dimecres, 19 de desembre del 2012

Ara que sóc doctora...


La indústria i els doctors

La indústria i els doctorsLa indústria i els doctors PERE VIRGILI
La deslocalització industrial va ser una de les idees força de la globalització. La producció de béns -i fins i tot la de serveis- havia de traslladar-se als països emergents, amb costos laborals més baixos. La societat de la informació escurçava les distàncies geogràfiques i permetia d'operar en el món global. Els països del Primer Món havien de jugar el paper de capitalistes i de consumidors, amb estructures econòmiques centrades en les finances, el consum i els serveis no deslocalitzables. Aquella part de la població dels països desenvolupats que quedés desocupada a causa d'aquests canvis podria viure subsidiada gràcies als excedents generats per la millora de l'eficiència de l'economia globalitzada. Sorprenentment, les coses no han acabat de rutllar tal com es preveia. No sembla que el Primer Món es pugui permetre el paper decadent que s'havia autoassignat: patim la síndrome del caçador caçat. L'acumulació de capital s'ha traslladat als països productors de petroli i a la Xina, amb la qual cosa són aquests països i no pas els nostres els que ara estan en disposició de fer de capitalistes de la nova economia global. Què ens queda, als països occidentals? Amb molt menys capital que abans, amb una població força envellida, l'únic que ens pot servir per intentar mantenir el nostre estat del benestar és el coneixement i la capacitat de fer les coses millor que els nostres competidors. La indústria, altra vegada.
En efecte, deixant de banda alguns països occidentals amb una base molt important de recursos naturals (casos de Noruega, el Canadà i Austràlia, entre d'altres) i alguns que són vistos com a refugis financers, els països del nostre entorn que encara s'escapen de la recessió són els que han mantingut unes quotes d'exportació manufacturera elevades. Alemanya, Dinamarca i Suècia, per exemple, exporten per valor de la meitat o més del seu producte interior brut. Dins de l'estat espanyol, aquest seria el model basc, tal com ha apuntat en Miquel Puig en alguns articles seus. Catalunya, malgrat haver patit les bombolles immobiliària i turística, encara conserva un teixit industrial i exportador sòlid: un estat català exportaria un 50% del seu PIB fora de les seves fronteres, la mateixa proporció que Alemanya.
Ara bé, el nombre de patents europees per milió d'habitants sol·licitades per Catalunya, tot i ser el doble que el d'Espanya, és només la meitat de la mitjana europea. La comparativa seria encara pitjor si es descomptessin les patents sol·licitades per les universitats i els centres públics de recerca. La indústria catalana hauria d'augmentar el nivell tecnològic de les seves exportacions, cosa que li permetria de blindar les seves quotes de mercat i el seu futur. En aquest punt, la cooperació universitat-empresa és fonamental. Cal, però, desfer alguns tòpics. Sovint es té la idea que el coneixement s'hauria d'escampar del sector públic al sector privat, que el transformaria en nous productes i processos sense cost per a la indústria. Això no funciona ben bé així. Perquè el coneixement pugui transformar-se en nous productes i processos, primer cal absorbir-lo . Això requereix que la indústria tingui investigadors actius que estiguin al corrent dels desenvolupaments científics i que siguin capaços d'assimilar els descobriments de la recerca que fan d'altres. Als Estats Units aproximadament el 40% dels doctors formats per les universitats treballen a la indústria. Més encara, l'any 2004 el 62% d'aquests investigadors industrials declaraven haver publicat un o més articles científics en els darrers cinc anys.
L'any 1994 la Universitat Carnegie Mellon va fer una enquesta a directors de laboratoris industrials de R+D dels Estats Units per determinar fins a quin punt les empreses feien servir la recerca pública. Per al sector farmacèutic, la recerca pública i publicada va revelar-se crucial. Per a la resta de sectors, jugava un paper no crític però tanmateix important. Moltes empreses deien que, més que suggerir nous projectes, la recerca pública els permetia de dur a bon port els projectes que havien engegat. A Europa, les quatre enquestes Community Innovation Survey (CIS) realitzades per la Unió Europea detecten un paper menys important de la recerca pública en el món industrial. Però hi ha una explicació: mentre que les enquestes americanes generalment s'adrecen només a les indústries amb departaments interns de R+D, les enquestes CIS inclouen moltes empreses sense cap tradició d'innovació ni departaments interns de R+D.
A tall de conclusió, perquè hi hagi una transferència efectiva de coneixement dels centres públics de recerca al sector privat, cal que aquest sector incorpori doctors que puguin comunicar-se amb el món científic. La incapacitat actual de les universitats per oferir feina estable als doctors que formen pot esdevenir una gran oportunitat per al país, si la indústria aposta decididament per incorporar aquests investigadors -si més no, els formats en ciència i tecnologia.

dissabte, 15 de desembre del 2012

Els nens d'avui són uns egoïstes


Dificultats i egoisme

Voler resoldre les dificultats no crea egoisme? Segurament la pregunta es podria matisar i formular de manera contundent: resoldre sempre totes les necessitats, procurar evitar al màxim les dificultats, oferir un ventall d'idees per trobar solucions, estar amatents als desitjos... Quan es veu la fragilitat de la criatura és lògic que hi hagi la tendència de pares i mares a resoldre les situacions quotidianes amb la finalitat d'evitar-los problemes i afavorir que tot els sigui planer. També per mostrar-los que poden tenir la seguretat que procuraran que tot els sigui com més fàcil millor: a l'escola, al joc, a casa, al carrer o allà on sigui.
Una actitud que vol ser positiva però que quan és omnipresent no deixa espai per a la iniciativa ni per comprendre que les respostes no han de venir sempre des de fora i que no cal que hi hagi uns ulls vigilants que ho controlin tot. El risc d'aquesta actitud tan afavoridora és força alt, ja que fàcilment podrà tenir per a la criatura una interpretació molt clara: "Has de resoldre'm les dificultats", "Vine a l'escola a parlar perquè...", "Porta'm la bossa perquè pesa molt" i una llarga llista d'exigències. Aquesta actitud sobreprotectora genera a les criatures més tendència a sentir-se al centre del món i poder exigir que siguin les persones que l'envolten les que els resolguin les necessitats o els aplanin el camí.
Si això passa, s'estarà dificultant que puguin sortir, de la criatura mateixa i a mesura que va creixent, iniciatives tant de cara a les pròpies necessitats com de cara a les relacions amb altres criatures i podrà generar malfiança o gelosia en el moment en què es donin atencions a altres persones del voltant. ¿És que la generositat si no té el seu punt d'equilibri acaba podent generar egoisme i exigències? Potser sí, i potser per això són freqüents comentaris com: "Mira que en són d'exigents les criatures d'avui dia!" ,"És que hi ha un egoisme que abans no hi era", "No troben mai el moment de col·laborar"... També en molts debats se sent l'expressió: "Això a casa no ho ha vist mai sinó ben al contrari..." I és cert, perquè és clar que ser sempre el beneficiari no garanteix l'aprenentatge de l'acció sinó sols de la recepció i, per tant, una certa ceguesa cap a l'entorn. El que acaben aprenent són els drets i privilegis que reben i no el fet de donar.

Castelló de la Plana: nivell educatiu


RADIOGRAFÍA PROVINCIAL

Más de la mitad de los adultos no ha finalizado la Secundaria en Castellón

Padres y sindicatos piden más recursos para mejorar la calidad de la enseñanza y los resultados formativos. El 56% de los mayores de 16 no pasó de los estudios primarios o del primer tramo de las enseñanzas medias


MARIBEL AMORIZA 14/10/2012
El 56% de los castellonenses mayores de 16 años cuenta con un perfil bajo de estudios. Esto significa que 274.200 personas de 488.900 de la provincia de Castellón que han superado esta edad se han quedado en la primera etapa de la Educación Secundaria. Así lo revelan los datos de la última Encuesta de Población Activa (EPA), realizada al término del primer semestre de este año.
Así, la provincia ocupa una posición intermedia entre el caso de Extremadura --la comunidad que, con un 67% de sus vecinos en esta situación, se coloca en las peores posiciones del contexto europeo-- y el País Vasco, de cuyos ciudadanos solo el currículum educativo del 30% carece de formación secundaria completa, o bien superior, universitaria.
Las estadísticas permiten asomarse a lo que es la radiografía social de la sociedad castellonense desde el punto de vista de su formación, en un momento en el que las restricciones presupuestarias públicas obligan a subir las ratios de alumnos en las aulas, reducen los recursos disponibles para invertir en mejorar la calidad de la enseñanza de Ministerio y Conselleria, y el Gobierno central ha puesto sobre la mesa una nueva reforma educativa.
más calidad // Padres y representantes sindicales, como la presidenta de la Federación de Asociaciones de Padres de Alumnos (FAPA) de Castellón, María Dolores Tirado, y la responsable de Educación de CCOO en la provincia, Chelo Valls, alertan de la necesidad de prestar más atención, precisamente a la mejora de la calidad de la formación, un objetivo que, consideran en ambos casos, será muy difícil de conseguir con las medidas que se han adoptado en los últimos meses, así como con las que se anuncian para los próximos.
Castellón está, además, ligeramente por detrás de la media autonómica, ya que supera en un 3% la proporción de población adulta con estudios bajos, en dos puntos el promedio de Alicante y en cuatro el de Valencia.
El colectivo menos formado representa apenas el 2,4% de los 488.900 castellonenses que cuentan ahora con 16 o más años. Sin embargo, todavía hay 12.200 personas que no saben leer y escribir. Además, la proporción es cuatro décimas más elevada que el 2% del promedio autonómico.
De ellos, 7.000, es decir, el 56%, pertenecen al colectivo de la tercera edad y deben su analfabetismo a causas históricas, centradas en la necesidad de trabajar para subsistir desde niños durante la etapa que siguió a la Guerra Civil. Sin embargo, los analfabetos se encuentran en todas las franjas de edad, aunque en proporciones sensiblemente inferiores.
María Dolores Tirado explica que grupos como los de las mujeres que pertenecen a la etnia gitana dan forma a una parte de los jóvenes de la provincia que no llegan a obtener esa mínima formación, por cuestiones culturales fuertemente arraigadas, “que no hemos logrado aún cambiar”.
ESTUDIOS SUPERIORES // En el otro extremo del espectro se sitúan los casi 100.000 castellonenses que cuentan con estudios universitarios. Son ya uno de cada cinco habitantes mayores de 16 años, el 20% de los adultos, y pertenecen en su mayoría a la franja de edad situada entre los 25 y los 44 años, con la mayor presencia, 33.200, a partir de los 35 años. 

http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/temadia/mas-de-mitad-de-los-adultos-no-ha-finalizado-secundaria-en-castellon_773047.html

diumenge, 9 de desembre del 2012

Actualitat sociològica: Ulrich Beck




Inhaltsverzeichnis

Beck, Ulrich: _. Beck-Gernsheim, Elisabeth: Einleitung: Riskante Chancen - Gesellschaftliche Individualisierung und soziale Lebens- und Liebesformen. Beck, Ulrich: Freiheit oder Liebe. Vom Ohne-, Mit- und Gegeneinander der Geschlechter innerhalb und außerhalb der Familie. Beck-Gernsheim, Elisabeth: Von der Liebe zur Beziehung?. Veränderungen im Verhältnis von Mann und Frau in der individualisierten Gesellschaft. Beck-Gernsheim, Elisabeth: Freie Liebe, freie Scheidung. Zum Doppelgesicht von Freisetzungsprozessen. Beck-Gernsheim, Elisabeth: Alles aus Liebe zum Kind. Beck, Ulrich: Der späte Apfel Evas oder Die Zukunft der Liebe. Beck, Ulrich: Die irdische Religion der Liebe.

dimecres, 5 de desembre del 2012

Refent ponts

... MILLORANT LA MEVA/NOSTRA VIDA SOCIAL

  • Anant a Cal Cases (a partir del minut 4:40 d'aquest vídeo), on tenen el nostre gronxador.
  • Trucant a cals Gasol per fer alguna cosa a Terrassa
  • Trucant al Folchs de Malla per fer alguna cosa junts

dissabte, 1 de desembre del 2012

De 1985 a 2012, 27 anys amb l'SCI

La meva altra universitat. On més he après a viure i a conviure.

  • Seferihasar, Turquia, agost 2011, netejant platges en família.
  • Ciutadella, Menorca, juliol 2004, dura experiència fent de coordinadora amb el Miquel Àngel, una nena de cinc anys i l'Aniolí, de dos, amb Líthica.
  • Innishmore, Aran Islands, Irlanda, agost 2000, ajudant a casa de Dara Molloy amb la Milena, d'un any i mig.
  • Great Barrington, Massachussets, Estats Units, Cadmus Lifesharing Association, agost 1998.
  • Porrera, Priorat, ajudant a arreglar els desastres d'una riada, 1996.
  • Graz, Àustria, on vam conèixer la Maria Schattovich i el Trilo que, des del Nepal, ens va canviar la nostra manera de veure la vida i la comunicació, agost 1995.
  • Güntersberge, Alemanya, juliol-agost 1994.
  • Krn, Eslovènia, juliol-agost 1992.
  • Coordinació del camp de Sant Feliu de Codines, Catalunya, Aldea SOS, fent-hi un parc infantil. Només érem set, però no teníem cap llengua comuna, així que ens passàvem el dia traduint espanyol-anglès-rus, 1990. Allà hi vaig conèixer la que encara avui és la meva amiga més constant: l'Anna Kurek-Kosmala.
  • Monticello, Illinois, recuperant la praderia amb el David Monk, juliol 1987.
  • Navan, Irlanda, escola d'estiu amb travellers, juliol 1986.
  • The Roundabout Centre, Edimburg, Escòcia, escola d'estiu amb nens de mil i un orígens, juliol 1985. Hi vaig conèixer la Blanche, que em va venir a veure fa dos anys des de Califòrnia.



Xerrada de Josep Oliveras

...al Museu de Manresa.
Dos detalls interessants:
  • Perquè es va començar a preservar la fàbrica dels Panyos. Article de Francesc Cabana a l'Avui. Ningú feia cas dels qui parlaven sobre la conservació d'aquesta fàbrica fins que Francesc Cabana (cunyat de Jordi Pujol) buscava algú amb qui conèixer exemples del patrimoni industrial i va visitar la fàbrica amb Josep Oliveras, que el va fer adonar de la importància que tenia.

  • El Museu de la Cinteria no és on hauria de ser. Què hi fa un museu de la cinteria en uns antics dipòsits de l'aigua de Manresa. Aigües de Manresa tenia un deute amb Caixa Manresa i l'hi va pagar venent-li part de la construcció per fer-ne pisos. La resta es va convertir en un museu amb un contingut totalment inadequat al seu continent. La cinteria s'hauria d'homenatjar en una antiga fàbrica tèxtil. Es feien cintes en edificis grans i amb molta claror, no en soterranis mal il·luminats.



Informació sobre el Patrimoni Industrial.

dijous, 29 de novembre del 2012

dimarts, 20 de novembre del 2012

Article de la Marina Subirats

Que té, com a especialment pedagògic i interessant, l'excusa d'una fantàstica foto. O com concretar idees que, si només són generals, no s'acaben de veure mai.


DIMARTS, 25 DE SETEMBRE DE 2012

Algú pot creure que, així, sortirem de la crisi?

Foto: "Empresarios catalanes y madrileños 
participantes en el Foro Puente Aéreo
en Barcelona " El País 20/09/2012

Article de Marina Subirats, Catedràtica Emèrita del Departament de Sociología de la Universitat Autònoma de Barcelona i Llicenciada en Filosofía

Fa pocs dies el diari El País va publicar aquesta foto. És una més de les moltes que surten quotidianament mostrant els “grans homes” del nostre temps, aquells que tenen la missió de decidir en nom de tothom, i que ho fan, caram si ho fan, tan satisfets d’ells mateixos com es pot observar. Satisfacció que no sabem a que es deu, vist com van les coses. Però, de tota manera, i per encertades o errònies que siguin les seves decisions, hi ha en aquesta foto, i en totes les que s’hi assemblen, una sèrie d’elements que haurien de cridar-nos profundament l’atenció. Malauradament, la imatge és tan habitual que ni tan sols ho aconsegueix: la trobem normal.

I ho és ben poc, de normal. Per començar, no hi ha ni una dona. Per continuar: tots aquests senyors tenen aproximadament la mateixa edat i el mateix aspecte, duen el mateix vestit i les seves cares s’assemblen. No puc comprovar-ho, però juraria que tots pertanyen a la mateixa classe social. Tots son homes, madurs i rics. Tres condicions bàsiques, segons sembla, per poder forma part d’aquest selecte club d’empresaris i polítics.

Com pot ser normal, això? Baixo al carrer, entro al metro, vaig al mercat. Hi veig dones, moltes dones. I gent jove, molta gent jove. I molta gent gran. I treballadors, que no duen vestit gris i corbata blava o vermella sinó samarretes, jerseis, caçadores, texans. Totes aquestes persones –la gran majoria, m’atreviria a dir- estan absents dels òrgans decisoris. Hem votat, i, per tant, teòricament hem delegat la nostra capacitat de decidir sobre les formes de funcionament de la nostra societat, que afecten tothom. Però els filtres son per tot arreu: la veu de les dones, dels joves, dels grans, dels pobres, no arriba enlloc, a l’hora de prendre decisions transcendents.

El més greu és que aquesta delegació suposa que també els nostres interessos, punts de vista, opinions, necessitats, estaran absents de les reunions on es decideix. Que en saben aquests senyors, de les dificultats de les mares, de les del jove aturat, de les de la vídua amb una pensió mínima?   No és pas això el que es tindrà en compte en les seves reunions. Aquestes necessitats son paraules vagues, llunyanes, que seran liquidades sense un instant de vacil·lació, si mai apareixen, com a temes menors que no mereixen fixar-s’hi.

En el passat, es podia dir que la gent gran, les dones, els joves, no entenien res de l’economia o de la política. Ara no es pot dir: tenim més dones que homes amb títols d’educació superior, al nostre país. Però sembla inútil. Quan més difícil és la situació, més dura la competència, més cridanera l’absència de tants grups humans. I més errors: avui, deixar les decisions en mans d’uns homes més preocupats pel seu triomf personal que pel bé comú no pot portar-nos sinó al desastre.

Cal que hi hagi persones de tota mena, i especialment dones, i ràpid. Perquè hi ha un avantatge en que hi siguin, però també un perill si no es fa ja. Per educació ancestral, les dones som molt menys competitives, estem acostumades a la cura, i, en aquest sentit, ens importa més el bé comú. Qualitats que necessitem ara més que el pa de cada dia. Però alhora, veiem freqüentment que, sotmeses a situacions en que son minoria i en que domina amplament el tarannà masculí, les dones han d’adaptar-se, i, a voltes, acaben sent més competitives que els homes, per por de passar per fluixes. I és a veure qui pot més, un element addicional de violència.  

Sabeu que els animals no maten mai ningú de la seva espècie? Per què els homes naturalitzen la violència fins a la destrucció aliena, per què necessiten exercir la violència física, econòmica, política sense parar? Per una masculinitat que no evoluciona, que se situa encara a la prehistòria, quan la vida estava voltada de perills.

Aprofitem allò que les dones poden encara aportar a la societat, perquè altrament correm el perill de morir tots plegats de masculinitat mal entesa, que avui constitueix gairebé el perill màxim.

dimarts, 13 de novembre del 2012

Sobre identitats, història, actualitat i altres pel·lícules

No m'ho acabo de creure, però és maco...



SPAIN'S SECRET CONFLICT
http://vimeo.com/25245089
Versió subtitulada en català

http://vimeo.com/25245089
Versió només en anglès

The Guardian sobre Catalunya. Els comentaris són insider, interessants.

dimarts, 6 de novembre del 2012

Els valencians del futur



NOSALTRES, ELS VALENCIANS DEL FUTUR
Mentrestant, els valencians parlen en ocasió del 50 Aniversari de Nosaltres, els valencians.
Parla Vicent Boira de geoeconomia.
Parla Artur Aparici, comença amb aspectes sociològics el minut 30. Població i estructura ocupacional.

Algun dia el transcriuré sencer.

dimarts, 23 d’octubre del 2012

Vida professional i sociològica després de la tesi

HORROR VACUI
  • Aquesta defensa té més pinta de final que de principi de res (una vida professional somiada i impossible), més pinta de mort que de naixement. Final d'una vida organitzada al voltant d'una tesi, de trobar informació, de donar sentit a les coses. I pot passar...
  • Convertir-me en una mare obsessionada
  • Convertir-me en una dona transparent de mitjana edat, esperant només la jubilació
Però també tinc coses clares al davant, pel meu honor, pels meus pebrots:

dijous, 18 d’octubre del 2012

Més lectures per a després de la tesi... o mai


25.01.2010
In dem Essay-Bändchen "Wir Lebenskünstler" tritt Zygmunt Bauman dem Verdacht entgegen, dass mehr Wohlstand zu mehr Zufriedenheit führt. (Bild: Deutschlandradio / Bettina Straub)In dem Essay-Bändchen "Wir Lebenskünstler" tritt Zygmunt Bauman dem Verdacht entgegen, dass mehr Wohlstand zu mehr Zufriedenheit führt. (Bild: Deutschlandradio / Bettina Straub)

"Leben ist eine Kunst"

Zygmunt Bauman: "Wir Lebenskünstler" Suhrkamp Verlag, Berlin 2010, 206 Seiten

Wir können eine durch Geld und Konsum beförderte Zufriedenheit für uns als Ziel bestimmen, aber dauerhafte Glücksgefühle lassen sich damit nicht erlangen. Der Essayist Zygmunt Bauman befragt Klassiker der Philosophie zu ihren Botschaften. 
"Ob es uns passt oder nicht: Leben ist eine Kunst" - schreibt Zygmunt Bauman, und aus seiner Feder ist das keine Phrase. Der in Polen geborene Soziologe und Philosoph, der weit über 80 Jahre alt ist, will nach wie vor genau wissen, was die Menschen in den hochentwickelten Gesellschaften antreibt, limitiert und ängstigt. In dem Essay-Bändchen "Wir Lebenskünstler" tritt Bauman dem Verdacht entgegen, dass mehr Wohlstand zu mehr Zufriedenheit führt. Dem (dezent) kapitalismuskritischen Auftakt folgen alltagsnahe, humorvolle und zugleich hochgradig gebildete Reflexionen auf die maximal widersprüchlichen und minimal berechenbaren Existenzbedingungen in der "flüssigen" Moderne. Bauman skizziert den frappanten Preis des Glücksstrebens, ohne dem Pessimismus zu verfallen. Rhetorisch oft brillant, verbindet er wissenschaftliche Gegenwartsanalyse mit Weisheit und Warmherzigkeit.

"Wir Lebenskünstler" untersucht in lakonischer Kürze den aktuellen Zustand des Individuums im Kapitalismus. Bauman stellt den überragenden, selten kritisierten Status des Glücks in den Mittelpunkt, um den Widerspruch zwischen den gigantischen Selbstbestimmungsmöglichkeiten und der frustrierenden Wirklichkeit von Zwang und Unsicherheit aufzudecken: "Erfüllung gibt es nur noch im Doppelpack mit Ungewissheit."

An der Erkenntnis Robert Kennedys orientiert, dass das Bruttosozialprodukt alles verzeichnet "bis auf das, was das Leben lebenswert macht", fleddert Bauman mit erlesener Häme Auswüchse der Konsumgesellschaft. Er konfrontiert die flüssige, sich permanent selbst verwandelnde Moderne samt Light-Beziehungen, Mode-Narreteien, Kunst-Hypes, Chancen-Lotterie und Gier mit konservativen Werten, bleibt aber den zur Flexibilität verdammten Menschen verbunden. Laut Bauman tragen sie Verantwortung für sich, weniger für den Lauf der Welt: "Nicht aus freier Entscheidung sind wir heute alle Künstler, sondern weil uns ein universelles Schicksal dazu macht."

Indem Bauman Nietzsches Konzept vom "Übermenschen" Paul Ricoers Philosophie des Anderen gegenüberstellt, deutet er seine eigenen Präferenzen an. Er liebt die Liebe, die Bindung, die Schönheit, die Güte; Übermenschen gilt eher seine Verachtung. Aber Bauman ist kein Ethik-Apostel oder Heilkundler für Modernitätsschäden, er ist ein lustvoller Denker. Seine Essays überzeugen durch Komposition und Feintuning. Ohne Anbiederung kommt der Stilist in wenigen Zeilen von Seneca auf MySpace und von der "Financial Times" zu den Klassikern der Soziologie. Auch akute Lebensführungsschizophrenien bereiten ihm keinerlei Formulierungsnot: "Abends brauchen wir Viagra, am nächsten Morgen die Pille danach ... "

Tatsächlich ist "Wir Lebenskünstler" ein Buch, in dem jede Menge diffus Gewusstes und Bekanntes über die Gegenwart pointiert ausgesprochen wird. Die Lektüre macht Spaß, weil man sich ständig auf der Höhe des Gedankens wähnt (wenn nicht höher) und doch dauernd etwas lernen kann, weil hier einer, ohne hochtrabend zu werden, aus der Fülle von Jahrzehnten und Bibliotheken schöpft. Und was ist mit dem Glück? Schlussendlich gibt Bauman einen (wiederum) lakonischen Tipp: "Das Dasein für andere ist dem bloßen Existieren weder an Macht noch an 'Wirklichkeit' überlegen, es ist lediglich besser."

Über den Autor: Der Soziologe und Philosoph Zygmunt Bauman wurde 1925 im polnischen Posen geboren. Er lehrte ab 1954 in Warschau, emigrierte 1968 nach Israel und war zwischen 1971 und 1990 Lehrstuhlinhaber an der britischen University of Leeds. Weltweit bekannt wurden seine Studien über den Zusammenhang von Moderne und Totalitarismus. Bauman, der die Postmoderne-Diskussion beeinflusst hat, beschäftigt sich seit langem mit den ungewissen Lebensverhältnissen in der von ihm sogenannten "flüssigen" Moderne. Ihm wurde unter anderem 1998 der Theodor-Adorno-Preis verliehen.

Besprochen von Arno Orzessek 

Zygmunt Bauman: Wir Lebenskünstler. 
Suhrkamp Verlag, Berlin 2010,
206 Seiten, 14 Euro

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Gestió de les emocions... Se'n pot aprendre?

Dels records i la nostàlgia, què en faig?

L'Aniolí recordant l'últim tristíssim dia de Renaixença, que els vaig anar a buscar tots dos per la porta del darrere i tot plorava per dins. Després vam anar a la dentista del CAP Catalunya. Avui, tornant a la dentista, l'Aniol hi ha pensat i ha dit que aquell lloc no li agradava gens. Per sort, ara és en un lloc diferent, al CAP Bages.
Després, a tres quarts de tres, anant a escola, hem trobat el Milos i l'Otis que anaven cap a la Renaixença. L'Otis ha estat molt content de veure l'Aniol. El Milos ha fet una cara més normal, que potser volia dir: "hauries d'estar venint amb nosaltres i no anar-te'n a un altre lloc" o potser no volia dir res més que el temps passa. Ja està fet. L'únic que cal és oblidar-ho? On ho guardo? Què en faig?

dimarts, 16 d’octubre del 2012

Potser sí que és veritat, que el Cardús no en sap gaire, de llengües

Li hauré d'explicar jo per què són importants les llengües oficials? No m'ho puc creure.

Sant tornem-hi

Sant tornem-hiSant tornem-hi XAVIER BERTRAL
La independència, per anar bé, a més d'emancipar-nos d'Espanya ens hauria de deslliurar de fal·leres que han ocupat les nostres vides, sovint fins a l'ofec. D'entre totes, la de la llengua és potser la més notable. De la taverna a l'acadèmia, aquest país s'ha enderiat parlant d'això del català, ha viscut el seu mal de llengües amb dolor, ha estat emmetzinat per una verinosa llengua, n'ha narrat la guerra, ha especulat sobre el fantasma de la seva mort i n'ha discutit tots els noms. N'hem estudiat l'horitzó, el futur, l'ètica, la normalitat improbable, els drets, l'ecosistema, la ideologia i el conflicte. No n'hauríem de perdre la passió, però sí l'obsessió.
ERA MÉS QUE PREVISIBLE, doncs, que amb l'acceleració dels temps polítics tornéssim a parlar de llengües. Ara l'esca de l'escàndol han estat unes declaracions del secretari general d'ERC, Oriol Junqueras, que ha donat per fet que l'espanyol seria llengua oficial en una Catalunya independent. I, encara que potser va passar més desapercebut -tot i haver excitat de no dir la bancada dels diputats del PP-, el president Artur Mas, en el seu darrer discurs de política general, ja havia recordat que "el castellà també és patrimoni de Catalunya [...] i, a més, un patrimoni estimat". La reacció ha estat immediata i plural, com ha de ser en un país complex, obert i lliurepensador com el nostre. Des del "risc explosiu" que ha vist Gabriel Bibiloni en el supòsit de l'oficialitat de l'espanyol, passant per les posicions també crítiques de Miquel Strubell -ell suprimiria la noció de "cooficial"-, o la de Vicent Partal -alertant del perill d'una Catalunya ucraïnesa-, passant pels matisos de Bernat Joan i l'"oficialitat asimètrica" i fins als raonaments favorables a l'oficialitat com els de Joan Pujolar, que enllacen amb els articles publicats a l'ARA el gener i febrer passat per Eduard Voltes.
TOT I QUE s'ha discutit l'oportunitat -i denunciat el suposat oportunisme- de reobrir la discussió a poques setmanes d'unes eleccions, a mi em sembla que, a més d'inevitable, el rar i sospitós hauria estat que precisament ara no en diguéssim res. A més, m'agrada aquest tarannà del país, tan poc donat a la prudència i sempre disposat a assumir de cara els riscos més grans. Sobretot, si sabem aprofitar l'oportunitat per revisar el debat a fons, a la vista dels nous escenaris: el supòsits, la terminologia, els objectius, els resultats... I, en aquest sentit, cal demanar que a més de les veus individuals autoritzades, també s'expressin els que treballen a la trinxera: Òmnium, la CAL o la Plataforma per la Llengua... Què no donaríem ara mateix per poder escoltar el parer de Martí Gasull sobre la qüestió?
LA MEVA OPINIÓ poc experta es pot resumir en aquestes consideracions. Una, penso que la lògica de les llengües i els seus usos desborda les regulacions formals, i encara més les grans declaracions a les cartes magnes. Per tant, dubto que el català quedés realment més ben protegit per una oficialitat en exclusiva, igual que no crec que la promesa d'una cooficialitat amb l'espanyol porti més castellanoparlants a l'esperança d'un estat propi. Dues, crec que l'escenari sociolingüístic actual hauria d'obligar definitivament a estudiar la qüestió des d'una perspectiva multilingüe i no a estar encara atrapats en el vell bilingüisme. Tres, lleis a banda, considero que el gran desafiament és convertir el català en el catalitzador eficaç d'una vinculació afectiva amb el projecte de país just i pròsper que justifica tota l'aventura independentista. I quatre, hauríem de ser prou espavilats per superar per elevació les diferències actuals sobre els estatus de les llengües a Catalunya.

POTSER ÉS UNA INSENSATESA, però faig la meva proposta. El català, és clar, llengua pròpia i comuna del nou estat; cap llengua oficial -una categoria fosca per a una cosa tan viva com una llengua-, i un compromís radical a favor de la diversitat lingüística, un dels principals actius culturals i econòmics del país.

diumenge, 14 d’octubre del 2012

Llibre potser interessant

Coses d'haver fet una tesi, que t'ha motivat a anar més enllà, a interessar-te per altres qüestions, a sortir de la meva closca...


  • Date de parution: 20/09/2012
  • Editeur: Seuil
  • EAN: 9782021081527

Résumé du livre : Pourquoi l'amour fait mal

Tout le monde a fait dans sa vie l’expérience de la souffrance amoureuse, s’identifiant parfois aux héros ou héroïnes de la littérature, de madame Bovary aux personnages de Jane Austen. Pourtant, si le mal d’amour a toujours existé, il y a une manière spécifiquement moderne d’aimer et de souffrir de l’amour, que le livre d’Eva Illouz entend comprendre et éclairer. À partir de nombreux témoignages et d’exemples issus de la culture populaire, elle dresse le portrait de l’individu contemporain et de son rapport à l’amour, de son fantasme d’autonomie et d’épanouissement personnel, ainsi que des pathologies qui lui sont associé : narcissisme, incapacité à choisir, refus de s’engager, évaluation permanente de soi et du partenaire, psychologisation à l’extrême des rapports amoureux, tyrannie de l’industrie de la mode et de la beauté, marchandisation de la rencontre (Internet, sites de rencontre), etc. Tout cela dessine une économie émotionnelle et sexuelle propre à la modernité qui laisse l’individu désemparé, pris entre une hyper-émotivité paralysante et un cadre social qui tend à standardiser, dépassionner et rationaliser les relations amoureuses. Un grand livre de sciences sociales sur le destin de l’amour dans les sociétés modernes.

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Història d'una tesi... i problemes que li veig

2001-2004
Lectures i més lectures. Visca el marc teòric!

2004-2005
Disseny del treball de camp. Guió de l'entrevista.

2005-2008
Entrevistes.

2005-2009
Elaboració i mil vegades modificació de les hipòtesis

2005-2010
Transcripció de les entrevistes

Juny 2010
Inici de la redacció de la tesi d'acord amb les hipòtesis, canviant totalment l'estructura anterior.


PROBLEMES QUE VEIG ABANS DE LA DEFENSA
  • A primera vista: cites mal digerides i no reformulades.
  • A primera vista en l'anàlisi de dades: massa cites potser no rellevants.
  • A primera vista en la redacció: queda clumsy, poc fluïda, escolar, no agradable.
  • Gran qüestió filosòfica-metafísica: he mantingut sempre la perspectiva sociològica?
  • Amb l'excusa de la panoràmica: molt descriptiu i poc explicatiu?
  • Enfocament pseudoqualitatiu massa vegades tractat quantitativament. La representativitat analítica m'aguanta?
  • Sóc massa deutora dels marcs teòrics de SLA i itineraris laborals... de vegades no me n'escapo.
  • Faig un salt endarrere, brutal i poc justificat, de l'organització de classes socials de Bourdieu i Castelló (dominants i dominats) a l'organització marxista clàssica (nova i vella classe mitjana; classe treballadora; classe alta). Es nota que no m'hi sento còmoda.
  • No explico els quadres. Apareixen i potser no s'entenen. Són la justificació del que dic, però la relació no es veu. No queda clar d'on surten i com es justifiquen ells mateixos.
  • Tècniques d'anàlisi poc sofisticades (quadrets molt didàctics i visuals, amb poca capacitat d'anàlisi?)
  • Tractament molt desigual: per què coi presento tot l'itinerari de les persones en el camp acadèmic si no té una relació directa amb els seus usos de l'anglès? No presento tampoc ben bé els envits del camp.
  • De fet, tampoc presento ben bé els envits del camp empresarial.
SI MAI EN FAIG UN LLIBRE
  • Ús de la cometa simple en molts fragments. Eliminar? Controlar al màxim negretes, cursives, cometes simples i dobles.
  • Majúscules o minúscules: viquipèdia? gràfic? taula?
  • Homogeneitzar les sangries.
CANVIS DESPRÉS DE LA DEFENSA... ABANS D'ENTRAR-LA A TESEO
  • Substituir totes les cometes dobles per cometes dobles iguals. Així m'han quedat homogeneïtzades.
  • Substituir els 14 casos de quatre punts suspensius per tres. Correcte!

diumenge, 30 de setembre del 2012

Què és la sociologia?

Iupi! Sentir-se acompanyat, fins i tot sabent que jo he anat a llocs diferents pel mateix que diu ella.

divendres, 28 de setembre del 2012

Sobre la refotuda independència

Júlia Otero
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/independencia-madrid-2213812

Passar per separatista a Madrid i espanyolista a Catalunya és una excitant experiència vital que, quan no mata, alimenta enormement la capacitat de supervivència. Se sol dir que estar en aquesta espècie de llimbs o terra de ningú genera una profitosa distància crítica. Fals de tota falsedat: és extenuant. Molts ciutadans de Catalunya saben de què parlo: ells també se senten sovint ponts sobre aigües turbulentes. Però ja se sap que, en temps de guerra, els ponts són els primers a ser bombardejats per qualsevol dels dos exèrcits.
En aquests temps crítics, els hooligans no volen actituds tèbies. No en tenen prou amb el respecte escrupolós a la seva posició, exigeixen adhesió indestructible. Un detall de debilitat, és a dir, qualsevol raonament que pretengui explicar el que no acaben de comprendre es pot saldar amb un exabrupte tan gran com la seva intolerància.
Es preguntaven fa un parell de dies, en un d'aquells canals cafres, què votaríem els «xarnegos» en un hipotètic referèndum a Catalunya. Els avanço que ens tenen classificats en dos grans grups, a saber, els traïdors, també anomenats «estómacs agraïts», i els bons patriotes, espanyols evidentment. Aquells paios, com deia l'acudit que va córrer per les xarxes, provoquen desitjos irrefrenables de tatuar-se l'estelada en algun lloc visible.
Però a Espanya hi ha, sobretot, milions d'espanyols dels quals no ve de gust independitzar-se. Són, per exemple, aquells vells pagesos gallecs, castellans o andalusos que es van quedar sols als pobles mentre els joves emigraven a Catalunya perquè buscaven una altra sort per als seus fills. Aquells territoris són avui molt més pròspers gràcies a una solidaritat interterritorial -també alemanya- de la qual molts estem orgullosos i a la qual no voldríem renunciar. ¿Això ens converteix en espanyolistes rancis? Als ulls del sector hooligan, sens dubte, però acostumats a ser titllats d'«estómacs agraïts» per l'afició mesetària, poden comprendre que no ens impressioni gens ni mica.

No estar enlloc

Enmig de la guerra de banderes, perplexos i en silenci per rebre el mínim possible, hi ha infinitat d'individus sense cap més pàtria que la gent que estima i sense cap més desig que viure dignament. Això últim, per cert, s'està posant difícil per a milers de famílies, però no frivolitzarem amb temes menors com les llistes d'espera per a quiròfan o els tàpers, ara que tenim entre mans un assumpte tan seriós.
Vénen temps apassionants per a aquells que tenen profunds sentiments patriòtics. Tenen sort. No saben que incòmode que és no estar enlloc. Potser la solució a la metafísica d'Espanya -com qualificava Manuel Vázquez Montalbán aquest etern debat ibèric- és la que va apuntar subtilment el president Pasqual Maragall en aquell memorable article titulat Madrid se'n va. I no és cap altra que la independència. La de Madrid.

dissabte, 22 de setembre del 2012

Biaix inacceptable

Els de l'Ara, 15 de juny de 2012, molt catalans, però... què hi fa la galleda de fregar, tant a la portada com a les pàgines 4 i 5, per il·lustrar una família pobra i neta? Que els altres no freguem?


Piràmide de la població a Catalunya


dimecres, 29 d’agost del 2012

Això de l'amistat

Potser l'únic que passa és que canviar d'amics és allò més natural... 
i les antigues relacions es fossilitzen.

Ho diu un sociòleg que ha fet un estudi amb un miler de persones. Assegura que la mitjana de les nostres relacions personals d'amistat és de set anys.

http://www.rac105.cat/2011/6/sabeu-quant-duren-els-amics


D'amics perduts i amics no trobats. Però no de com fer-ne de nous. Incògnita per resoldre.

