzem les conseqüències de l'immens creixement dels pressupostos educatius de les últimes quatre dècades en tots els països del món, hem de ser prudents. A Singapur o a Corea l'educació ha estat un fenomenal motor de progrés. Però no podem dir exactament el mateix d'alguns països africans. Comencem a entendre que la relació entre inversió econòmica en educació i el creixement econòmic està mediatitzada pels valors que l'educació transmet. Si volem que hi hagi una correlació positiva, cal estimular el que James H. Heckman anomena les habilitats cognitives i les habilitats no cognitives . Les primeres són les habilitats intel·lectuals que han estat tradicionalment mesurades als tests d'intel·ligència. Les no cognitives són les associades a la motivació, l'autoestima, la constància, la paciència, la capacitat per postergar la gratificació, l'atenció, la capacitat per organitzar el temps i planificar (el pensament estratègic), l'autocontrol, etc. Aquestes segones són les que maduren neurològicament amb més lentitud i per això mateix també són les que més marge d'actuació deixen a la intervenció educativa.
Compensar desigualtats
La tesi de Heckman és que si estimulem en els primers anys de la vida d'un nen les habilitats no cognitives podem compensar les desigualtats escolars originades en els medis familiars. D'aquesta manera, aconsegui- ríem formar el capital humà i reduir les diferències socials. Heckman afegeix que en termes estrictament econòmics no hi ha inversió més rendible per a un país que aquesta. Cada dòlar invertit proporcionaria un retorn del 6% al 10% anual.
Podem resumir així les idees de Heckman: hi ha una sèrie de problemes socials com ara la criminalitat, els embarassos adolescents, el consum de drogues i l'abandonament escolar que estan relacionats amb les habilitats no cognitives de les persones. Els nens que creixen en famílies pobres tendeixen a desenvolupar pobrament aquestes habilitats. I l'escola ha de compensar activament aquesta pobresa. Per a la societat és un magnífic negoci crear una bona educació preescolar. Proporciona un retorn molt més gran que el dels programes de formació professional. En conclusió: només la bona educació és un bon negoci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada