Amman, una ciutat de set turons... amb una botiga de dolços impressionants

 

https://en.wikipedia.org/wiki/List_of_cities_claimed_to_be_built_on_seven_hills 

https://en-gb.topographic-map.com/map-k1cv57/Amman/?zoom=13&center=31.93959%2C35.93699

Cinema àrab, Amman International Film Festival

 A Gaza weekend, 2022

Mother valley / La nuit du verre d'eau, Líban 1958

I'm coming home, Tunis, música, documental

Broken mirrors, Marroc, identitat, dansa, hip-hop

A summer in Boujad, Marroc, adolescent, família

Under the fig trees, Tunis, figueres, conversa

"Cavalls del vent" al nostre aire, de Saldes a Bagà

El diumenge 30 de juliol comencem el viatge fent nit al càmping Repòs del Pedraforca, en un bungalow que satisfà les nostres expectatives. Llits estrets per a l'Aniol i l'Eulàlia. I l'Aniol descobreix que l'Eulàlia ronca. 

Dilluns 31 comencem la travessa sortint del càmping a les 7 i poc, i la Milena ens deixa al refugi de Lluís Estasen. Comencem equivocant-nos, agafant el camí del Pedra que desfem aviat baixant cap a la pista que veiem just a sota. Anem xerrant i la pista no es fa llarga, però estem contents de deixar-la al Collell i cap al coll de les Bassotes, on ens mengem un plàtan i comencem a pujar cap a la serra Pedregosa (nom que ens diu l'Agnés un cop ja hem acabat), la carena més meridional i oriental de la serra del Cadí. Hem decidit no anar al refugi del Prat d'Aguiló i fer cap directe al Comabona. Més carena una bona estona, però es pot aguantar. Allà trobem la noia solitària amb samarreta blanca, pantalons curts negres i gorra negra. Ben poca gent trobem en general, menys en algun moment.

De dalt del Comabona per davant, amb molta pendent, anem al coll de Tancalaporta. El rètol que ens ho indica no deixa clar que això realment és el seu nom. Després, amb molta pendent passem per la dreta del serrat de la Muga cap a Pradell (2213 m) sense pujar-hi, el coll de la Moixa, el coll de Vimboca i finalment el coll de Pendís, on volem plantar la tenda. Però anem curts d'aigua, o això em sembla, i l'Aniol s'acosta al refugi de Sant Jordi. Hi demana poder llençar les poques deixalles que portem, carregar el mòbil i agafar aigua. Això ho pot fer a la font, perquè no és al mateix refugi, però se l'avisa que volta la Guàrdia Civil vigilant que fa acampada lliure i des de les 6 h del matí s'encarreguen de poasar multes de 300 € a qui no compleixi les normes. Quan torna en parlem i decidim fer bivac una mica més amagats. Caminant 5 minuts trobem dos llocs en caminets entre arbres que ja faran el fet, S'està fent fosc i el nostre campamentet està endreçat per anar a dormir abans de les 10 del vespre, quan ja no ens hi veuríem gens. A la nit ens despertem unes qüentes vegades enmig del silenci més absolut i la foscoreta. Quasi cap estrella al nostre abast.

Fins a les 6:10 h del matí de dimarts, 1 d'agost, que sona el despertador per evitar possibles vigilants. Rapidet desmuntem el que tenim, uns aïllants que han anat perfecte i uns sacs que també. Jo he tingut una mica de fred perquè no he aprofitat tot el que tenia per tapar-me. Cap soroll, ningú al voltant! Tornem a passar pel coll del Pendís, on l'Aniol torna a baixar fins al refugi per amagar la tenda i poder viatjar sense pes. Després seguim la ruta sense cap problema fins al primer refugi, el dels Cortals, amb una vista antàstica, on el guarda ens tracta perfecte, prenem la primera cocacola, carreguem els mòbils, faig un cafè amb llet i ens fa un 2x1 de llesques de pa amb tomàquet. Des del refugi baixem pel GR equivocat i hem de pujar pel mig, bosc a través. Així fem que el dia no sigui tan fàcil! Allà es queden les ulleres, pujant ràpid i amb esforç. El camí pel bosc acaba sortint a la pista que no hauríem d'haver perdut, a una font freda que no raja. Pot ser? De fet, la Font Freda i la seva àrea recreativa són una mica més endavant. Entrem en zona civilitzada, amb no gaire gent i algun cotxe. Tot molt suportable. Pista ampla i tranquil·la que s'obre cap a la Cerdanya. 

Cada vegada més calor fins a la baixada sobtada cap al segon refugi que té molt bona pinta, de lluny i de prop, del Serrat de les Esposes. Contenidors per a deixalles? No, però no és un problema: com que som caminaires i no hem vingut amb cotxe, la molt amable guarda ens diu que les hi podem deixar (comptant-hi el que he recollit dalt del coll del Pendís). Una bossa menys. I un dinar davant d'una clariana, hummus de pebrot i plat combinat -sempre una opció segura. Més acompanyats aquesta vegada, de manera ben agradable. Anem a fer la migdiada sota els arbres de més a prop, deixant passar el temps fins a les 4 per no morir-nos de calor. Però el sol es va movent i és capaç de cremar-me el braç a trossos marcats pels dits, en ben poca estona. Una cremada curiosa. 

A les 4 i poc comencem a baixar en ple sol cap al riu Major, i tot seguit la pujada amb ombra, primer correcta i després exagerada, per un camí d'arrossegar troncs que va recte amunt per tota la panxa cap al Roc Cremat (2008 m.), el cim del qual evitem ben bé al final. Jo, molt cansada i acabada. Però arribem ja al pla de Moixeró (molt més gran de com el descriuen els mapes), on les vaques són les protagonistes principals -i també els cavalls- amb unes esquelles que molesten l'Aniol. Bevem en una nova petita font freda i ens perdem la Font de Moixeró, que pel que sembla és només a 200 metres d'on decidim anar a dormir. Arribem dalt de la carena, a l'encreuament amb el camí que baixa cap a Gréixer i el que agafarem demà. Busquem un lloc amagadet i pla. Difícil! Ens tornem a posar cadascú entre dos arbres, amb pedres que paren el pendent. Després pugem a veure la posta de sol cap a l'oest, passat el coll de Moixeró i amunt fins al Moixeró mateix. Una altra vegada, espectacular, entre el Berguedà i la Cerdanya amb vistes per tot. L'Aniol es queda cinc minuts a gaudir del cel ponent. Adonar-se'n i viure el present. Quant per aprendre! Tornem al nostre compamentet, sopem, ens instal·lem i a les deu a dormir. Més o menys. Entre esquelles de vaques que no dormen mai totes (4 hores cadascuna: n'hi ha massa perquè es faci el silenci). De les llums de Bagà a les llums de Puigcerdà, de la boira absoluta a una lluna quasi plena... Quina nit!

Dimecres 3 comença despertant l'Aniol a 1/4 de 7. Caminem i busquem un lloc sense vent per esmorzar, a l'altra banda del coll. Després, primer de tot les Penyes Altes del Moixeró (2275 m), pujada esforçada però que es fa bé. Comencem a trobar algú més que fins ara. Increïble la poca gent que volta per aquí a principis d'agost. No sabem per on continuar i al final és ben fàcil: toca carena fins a dinar, passant per sobre el túnel del Cadí i el coll de Jou, que ara sí que fa evident que la Tosa d'Alp no està tallada d'on venim, només és el final, més alta, grisa i vermella. Per sobre de pedres, una pujada llarga i la pujada final, tota l'estona ben visible. No podem pas dir que no sabem on anem. Al final, els turistes ens reben a la Tosa d'Alp, on el refugi Niu de l'Àliga rep també gent que hi ha pujat en telecadira i moltes famílies que han fet ben poc esforç. Nosaltres descansem de veritat, carreguem mòbils, fem un got, ens esperem a la una, fem dos menús per dinar, descanso 10 minuts i preparats per a la baixada. Ens mirem les representacions d'animals, carenegem pel Serrat Gran i una miqueta abans de començar a baixar veiem 20? 30? 50? cabres penjades que també ens miren fixament. Volen travessar i no els ho permetem. Les passem i baixem veient el grandíssim prat de Comafloriu davant nostre. Deixem a l'esquerra les herbes altes i passem per la gespa baixa (dues propietats diferents). Ara, cap vaca.

La baixada es fa llarga i potser de poc interès, però ens permet una vegada més anar veient encara des de més perspectives la serralada que estem deixant. Arribem al refugi del Rebost per la seva font, una nova i agradable sorgida d'aigua que t'omple l'esperit i els sentits. Girem després de la cantonada de la casa i trobem una colla de persones que ens saluden. L'encarregada ens explica com funcionen les coses. Ho hem de deixar tot en un altre edifici i agafar una safata amb el que necessitem? Després, tot agafa el seu sentit. Ens dutxem, ens sentim nets després de 3 dies. Coneixem la Míriam, que ens felicita per fer una travessa junt, fill i mare. Ella s'ha separat fa tres anys, en té un fill de 12, va conèixer la natura gràcies al seu home i demà se'n va a fer la ruta circular de pujar a la Tosa d'Alp, baixar des de coll de Jou i tornar al refugi. Sopem acompanyats de tots els hostes, fent conversa i amb vistes assolellades cap avall; cap amunt, una vegada més tots els grisos del cel amb sol. I unes banderetes nepaleses acolorides que voleien.

Dijous 3 ens llevem al refugi i costa decidir-se a marxar perquè està tot emboirat. Ho fem quasi a les 9, baixada persistent fins ben a prop de Bagà per passar per sota la carretera del túnel del Cadí. No és pas desagradable. Després pugem cap a Gréixer i continuem pujant i pujant. A l'Aniol aquest paisatge no l'emociona i comença a pujar més ràpid. Jo faig el que puc i estic ben contenta d'arribar al coll d'Escriu, on erròniament penso que s'ha acabat tota la dificultat. Em menjo l'entrepà del refugi i gaudeixo del paisatge. Quan hi torno, penso que quasi s'ha acabat, deixo de seguir un ritme correcte i em poso a baixar corrents. Allò baixa massa i després toca pujar, i se'm fa molt difícil: trobo una casa que no és el refugi, veig unes quantes parets clares que tampoc són el refugi, em canso i em poso de mal humor.

Veient el meu retard, l'Aniol va a buscar la tenda una mica més amunt que el refugi, on ja no té interès a tornar a acostar-se. Jo arribo a la font del faig i al Sant Jordi cansada, però tinc ganes de veure qui són els qui atenen els excursionistes. Suposo que no hi vaig amb l'actitud correcta, però veure només un anunci de cervesa com a tota oferta i cordes que tanquen el recinte, juntament amb dos rètols franquistes (de no sé quin ministeri i de la diputació), no millora la cosa. Me'n vaig sense prendre res, amb ganes de no haver-hi anat. I comencem a baixar resseguint la riereta i buscants els Empedrats. Que es presenten sense vergonya, parets de pedra que tanquen l'aigua que busca camins. I gràcies al noi del Rebost sabem que hem de buscar la primera piscineta, perquè és assolellada. Preciosa i amb una cascada que rebota al fons. La baixada continua entre parets de pedra i aigua, però arriba un moment que s'obre i allò es va acabant. Fa més calor i anem pel solei. Deixem l'aigua i agafem el camí que ens porta a Bagà, on hem quedat amb el Miquel Àngel a les 17:45 h. Ens sembla un final de travessa normal i aguantem com podem, però l'alberg inesperat que trobem ens fa parar per prendre un refresc de saüc i una altra cocacola. Després, la falta de cobertura fa que no puguem parlar amb el Miquel Àngel fins bastant avall. Quan ho aconseguim, quedem al càmping Bastareny havent fet encara un altre got. Travessa complerta! Tornem cap a Saldes en cotxe a veure l'Agnès, comentem com ha anat, fem una foto del pòster panoràmic, fem un sopar per compensar aquests dies d'esforç alimentari, ens passem, i l'endemà tindrem ben clar que, d'aprimar-se, res de res. Salut, paisatge, vistes i aigua, tota la que vulguis. Quina sort!

Els meus fills i els meus valors. Posem-hi ordre

 No he sabut fer-los ambiciosos

ambiciosos en línia recta cap amunt

perquè jo no en soc ni ganes

i això ha fet que mai no hagi pujat enlloc

Els he fet agraïts? Vés a saber.

Però l'agraïment és bàsic per a gent com jo, que ens costa fer-nos estimar i ajudar. 

Valoro una ajuda, un somriure, com aigua fresca que et dona vida

La llibertat. Ser lliure, el principi que em guia sempre. Ja et fot.

Podia ser l'atenció i la cura d'altres persones, mantenir sempre les antenes alerta. Però no.

Assemblearisme

amabilitat, falsedat, franquesa, sinceritat

No em siguis falsa! Que deu ser el contrari de ser honesta, honestedat al màxim?

La pluja m'ha salvat la nit. Gràcies a la pluja he tornat a dormir. 

Els ritmes biològics o per què em fa falta fer la migdiada

 Congés menstruels, neuroatypisme, maladies chroniques : et si l’entreprise tenait compte de nos différences biologiques ?

Published: June 4, 2023 5.09pm BST, The conversation

Faire des pauses plus longues sur l’heure du déjeuner pour pallier ses insomnies chroniques, rester en télétravail lors de règles douloureuses, pouvoir se maintenir en poste suite à un traitement contre le cancer : et si le travail prenait en compte les dimensions biologiques des individus, qui, pour la plupart, en France, y consacrent au moins 35 heures par semaine ? Ces enjeux pourraient jouer un rôle considérable pour les salariés ainsi que leurs encadrants.

...

Certaines personnes sont plus actives et productives de nuit, d’autres très tôt le matin. Kulik Stepan/Pexels, CC BY

« Être du matin ou du soir » ?

Les rythmes chronobiologiques concernent les mécanismes de régulation des horloges internes. Des recherches montrent que ces rythmes reposent sur des prédispositions biologiques qui font que les périodes optimales d’activité ne seront pas les mêmes d’une personne à une autre (d’où l’expression « être du matin ou du soir »).

Ainsi, les contraintes professionnelles et sociales imposent d’être actif parfois à contretemps des besoins physiologiques en repos. Les différences entre les personnes cumulées aux différentes contraintes peuvent aboutir à des troubles du sommeil, du métabolisme ainsi que du fonctionnement du système cardiovasculaire et du système immunitaire.

Dans le travail, le rythme chronobiologique est important lorsque les tâches à réaliser nécessitent des efforts mentaux et physiques soutenus. Les différences chronobiologiques expliquent que les personnes ont des performances mentales plus ou moins importantes selon la plage horaire, que ce soit en journée ou la nuit.

Remettre en cause la norme du « salarié idéal »

Penser ensemble ces trois conditions biologiques...

• Les conditions chroniques

• Les conditions neurodéveloppementales

• Les rythmes chronobiologiques

nécessite de revoir les attendus qui pèsent sur les travailleurs et travailleuses. En particulier, la norme du salarié idéal, qui s’est imposée ces dernières années, repose sur un fort engagement dans l’entreprise et une disponibilité permanente pour le travail. Nous l’avons vu, de nombreuses personnes sont concernées par au moins une condition, ce qui ne leur donne pas la possibilité de travailler de manière constante et productive dans les temporalités demandées par l’organisation, que ce soit sur les rythmes quotidiens ou à plus long terme.

Leur fonctionnement biologique se heurte, de fait, à l’injonction à la sur-disponibilité pour le travail. Certains vont alors recourir au « présentéisme maladie » qui consiste à travailler alors que l’état de santé nécessiterait un arrêt de travail.

Mandarines a Alemanya i al País Valencià. Descobrint les Nadorcott!

Les millors mandarines que has de triar, segons el mes de l'any

RAC1.cat

Cada mes de la temporada de mandarines té una varietat predominant que es troba al seu punt òptim

Víctor Endrino Cuesta   23/11/2022

Estem en plena època de mandarines. A l'hora d'anar-les a comprar, la majoria n'agafem una bossa plena, i esperem tenir sort i que ens surtin bones. 

Però bona part de l'encert per triar les millors mandarines no depèn de la sort, sinó de si triem la varietat que toca en cada moment, la que es troba al punt òptim per consumir, i això és justament el que t'explicarem ara, amb l'ajuda del gerent de Fruites Núria i col·laborador de RAC1 Pere Puigbert.

Tot seguit recorrerem, mes a mes, les varietats més presents al mercat de les 32 que es produeixen al nostre país, i detallarem quines són les més recomanables en cada moment de la temporada.

Setembre-octubre: Iwasaki

Actualment, la primera que trobem quan comença la temporada de mandarines és la varietat Iwasaki, que només es pot comprar al setembre, i que és característica pel seu color verd, absència de pinyols, poca acidesa i facilitat per pelar-la. És la varietat més cultivada al Japó i fa pocs anys que és amb nosaltres. 
"Les cullen amb la pell verda perquè si les deixessin madurar arribarien al mercat en un moment en què ja hi ha varietats més bones", explica Puigbert. "En aquesta època, allargant fins a finals d'octubre, també hi ha la Basol, la Clemensol i la Clemenrubí, així com la Clausellina i l'Okitsu, entre d'altres, que tenen bon gust de mandarina antiga, però la polpa interior és més basta i costa més d'empassar".

Octubre-novembre: Oronules

Hi ha diverses varietats que acaben en -nules, perquè s'han creat i cultivat al municipi castellonenc de Nules i rodalia. La varietat Oronules és la reina de les clementines d’octubre i arriba fins als volts del 10 de novembre. És de molt bona qualitat i ja és de color taronja. 

"Hi havia una varietat que sortia al mateix temps que l'Oronules, que es deia Marisol, però quasi no se'n veuen", explica l'expert. Com a variants de l'Oronules, més o menys de la mateixa qualitat, ens destaca la Clemenpons, la Nero i l'Arrufatina. En qualsevol cas, totes aquestes són inferiors a la Clemenules, que arriba cap a la segona setmana del novembre. 

Novembre-desembre: Clemenules, la millor de tota la temporada

Pere Puigbert assegura que la Clemenules és la millor varietat de clementina que es pot trobar durant la temporada de mandarines. "Tot i ser molt antiga, si es cull madura, la Clemenules és la número 1", explica. "Però les que venen en caixa amb adhesiu fa molts dies que són a la cambra frigorífica perquè agafin el color taronja més ràpid amb un mètode de contrast tèrmic, però la fulla s'asseca". Per anar bé, s'ha de començar a collir a primers de novembre i se'n poden trobar fins a mitjans de desembre. Més enllà de finals de desembre o fins i tot al gener, ja no tenen aquell gust tan bo, ja agafen aquell "gust de medecina". 

De la mateixa família de la Clemenules, també hi ha l'Orogrande i la Clemesín. A banda, durant tot el novembre i fins a la segona setmana de desembre hi ha l'Oroval.

Gener-febrer: Hernandina i Nadorcott

"Si al gener en vols una que sigui tan bona com la Clemenules, tria l'Hernandina", revela Puigbert. "Però té el defecte que té pinyol". Segons explica, hi ha varietats que, per acció de les abelles o per mala polinització, tenen més tendència a fer grana que d'altres. En aquesta època, en paral·lel a l'Hernandina, hi ha la Clemenverd, que és semblant i que s'allarga fins a mitjans de febrer. 
Si entrem al febrer, ens trobem amb una varietat excel·lent però que té un preu més elevat perquè han de pagar drets al propietari de la patent, que és el rei del Marroc! Ell és qui té la patent de la varietat Nadorcott. "Si vols plantar un mandariner Nadorcott, has de pagar un extra de royalties. És una mandarina que es pela molt bé, que té el gust de mandarina antiga, molt bo, però potser no té tant de suc com d'altres", diu el responsable de Fruites Núria. "I s'ha de consumir aviat, perquè té una vida curta". 
​En aquesta època també són molt preuades les Clemenvilla, més àcides i semblants a les taronges, perquè la pell està molt enganxada.

Febrer-març: Orri

A partir de la segona quinzena del febrer, durant tot el mes de març i fins i tot abril, hi ha la varietat Orri, una mica més cara (també paga drets), però igualment molt bona, encara que amb la pell una mica més enganxada a la polpa.
En aquesta època n'hi ha una altra que es diu Fortuna, que s'està perdent i està en vies d'extinció perquè és de pell molt delicada i té tendència a tacar-se. 
​I ben entrat el mes de març, l'última que es comercialitza, que és grossa, consistent, amb molt de suc però també alguns pinyols i que costa de pelar és l'Ortanique. La podem trobar des del març i fins a tot l'abril, i es va retirant quan el consumidor ja comença a buscar fruita de primavera com la cirera o la pruna i també el préssec.

Si et guies per aquestes varietats recomanades per Pere Puigbert, tens tots els números per triar sempre les millors mandarines en cada moment de la temporada.

Les municipals a Manresa 2023-2019, molt per pensar

 

https://www.naciodigital.cat/eleccions/municipals2023/municipi/08113/manresa

Com s'ensenya el català

 Des de la cruïlla 05/04/2023, Najat El Hachmi, 

https://www.ara.cat/opinio/val-mes-llengua-impura-viva-najat-el-hachmi_129_4669867.html

Val més una llengua impura i viva 

Qualsevol que es posi a aprendre català de manera reglada es trobarà amb un estrany fenomen: abans de saber el que ha de dir o com ho ha de dir, molts alumnes aprenen el que és incorrecte, el que s’ha d’evitar i fins i tot extirpar de l’idioma que senten al carrer, als llocs de treball, dins de les cases o als mitjans de comunicació. És a dir, que qualsevol que vulgui incorporar-se a la parla de Rodoreda gairebé que es converteix abans en un estricte corrector que no pas en algú que adquireix el vocabulari necessari, les estructures sintàctiques i morfològiques per poder-se expressar. Encara no ha interioritzat les normes d’accentuació que ja sap el que és un barbarisme, la penetració d’elements externs procedents del castellà que ha d’evitar de manera obsessiva si no vol acabar contribuint a la molt anunciada mort del català. El nou parlant es veu així carregat amb una responsabilitat que no se li demanaria si s’apuntés a anglès o francès: impedir que aquest petit idioma maltractat per la història i dominat per una llengua molt més gran acabi desapareixent. Juntament amb les vocals neutres i les esses sordes o sonores, se li transmeten tots els elements de l’angoixa existencial que provoca el fantasma de la mort del català. Aquesta dinàmica ha tingut efectes certament estranys. El primer és que, apuntant-te a aprendre un idioma, resulta que el de l’aula és diferent del que utilitzen els seus parlants genuïns. Jo mateixa recordo la cara de sorpresa de la mestressa d’una botiga del meu barri quan vaig anar a comprar “llumins”. Tot i les felicitacions de la dona, aquella situació m’impedia una integració natural i real en la comunitat lingüística en la qual vivia perquè em convertia en una mena de fenomen paranormal digne d’estudi. Per integrar-me al barri de la Calla (i adjacents) hauria hagut de demanar els populars “mistos”. O hauria hagut de dir “bones tardes” o “puestu”, com el senyor gran que em va ensenyar la cançó del julivert pelat (una de les primeres que vaig aprendre, amb la commoció que em va provocar imaginar-me el patiment del narrador que envejava el reg juvenil i alegre de les nenes maques mentre assumia la calvície del seu trist julivert). En un deliciós passatge de Paseos con mi madre, Javier Pérez Andújar també recollia aquesta llengua viva de la gent de Sant Adrià, la llengua imperfecta però vigorosa que van aprendre els fills d’aquella altra immigració sense que ningú els instés a fer-ho, només perquè era el que parlaven les persones que tenien al voltant.

De com vàrem començar a anar a la platja

 La Platja per Salvador Anton Clavé, catedràtic de la Universitat Rovira i Virgili

12.05.2020

Conservat al Museumslandschaft Hessen Kassel (MHK), el quadre La platja de Scheveningen, pintat l’any 1658 per Adriaen van de Velde, pintor paisatgista holandès del Segle d’Or, representa la platja segurament per primera vegada a la història del món occidental com a escenari per al lleure dels ciutadans. El quadre testimonia, probablement, la invenció de la platja com a pràctica cultural diferenciada tal com la coneixem en l’actualitat.

D’aleshores ençà la humanitat ha transformat el significat col·lectiu de la platja i l’ha convertit en un mite central de l’art de viure i de l’experiència col·lectiva. L’any 1836, Charles Dickens a The Tuggs´at Ramsgate en descriu ritus, jocs, usos familiars i interessos generacionals. L’any 1918 hi arriba la moda quan es donen a conèixer els vestits de platja de Coco Chanel que acabarien per convertir-se –amb portada de Vanity Fair inclosa l’any 1925- en símbol d’una pràctica social de referència durant el període d’entreguerres. Anys a venir, al 1948, és Pablo Picasso qui converteix la platja en un espai per a la imaginació amb la conegudíssima fotografia del parasol en la que Robert Capa, el reputat fotògraf de la Guerra Civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial, el retrata amb la seva esposa, Françoise Guilot. Arribarien, després, els Beach Boys, que l’any 1962 converteixen Surfin’ Safari en la banda sonora d’un escenari cultural, la platja californiana, que representa tot un estil de vida. D’aleshores ençà, la generalització de les vacances fa la resta i transforma la platja és un dels fenòmens culturals més sensacionals del nostre temps. Es així que ho interpreta l’any 1991 David Lodge quan fa que Bernard, el protagonista de Paradise News, pensi que, per causa de les seves platges, la Mediterrània s’ha convertit en el centre del món d’una manera tal que ni els primers cristians no ho haurien pogut preveure.

Certament, la platja simbolitza com les persones imaginem la nostra particular idea de paradís. Sigui Cambrils, Positano o Saint Tropez, la platja s’ha convertit en el somni d’un viatge imprescindible que fa retornar als orígens i ajuda a restablir –a manera de simulacre- els nostres vincles amb la natura. Ho destaquen de manera magistral Lena Lencek i Gideon Bosker en la seva obra imprescindible The beach. The history of paradise on earth (1998) quan diuen que “des del Cap d’Antibes a Coney Island, des de Bora Bora a Santa Barbara, aquesta zona de transició entre el mar i la terra representa el Nirvana”.

Definida pels seus components escènics -el mar, les ones, l’arena, la brisa, el sol-, la platja és, de fet, un paisatge espectacular on s’alliberen de manera plena totes les estètiques de la sensualitat humana. Símbol de benestar on salut, moda i relaxació es revelen a través de múltiples experiències personals, la platja és, també i per a tothom, un espai singular de contacte corporal amb la natura. Es així que anar a la platja s’ha convertit, més enllà de la relació ambivalent que actualment tenim amb el sol, en un hàbit cultural associat a la interacció social, a l’alliberament personal o al gaudi familiar. De la relaxació a la festa, del mirar al ser mirat, del repòs a la pràctica esportiva, de la infància a la tercera edat, la platja dóna resposta a allò que a uns i altres ens convé en cada moment de la nostra vida i reforça la nostra pròpia identitat personal a través de la comunicació i l’hedonisme, la sociabilitat i la introspecció, el joc i l’experiència, l’acció i la creació, l’experimentació i la consciencia de distinció.

Percebuda, reconeguda i utilitzada com un espai extraordinari per milions de persones cada any, la platja, moltes platges, s’omplen i, amb molta seguretat, seguiran omplint-se durant molts anys més. Potser perquè, tal com diu el poeta Vicent Andrés Estellés en el seu poema Aquest mar que sabem (1981), la platja, cada platja, ens fa sentir que “tornarem altre vespre i tot serà distint”.

Buscant què hi ha al Museumslandschaft Hessen Kassel (MHK) surten coses molt interessants. 

Viatge Alemanya abril 2022

Quan la traducció automàtica troba escletxes per fer-se veure

 

Els avis xinesos estan farts de cuidar nens i a punt per fer-se virals

Àvies que rapegen, septuagenaris que canten, aficionats als videojocs de vuitanta anys. Han vingut a desafiar les concepcions tradicionals de l'envelliment a la Xina

Alexandra Stevenson i Zixu Wang / New York Times , Ara criatures, 15-12-2022

 

 Una dona de 65 anys s'ajup en un camp i agafa una col. Darrere seu, dues amigues es gronxen d'una banda a l'altra, amb cogombres i raves a les mans. “Aquesta col podrida, cal treure-la, menjar-se-la, aconseguir una mica de llibertat alimentària”, rapeja Guo Yifen, la dona de la col, amb veu greu i grinyoladora a la cançó L'autèntic rap de l'olla picant.

El trio, batejat com a Sister Wang is Coming, és conegut per compartir vídeos alegres a Douyin, la versió xinesa de TikTok. Guo i les seves companyes musicals, Wang Shuping, de 64 anys, i Wang Xiurong, de 66, tenen més de mig milió de seguidors, que es miren els seus vídeos musicals relacionats amb el menjar, amb temes com Bolets fregits i Rap del menjar de pagès.

El grup forma part d'un nombre creixent de xinesos d'edat avançada que han trobat l'èxit viral compartint la seva vida quotidiana en línia. En aquest racó de l'internet xinès, els octogenaris canten, els septuagenaris ballen tango i les fanàtiques de la moda amb cabells blancs posturegen per les passarel·les i ofereixen consells de maquillatge a milions d'admiradors. Fins i tot hi ha un home de 86 anys que no fa res més que jugar a videojocs com Call of duty.

Amb més de 260 milions d'habitants que superen els 60 anys, la Xina és el país del món amb més gent gran, i on el seu nombre creix més de pressa. Gairebé la meitat estan en línia. Alguns opten per viure-hi els seus somnis professionals, mentre que altres simplement es diverteixen. Molts troben companyia a través dels seus seguidors, un antídot per a una vida que, si no, seria solitària. Formen part d'una nova generació de jubilats xinesos que tenen menys nets que els anteriors, així com la llibertat financera per dedicar-se a les seves aficions i compartir les seves experiències a la xarxa.

Cantants, ballarins i celebritats accidentals formen part d'una comunitat mundial de gent gran que s'ha aficionat als alts i baixos de les xarxes socials. A la Xina, els influencers estan ajudant a desafiar un estereotip especialment arrelat que espera que els avis es quedin a casa i ajudin a cuidar les famílies netejant, cuinant i cuidant els seus nets, mentre els seus fills adults treballen. Per a alguns jubilats, els nets, però, no són cap problema, ja que cada cop més joves xinesos rebutgen el matrimoni o decideixen no formar una família.

"Mirem la vellesa dels nostres pares i pensem que hem de viure d'una altra manera", comenta Sun Yang, de 66 anys. Exprofessora d'anglès que es va jubilar fa més d'una dècada, (la) Sun i tres de les seves amigues són influencers de moda que responen al nom de Glamma Beijing. Als seus vídeos porten roba vintage i moderna, i combinen recomanacions d'estil amb consells sobre la vida quotidiana. “El que fem ara és una cosa amb què només podíem somiar quan érem joves”, afirma. Molts dels més de dos milions de seguidors de Glamma Beijing tenen entre 50 i 60 anys. Però també n'hi ha de més joves, que fan preguntes a les dones sobre l'escola i les cites. N'hi ha que diuen que els tutorials els van ajudar a superar la por a envellir, assenyala Sun.

Les estrelles de Glamma Beijing inclouen de tant en tant la seva família als seus vídeos. La nora de Sun gestiona el compte de les xarxes socials, i la seva neta de 6 anys sovint ajuda a filmar. Però habitualment les quatre dones parlen de viatjar, sortir d'excursió i assistir als assajos de les desfilades de moda. La independència és un tema comú en molts dels vídeos de les influencers, ja que s'oposen a la idea que després de jubilar-se les persones grans s'han de quedar a casa i ajudar a criar la generació següent.

Als vídeos musicals de Sister Wang is Coming, Guo i les seves amigues corren pel camp, fent-se bromes les unes a les altres, o s'ajeuen damunt l'herba i somien despertes. Rapegen sobre el seu amor per la cuina i el menjar. És un món allunyat de les rutines diàries que tenien abans, quan eren mares i esposes amb fills per criar i marits per alimentar. “Els temps estan canviant –diu Lin Wei, de 67 anys, una altra Glamma i antiga infermera, que ha promès mantenir-se activa durant la vellesa–. Hem de seguir el ritme de la societat i integrar-nos-hi”.

Menys responsabilitat en la criança dels nets

La Xina s'enfronta a una sèrie de reptes demogràfics –com la caiguda del nombre de matrimonis i un mínim històric de naixements– que han contribuït a canviar les normes culturals sobre el significat d'envellir. Amb una de les edats de jubilació més baixes del món –la mitjana és de 60 anys per als homes i 55 per a les dones–, els xinesos tenen molt de temps per dedicar-se a noves activitats creatives a internet.

“Per a les generacions anteriors la vida quedava reduïda al si de la família, a mirar la televisió i a cuidar els nens –assegura Bei Wu, professora de salut global a la Universitat de Nova York–. Però ara aquesta generació, com que té menys responsabilitats en la criança dels nets, té més temps lliure. El seu àmbit d'activitat va més enllà de la família, per la qual cosa hi tenen molt més paper els amics i la vida social".

"Aquesta generació, com que té menys responsabilitats en la criança dels nets, té més temps lliure i el seu àmbit d'activitat va més enllà de la família ”

Bei Wu, Professora de salut global a la Universitat de Nova York

Per a les àvies raperes i aficionades al menjar que viuen en un poble a prop de Pequín, els vídeos van començar com una manera de passar el temps durant la pandèmia. “Només eren per divertir-se i fer el ridícul”, comenta Wang Shuping. Quan el fill de Wang, Ren Jixin, hi va anar de visita durant les vacances de l'Any Nou Lunar, va pensar que les podria ajudar a polir la seva actuació. “Desafinem. No tenim orella per a la música”, afirma Guo. Ren, compositor de documentals, va suggerir que el trio rapegessin en lloc de cantar, i va començar a escriure les lletres per al grup. Aquest any centenars de milers de persones van començar a seguir el compte de Douyin. Ren va tornar a casa i ara passa uns quants dies a la setmana escrivint, assajant i filmant.

“És un exercici per al cervell”, explica Guo sobre el contingut que creen. També els reporta diners. A través del seu compte de Douyin, Sister Wang is Coming obté prop de 1.400 dòlars al mes. No n'hi ha prou per viure, però a mesura que creix la seva base d'admiradors, han generat més interès de les empreses que s'hi volen anunciar.

Per a Glamma Beijing, la transmissió en continu és molt més lucrativa. Poden guanyar més de 27.000 dòlars per publicitat i comissions de vendes amb només un grapat de transmissions en directe. En una, a l'agost, les quatre àvies es van asseure al costat d'un llac en un parc de Pequín i van parlar de la seva joventut mentre 21.000 persones les miraven per internet.

Tot i això, l'èxit pot comportar dificultats. Algunes d'aquestes influencers de més edat són gestionades per agències de talent que imposen quotes extenuants i exigeixen als clients que promocionin productes i marques. Els admiradors poden ser inconstants, i les plataformes de xarxes socials com Douyin poden bombardejar els usuaris amb canals més centrats en la venda de productes que no pas en explicar una bona història.

Quan el 2020 Tang Shikun, de 86 anys, es va començar a gravar cantant, un miler d'espectadors sintonitzaven cada sessió. Avui només reuneix unes 20 persones en una transmissió. La plataforma Douyin li ha dit al seu net, Tang Rui, que gestiona el compte, que el contingut de Tang és massa simple i per això no es promociona a la plataforma. Això no ha molestat Tang, que actua sota el nom d'Avi a qui li encanta cantar. Antic inspector de municions en una fàbrica estatal, Tang fa 36 anys que està jubilat. La música, diu, li ha donat satisfacció des que es va traslladar del nord-est de la Xina, a la província tropical del sud de Hainan el 2019.

Tang, vidu, es va sentir sol al principi de viure en una nova ciutat. “Ara toco el teclat per a la gent a Douyin, i puc contactar amb tots els amics del món”, diu. A Tang li agrada tocar les cançons preferides d'alguns dels seus seguidors més assidus. A un admirador, un contractista de 50 anys que es fa dir Sunshine a internet, li agrada la balada tradicional mongola La praderia té un riu blau. Una altra admiradora, una dona d'uns 50 anys de la província sud-occidental de Yunnan, va demanar una vegada al net de Tang les seves dades del compte bancari. Li va enviar més de 2.000 dòlars. Tang va dir que havia guanyat més de 6.800 dòlars en propines i donacions des que va començar a publicar els seus vídeos a internet fa dos anys. "Toco el teclat i canto amb alegria, i la gent que m'escolta també es pot beneficiar d'aquesta felicitat", diu. “Crec que els ancians haurien de tenir la seva pròpia forma de vida –afegeix–. No s'han d'asseure sense fer res sinó que han de trobar les seves pròpies aficions per gaudir de la felicitat”. 

Mongolia, an interesting country

 Our friend from Oldenburg, Harlad, worked in Mongolia for six years and we often thought about visiting him there. This article from The conversation gives us a panoramic view of the country and its challenges.

Mongolia’s prime minister, Luvsannamsrain Oyun-Erdene, recently expressed his country’s fear that the world is heading towards a new cold war as the relations between Russia and China and the west – particularly Nato – have taken a turn for the worse. “It’s like a divorce,” he said. “When the parents divorce, the children are the ones who get hurt the most.”

The country sits landlocked between Russia and China and is fearful of antagonising either. It gets much of its power from Russia, and China buys much of its exports – mainly agricultural goods and minerals such as copper. By pursuing a nimble foreign and trade policy since it transitioned to a multiparty democracy in the early 1990s, Mongolia has established a stable economy, receiving a thumbs up from the World Bank in its latest country report:

With vast agricultural, livestock and mineral resources, and an educated population, Mongolia’s development prospects look promising in the long-term assuming the continuation of structural reforms.

Landlocked: Mongolia is squeezed between Russia to the north and China to the south. Peter Hermes Furian via Shutterstock

But the war in Ukraine has brought home to Mongolia just how carefully it must now navigate its foreign and trade policies to remain independent.

Our mission is to share knowledge and inform decisions.

Smooth transition to democracy

From 1921 to 1990, Mongolia was effectively part of the Soviet bloc, although not part of the Soviet Union itself. The country’s centralised command economy was almost entirely dependent on Moscow for survival.

The collapse of communism in the early 1990s resulted in what proved to be a smooth transition. The then leader, Jambyn Batmönkh, refused to even consider quelling pro-democracy demonstrations, instead saying: “Any force shall not be used. There is no need to utilise the police or involve the military … Actually, these demonstrators, participants, and protesters are our children.”

His resignation in 1990 and the emergence of Ardchilsan Kholboo (Mongolian Democratic Union) paved the way for the development of a multiparty democracy. The June 1993 presidential election in Mongolia, which was ruled as free and fair by the International Foundation for Electoral Systems, saw the incumbent president, Ochirbat Punsalmaa – who had been appointed after a ballot by members of the existing Presidium of the People’s Great Khural (the national assembly) – elected for a four-year term.

A new constitution was adopted, with a three-part structure under the speaker of the parliament, the prime minister and the president and, while there have been instances of political corruption, Freedom House gives the country a high rating for both political rights and civil liberties.

All of which cannot disguise that the fledgling democracy remained wedged between (at the time chaotic) Russia and an increasingly assertive and authoritarian China. The obvious policy for Mongolia to pursue was to attempt to balance the two great powers in the region.

Initially, Mongolia’s foreign policy relied heavily on “omni-enmeshment”. This basically meant building relationships with as many partners as possible, both regionally and globally – including, significantly, the US.

But since 2000, Mongolia has embraced the policy concept of “balance-of-power” to reduce the country’s reliance on any one nation. To this end, they have partnered with strategic states in Asia, such as Japan and India, and rekindled military ties with Russia by entering a “strategic partnership” and conducting joint military exercises, while still maintaining a strong relationship with China. Mongolia has also strengthened bilateral security relations with the US.

Protests against inflation and allegations of corruption linked to Monglia’s coal trade with China, Sukhbaatar Square in Ulaanbaatar, Mongolia December 2022. REUTERS/B. Rentsendorj

Mongolia’s relationship with China is complicated by the fact that a significant part of what was traditionally Mongolia is now an “autonomous region” of China (Inner Mongolia), with a population of ethnic Mongolians larger than that of Mongolia itself. This, and the activities of secessionist groups in the province, is a persistent point of conflict between China and Mongolia.

Third neighbours

But Mongolia sees its independence increasingly threatened as Russia and China grow closer. Since the demise of the Soviet Union, Mongolia has adopted a strategy of maintaining strong ties with “third neighbours” – countries that embrace democratic values but also practice market economics, including the US (it was a term first articulated with connection to Mongolian foreign policy in August 1990 by then US secretary of state James Baker).

The US and Mongolia formalised their relations as a Strategic Partnership in 2019 and in 2022 – clearly with one eye on Ukraine – the two countries announced they were deepening the partnership “in all areas of mutual interest”, including an “open skies” agreement which would guarantee scheduled nonstop passenger flights between the two countries. The US – with other third-neighbour allies – also takes part in the annual Khaan Quest military exercises.

Dangerous times

The war in Ukraine has brought the precarious geopolitical situation in Ukraine into sharp focus. The latest joint declaration from the US-Mongolia Strategic Partnership stressed that “disputes should be resolved by peaceful means and with respect for the United Nations Charter and international law, including the principles of sovereignty and respect for the independence and territorial integrity of states, and without the threat or use of force”. It added: “To this end, both nations expressed concern over the suffering of the Ukrainian people.”

Mongolia has abstained from the UN votes condemning Russia’s invasion of Ukraine, while also refusing to criticise the sanctions imposed on Russia by the west, despite the fact that they have affected Mongolia – for example, sanctions against Russian banks have made it difficult to pay for its imports from Russia.

And, for all its efforts to forge ties around the globe, Mongolia remains heavily dependent on both Russia and China. The prospect of a new cold war setting the west against the Beijing-Moscow axis is a major concern for Mongolia. As Elbegdorj Tsakhia, a former prime minister and president of Mongolia – now a member of The Elders group of global leaders – told Time magazine in April 2021:

“I feel that we have just one neighbour. China, Russia, have become like one country, surrounding Mongolia … Every day, we face very tough challenges to keep our democracy alive. Mongolia is fighting for its survival.”