Nous amics

Si una cosa és segura és que quan tenim nens els amics s'han de canviar. No és res personal, només pura qüestió de supervivència. Es tracta que, quan surts, ara que ho fas de tant en tant, gaudeixis del dinar, i això demana fer-ho amb gent que no arrufi el nas cada cop que el nen fot el got d'aigua damunt el plat del veí, o quan marraneja perquè vol el gelat abans dels macarrons, per no parlar dels que tornen del lavabo a la taula amb el paper de vàter usat a la mà. Tot això demana sortir amb gent que ha sobreviscut a mil gots trabucats i mil trossos de paper de vàter plens de... bé, d'allò. Sí, sortir demana pares, i si pot ser pares que tinguin nens de la teva quinta, per tal que l'empatia sigui total. La sort és que no cal buscar gaire, els tens ben a prop, exactament al costat, quan deixes el nen a l'escola, tu rebentat i mort de son i ell despert i juganer, o quan el vas a buscar a la tarda, tu despert i juganer i ell rebentat i mort de son. Esclar, són els papes dels companys del teu nen. Qui hi ha millor per sortir a sopar que ells? És perfecte, i no cal que pateixis per si el teu nen es porta bé a taula. Ja ho saben, que no es portarà bé. Si el veuen cada dia!
Ai, sí! Què bé que estàs amb els papes dels companys del nen. Estàs tan a gust que tant te fot que l'un sigui lleugerament fan de La Oreja de Van Gogh i l'altra lleugerament del Reial Madrid, i fins i tot que l'altre faci lleugers comentaris ofensius sobre els romanesos. No hi fa res, home. Amb un parell d'àpats ja aprens la dinàmica: no parlar de cap tema que sigui susceptible de crear tensió i, si es dóna el cas que amb la franquesa que donen el vi i el xupito un d'ells es posa a parlar dels magribins amb poca empatia o a cantar l'última d'Amaya Montero, ràpidament has de parlar d'alguna cosa relacionada amb la canalla i com es fan de grans i que ràpid que passa el temps i de si el seu també se la toca mentre mira els dibuixos, i ràpidament tot torna a ser una bassa d'oli.
Ara bé, tampoc us vull enganyar. Això no funciona sempre. Arriba un dia en què dius al nen: "Au, corre, fill meu, que avui anem a sopar amb els teus amiguets!" I ell, sense aixecar el cap, et contesta: "No, papa, aquests no són els meus amics, són els fills dels teus amics". I a partir d'aquell instant alguna cosa et diu que n'hi ha un a casa que ha deixat de ser un nen i ha passat a ser un preadolescent. Que Déu ens agafi confessats.

dilluns, 27 d’agost del 2012

Dones invisibles

Autoodi generacional.
O perquè tinc tan poca simpatia a les dones de la meua edat. 



O perquè les coses de l'edat estan organitzades al revés en la nostra societat.

Després de buscar dones de 47 anys a googleimages: la grandíssima majoria del que surt són homes!!! Les dones de 47 estan prou bé (les que surten són totes artistes o polítiques, és clar). Petita investigació amb resultat positiu no buscat ni desitjat. Curiós.



L'altra cara de la moneda a l'Ara criatures:
Oriol Pujol és polític i pare de l'Oriol, la Nora i el Jaume, de 15, 14 i 11 anys. És llicenciat en veterinària i màster en direcció i administració d'empreses. Ha estat regidor i ha treballat en diversos departaments de la Generalitat. Diputat al Parlament, és secretari general de CDC

"Serem un país més egoista"


Vaig créixer en un context que no facilitava una cosa que jo intento fer, i és que els fills vegin que el món és molt ample, que hi passen moltes coses, que considerin que el seu món és el món sencer. No és que els pares no m'ho donessin d'una manera o altra, però els 70 no ho facilitaven. Per exemple ara, quan cal anar a dinar fora, podem trobar molts tipus de menjar: mexicà, hindú, japonès. Això jo no ho havia fet mai. I també hi ha una altra gran diferència.
Quina? Avui els nostres fills tenen una gran capacitat de contrastar qualsevol cosa. Nosaltres això no ho teníem. Gràcies a la xarxa, al minut poden posar en qüestió qualsevol cosa que tu els acabes de dir. Això és brutal i condiciona el seu tarannà.
Com? Doncs els fa tenir una capacitat immensa d'adaptar-se. Es poden presentar davant de qualsevol escenari -que tant pot ser aterrar en una ciutat estrangera o una crisi familiar- i diagnosticar molt bé què està passant, d'entendre quines eines poden fer servir. Això els fa més pragmàtics, més adaptables.
I no érem així, nosaltres? Crec que no. Quan jo tenia setze o disset anys, quants cops havia aconsellat alguna cosa als meus pares? O quants cops els havia ajudat a solucionar res? Cap ni un. En aquella època les solucions no venien dels fills. Ara sovint la solució a problemes pràctics et ve de baix, dels fills. I no només perquè tinguin més habilitat en aspectes tecnològics, sinó per aquesta capacitat d'adaptació, de diagnosticar les situacions de manera més ràpida.

diumenge, 26 d’agost del 2012

Vida tecnològica després de la tesi

Per quan intenti decidir què faig amb el Facebook, Linkedin i família.

