L'economia de l'absurd , del català Josep Burgaya, proposa una visió socioeconòmica, rigorosa però a la vegada amena, sobre les causes i les conseqüències d'aquesta crisi que fa cinc anys que patim, i que cada dia té, en efecte, més tints d'estafa. Tal com va dir el mateix autor, la solució del problema no és en l'economia, sinó en la política: torna a ser l'hora dels polítics dignes d'aquest nom, i no dels missus al servei dels dictats dels bancs i les grans empreses. El problema és com aconseguir fer aquest trànsit.
Ningú en té la clau, però molts intueixen que resideix en els moviments ciutadans. La Via Catalana del Principat, la marea verda de les Balears i laprimavera valenciana del País Valencià són alguns d'aquests moviments, que proposen alternatives (atenció) des de la centralitat ciutadana, i no des de la marginalitat. Ara bé, en aquest cas sí que és necessari filar prim i adonar-se que els diferents moviments ni tracten del mateix, ni neixen de les mateixes causes, ni persegueixen els mateixos objectius. Com comentàvem un moment amb el filòsof Terricabras, tot fumant un cigarret al terrat de l'edifici Octubre, és necessari que acceptem que les velocitats i les raons de cadascun dels que Joan Fuster hauria anomenat Països Catalans és diferent: Catalunya va cap a la independència; les Balears es revolten contra un govern prepotent amb tints totalitaris; el País Valencià es busca a ell mateix i sembla que comença a retrobar-se. Tots són signes esperançadors, però de molt diversa consideració. Caldrà que cada terra faci sa guerra i, en acabar, comptarem. I, si pot ser, sumarem.
Sebastià Alzamora, http://www.ara.cat/premium/opinio/Esperances-valencianes_0_1019298071.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada