El meu convenciment profund és que estem davant un trencament social de gran magnitud, i que, efectivament, d’ell n’ha de sortir una societat diferent. Probablement això no es produeixi en pocs anys, i hi hagi encara represes de les formes de vida dominants fins ara, que puguin portar a moltes persones a la creença que l’ensurt ha passat i que les coses tornaran a ser com eren fa pocs anys. Els ritmes de trencaments profunds solen ser lents, topen amb moltes resistències; les forces socials que poden configurar el demà no estan encara organitzades ni tenen capacitat suficient per a produir capgiraments de gran magnitud. De manera que els trencaments i canvis no es produeixen d’una vegada per totes, sinó a batzegades, i sovint, amb ritmes diversos en els diferents àmbits de la vida social. Ho estem veient en el que s’ha denominat la “primavera àrab”: allò que clarament apuntava en el seu inici com una revolució per avançar cap a la democràcia i la modernitat experimenta moments de retrocés, de desviació, de retorn enrere, de manera que arriba a aparèixer com el contrari del que aparentava inicialment. El seu disseny final, certament, no està escrit, de manera que tot és encara possible. Però la gran aposta que sembla probable, després d’escoltar diversos analistes d’aquell procés, és la de que el canvi camina en aquests països en la direcció de la democratització i la secularització, i que, encara que tal vegada es tracti d’un procés lent i contradictori, aquesta és la direcció que acabarà prenent, donades les forces de fons que graviten damunt aquests països.
Doncs bé, en el cas del món occidental i de la Unió Europea, l’evolució de les formes socials és encara menys previsible, perquè no tenim precedents dels models de futur que es poden desenvolupar. Hi havia un temps en que era bastant freqüent, en les ciències socials, de creure que el socialisme era la fase posterior al capitalisme, la forma d’organització econòmica i social que s’implantaria una vegada el capitalisme hagués arribat a una fase de decadència. Encara recordo la sorpresa d’un grup de catalans prou implicats en aquests temes quan, l’any 1972, tot viatjant per Iugoslàvia, una professora local ens va explicar que tanmateix el socialisme havia estat una bona estratègia per desenvolupar el capitalisme en països poc industrialitzats. Allò era la història a l’inrevés, a parer nostre! La realitat ha demostrat que, almenys fins al present, el socialisme, tal com va ser concebut i sobretot dut a terme, és a dir, en la forma de socialisme d’Estat, va ser menys capaç que el capitalisme de crear riquesa i de distribuir-la entre la població, i, per tant, de cap manera no es pot considerar com un model de futur. Cosa que ens ha deixat orfes de tot model preconcebut, de tota utopia global, i, per tant, de direccions concretes cap a les quals encaminar la societat quan el capitalisme arriba a una etapa d’alta toxicitat i descomposició com és l’actual, en què la seva capacitat de satisfer necessitats de la població entra ja en un declivi.
Però que no tinguem models teòrics predeterminats no vol pas dir que les coses no hagin de canviar, i que d’altres models no siguin possibles. Vol dir, simplement, que la seva implementació tindrà una dificultat suplementària, la d’haver d’avançar a les palpentes, sense cap mena de pla preconcebut. Es tracta d’un inconvenient greu? Aparentment, si. Com s’ha dit a vegades, és millor tenir un projecte defectuós que no tenir-ne cap. I amb tot, en podem dubtar: els antics dogmatismes basats en creences de caire gairebé religiós van mostrar la seva ineficàcia, més encara, la seva perversitat. Potser partir del no res impliqui un camí molt llarg, molt temps de lluites, tantejos, assajos i errors; però potser pugui conduir finalment a alguna cosa més sòlida que la perversió d’una doctrina que acaba donant pas a dictadures.
Així, doncs, cal buscar les llavors de les noves formes d’organització social allà on sorgeixen, no tant a partir de models teòrics d’ampla volada, sinó en la capacitat organitzativa de les persones per resoldre problemes concrets. En les formes que van apareixent, sigui com a resposta a necessitats generades per la crisi, sigui com a resposta als dissenys del capital financer i corporatiu que en aquesta etapa ha aconseguit utilitzar el gran augment de la productivitat humana per dur a terme un procés d’acumulació de riquesa en molt poques mans, i consolidar la seva posició privilegiada mitjançant la manipulació de les institucions democràtiques. El gran perill avui és la centralització dels recursos i del poder en una part numèricament ínfima de la població, i la dificultat per lluitar contra aquesta tendència a partir d’una població atomitzada, mancada d’instruments col·lectius no contaminats i amb enormes dificultats per arribar a definir formes d’acció comuna. La urgència per respondre a la situació demana solucions ràpides i rotundes, encara inexistents. Cal doncs tenir paciència i treballar humilment per reconstruir instruments d’acció col·lectiva, cercant les llavors de futur allà on apareguin i tractant que no es perdin, ans bé, que s’escampin i creixin tan ràpidament com sigui possible.