Cómo mejorar tu experiencia en Facebook

Facebook es una herramienta más o menos entretenida y gratificante en función de la experiencia de cada usuario en esta red. Ello por supuesto depende de las expectativas de cada cual que obviamente son muy particulares. Sin embargo, considero que hay factores de tipo general que puedan ayudar a que la experiencia de una persona sea más positiva que la de otras. Entre los anteriores factores podríamos destacar:
1.La calidad y nivel de actividad de los contactos que uno tenga. Más vale tener a pocas personas agregadas pero que se trate de gente que publique contenidos interesantes, que muchos que no dicen ni mu o que publican auténticas melonadas que no nos aportan nada.
2.-No aceptar entre nuestros contactos a lo que no son perfiles de personas. Es decir, a empresas o colectivos. Además de que dan una pobre imagen de uno mismo, aún en el caso de que participan en las conversaciones que se generen en nuestro muro su presencia resulta muy molesta e irritante  a otros de nuestros contactos que no saben en realidad con quien están hablando en realidad.
3.-Saber seleccionar las páginas de las que nos hacemos seguidores o fans. Si entre las anteriores añadimos algunas de medios de comunicación, blogs, o cualquier otra que nos pueda aportar interesantes contenidos, además de que aumentará nuestro conocimiento dispondremos de “material” interesante que poder compartir en nuestro muro con nuestros amigos.
4.-Aprender a bloquear la actividad de las aplicaciones o juegos de las que son seguidores nuestros contactos. No sólo no nos interesa lo que haga menganito en Farmville (o en cualquier otra aplicación que no nos interese), sino lo que haga cualquiera de los que se hayan dado de alta en esa misma aplicación. Para ello cuando en nuestra página de inicio salga que “Menganito ha hecho tal cosa en Farmville”, hay que ir a la esquina superior de ese contenido y seleccionar donde pone: “bloquear todas las informaciones de Farmille”. Y lo mismo con cualquier otra aplicación.
5.-Eliminar sin contemplaciones a aquellos de entre nuestros contactos que sean tóxicos o que de un modo u otro nos creen problemas. Si luego encima tienen el atrevimiento de preguntarnos porqué les hemos borrado, hay que decirles la verdad: “porque no me aportas nada”. Si mucha gente se lo dijera, esas personas a lo mejor reflexionarían, dejarían de ser tan egoístas y aprenderían a que hay que dar para poder recibir. Y que si siempre esperas recibir, los demás acabarán pronto cansándote de ti.
6.-Ocultar lo que publican aquellas personas que no han entendido que en Facebook hay que aportar informaciones que sean del interés de los demás. En ese caso no se las elimina, pero sus contenidos no nos invaden la página de inicio sencillamente porque quedan ocultos. Hay personas que no se dan cuenta que estar retransmitiendo cada momento de su vida familiar y en especial de las  ”monadas” que hacen sus hijos es una plomez para los demás. Un comentario, una foto o lo que sea es aceptable pero exhibir en demasía la intimidad de su hogar no aporta nada a las personas que no sean familiares directos. Es más bien una información cansina y que no interesa. Tampoco la de un partido político al que no sigues o la de un pueblo que no es el tuyo. También hay gente que es excesivamente sectaria a favor de un partido o de una religión. Está muy bien defender lo que se cree, pero se deja poco espacio a los demás que no comparten esas creencias. La apología a través del propio muro en Facebook no suele funcionar.
7.-Evitar que en el propio muro los demás puedan publicar. Hay personas que son muy generosas y no les importa que sus amigos publiquen cosas en sus muros. Con el tiempo la experiencia me ha demostrando que acaban enfadándose porque siempre hay alguien que es muy abusón y que se dedica a promocionar sus cosas en los muros de otras personas. Hace poco mi amigo el periodista y escritor Rafa Mari ponía un ejemplo a modo de comparación: “es como cuando le decimos a alguien “aquí tienes tu casa”, invitándole a que esa persona venga de vez en cuando a visitarnos. Si en lugar de hacer eso, llega a nuestra casa, se instala y nos vacía la nevera, lo que está haciendo es un mal uso de esa invitación cortés y en consecuencia acabaríamos echándole de casa”. Jamás hay que aprovechar el muro de los demás para hacer promoción de nuestros libros, cuadros, películas, músicas o empresas. La autopublicidad de forma muy mesurada hay que hacerla siempre en el propio muro.
8.-No consentir que en nuestro muro nuestros contactos, debido a una discusión o a una diferencia de opiniones acaben insultándose. Los insultos crean un clima de tensión innecesaria y hace que la experiencia de todo el conjunto de amigos sea negativa. Los comentarios con insultos deben ser inmediatamente borrados y a los que los han proferido se les debe llamar al orden mediante mensaje privado. El respeto y la tolerancia hacía otros puntos de vista es lo que debe siempre prevalecer.
9.-Además, como apunta Miguel Angel Juan, cuando uno se involucra en una conversación -en los comentarios del muro propio o de uno ajeno- y alguien la quiere conducir por derroteros que no le apetecen, lo más aconsejable es abstenerse. No hay que caer en la trampa de intentar razonar con quien sólo quiere atacar o lucirse.
10.-Si uno publica algo que tiene una errata o que es una información falsa, es buena idea reconocer el error y pedir disculpas. Todos tenemos derecho a equivocarnos.
11.-Hay que evitar las palabras malsonantes y las groserías. Se puede descalificar a alguien, por ejemplo a algún político, de forma creativa y sin perder la elegancia. Las palabras gruesas aumentan el nivel de violencia en un muro y provocan mucha tensión. También limitan el nivel de empleabilidad de muchas personas que no demuestran tener los recursos lingüísticos necesarios al tener que recurrir a términos tan socorridos como vulgares. En esta misma línea también recomendaría escribir con la máxima corrección. Las faltas de ortografía dan una pésima imagen y restan credibilidad a las opiniones y contenidos. Hay que aprender a usar los correctores que se incluyen en los navegadores y ante la duda consultar al diccionario.
12.-Hay que tratar de compartir contenidos positivos y a ser posible de vez en cuando con mucho humor. Eso relaja considerablemente la tensión en el muro y es muy bienvenido por parte de nuestros contactos.
13.-Hay que involucrar a las personas en lo que hacemos, opinamos o compartimos. Cuando alguien no se dirige en plural a todos sus contactos desde su muro de Facebook es sencillamente porque no tiene ni idea de usar esta herramienta. Hay que usar el plural y citar a la fuente cuando se comparten contenidos que hemos visto en el muro de otra personas.
14.-Hay que ser muy generosos y tratar de aportar lo máximo a los demás. También hay que saber mimar a nuestros contactos diciendo que nos gusta algun contenido que compartan o incluso comentando nuestras discrepancias. Lo peor es la indiferencia y la falta de interacción. En Facebook, como en la vida en general, quien más da, más recibe.
15.-Hacer examen de conciencia y reflexionar. Si nadie comenta o comparte lo que publicamos en nuestro muro o no nos dice jamás “por ahí te pudras” es sencillamente porque estamos publicando contenidos que no interesan en absoluto a nuestros contactos. Es buena idea fijarse en otras personas que tienen más éxito en cuanto a la participación de sus contactos en sus muros y ver qué hacen ellas que no hagamos nosotros.
Mis agradecimientos a la hora de elaborar este artículo a: MavroDafni Laura, Miguel A.Juan, Marimar Amoedo, Concha Guirado y Luis Fernández del Campo.
Nota, 28-7-2013
ALGÚ EM VA DIR QUE EL QUE HAVIA DE FER ÉS TANTS PERFILS DE FACEBOOK COM VULGUIS PROJECTAR. Pel que sembla, segons Vaidhyanathan a The Googlization of Everythingels nivells a tenir en compte serien els següents:
  1. Person to peer: our family and friends
  2. Person to power: our teachers, employers, professional superiors, administrators. There is information about us we generally don’t want to share with them.
  3. Person to firm / corporation: the information we agree / don’t agree to share with the businesses we patronize.
  4. Person to state: the state gets to know some things about us through our tax returns, car registration forms, census responses,  immigration information, etc.
  5. Person to public: this last one is the least understood but has become crucial as we live our lives online.