divendres, 28 de juny del 2013

Què és el matrimoni?


Separeu-vos d'una vegada!

De la mateixa manera que resulten entranyables, i fins i tot admirables, les parelles que s'han fet grans i que encara van de bracet pel carrer, i es fan petons, i se'ls veu parlar i riure als restaurants, resulten una mica patètiques les que fa trenta o quaranta anys que diuen que s'haurien de separar i no se separen. De parelles d'aquestes tots en coneixem alguna, i en general són bastant properes, perquè sinó no les sabríem, aquesta mena d'intimitats.
Em sembla que es mereixen un article, perquè com a eterns candidats a separar-se són una curiositat més del món de la separació. Solen passar de la seixantena i formen un col·lectiu bastant homogeni, amb comportaments que podríem sospitar que es copien els uns dels altres, de tan semblants com són. El més típic és que la dona es queixi del marit que té davant dels seus fills, i si escau dels seus néts, i que l'home aguanti el xàfec sense dir res, avesat ja a l'espectacle que se sol reproduir en cada àpat familiar. També és típic que ella plori davant dels fills i els digui que ja no pot més, i que els fills li diguin per enèsima vegada que se separin. "Sí que m'hauria de separar", diu ella. Però la cosa no passa d'aquí.
El matrimoni és això
En realitat, aquesta mena de parelles no se separen mai perquè tots dos han arribat a la trista conclusió que el matrimoni és allò. Hi contribueix el fet que, en la nostra cultura, aquest model de parella en què la dona es queixa i el marit va a la seva es considera normal, i el seu retrat és un tema humorístic recurrent, des de Molière fins a Capri, passant per les operetes de Mozart o les sèries de TV.
Hauríem d'entrevistar, filmar, enregistrar les baralles i les raons d'aquestes parelles, perquè són una espècie en vies d'extinció i tenen un enorme interès antropològic. Hi podeu admirar els subtils camuflatges del masclisme. Hi podeu veure dones tot just capaces de queixar-se però incapaces de prendre decisions importants. Hi podeu veure homes emparats en els acudits que ens fan riure, en la força del costum i en les convencions socials. I una última curiositat: els nens dels separats mantenen l'esperança que els seus pares es tornin a ajuntar. En canvi, els d'aquests falsos candidats a separar-se insisteixen en el contrari: "Separeu-vos d'una vegada!" Però ni cas.

dimarts, 25 de juny del 2013

Què cal saber sobre la societat catalana des de la Fundació Bofill (per a ESO)

Com som els catalans? Un material didàctic per comprendre la societat catalana actual

La Fundació Jaume Bofill posa a disposició de les escoles, instituts i altres agents educatius (temps de lleure, voluntariat social,..) una sèrie de materials didàctics elaborats per Xarxa Consultors a partir de l'anàlisi del Panel de Desigualtats Socials a Catalunya (PaD), per treballar com és la societat catalana d'avui, fent èmfasi en les seves desigualtats socials.

La proposta didàctica gira entorn dels vídeos divulgatius que es van fer amb motiu dels 10 anys del PaD i que acompanyen el llibret "Trajectòries i canvi social a Catalunya. 10 anys, 10 debats"

Les activitats a partir dels vídeos són flexibles, de manera que es poden fer en 1, 2 o 3 sessions d'una hora, i combinen exercicis curts i senzills, amb altres de més llarg i de caràcter interdisciplinari.

Hi ha unaproposta didàctica, per a cada vídeo, amb un Quadern del docent i un Quadern de l'alumne amb propostes d'activitats i materials de suport per treballar cada tema:

1. Classes socials
2. Educació
3. Pobresa
4. Treball
5. Treball domèstic i familiar
6. Habitatge 
7. Joventut i emancipació 
8. Formació de parella 
9. Models de convivència 
10. Usos lingüístics

Recomanem començar per la Guia Didàctica General, que recull el plantejament metodològic de tots els materials (basats en els principis d'Explorar- Reflexionar- Actuar) i dóna pautes bàsiques per a la seva utilització.

Les autores d'aquestes guies didàctiques ofereixen, a través de Xarxa Consultors, la possibilitat de formar a professors i interessats sobre els continguts i l'ús d'aquestes guies didàctiques.


Cal comprovar que tot el que es diu aquí, les estudiants universitàries ja ho saben.

Alemany en context





Útil per aprendre alemany? Potser.

diumenge, 23 de juny del 2013

Educació: aprenentatge basat en problemes (ABP) o aprenentatge per tasques (en llengües estrangeres)

ABP: Els objectius

Revolució en els mètodes

Una seixantena d'escoles participen en el projecte Supera't, que converteix l'alumne en l'autèntic protagonista del seu aprenentatge
Revolució en els mètodesFOTO: ESCOLA J. VERDAGUER
Aquest any els alumnes de l'escola Jacint Verdaguer de Sant Sadurní d'Anoia han participat en un rescat a la muntanya. Han après quin és el protocol d'actuació en aquests casos i nocions de primers auxilis, mentre es familiaritzaven en la utilització de plànols, mapes i altres representacions cartogràfiques. I tot plegat ho han fet sense sortir de l'aula, connectats únicament a un ordinador.
Aquest centre educatiu és un dels impulsors del projecte Supera't, que promou l'editorial Barcanova i que es fonamenta en el denominat aprenentatge basat en problemes (ABP). L'objectiu d'aquesta metodologia és que "l'alumne es converteixi en protagonista del seu procés d'aprenentatge", tal com explica Josep-Manuel Rafí, director d'edicions escolars de Barcanova.
Al Jacint Verdaguer ja fa vuit anys que fan servir aquesta metodologia i els responsables del seu projecte educatiu han participat activament en l'elaboració d'aquesta innovadora eina educativa digital. Josep Maria Esteve, director de l'escola, assenyala que "a la societat industrial es necessitava gent que sabés coses, un disc dur, però amb la societat del coneixement necessitem gent que sàpiga actuar, que canalitzi aquesta informació". L'aposta de l'escola per les noves tecnologies encara ve de més lluny. "No és nostra, sinó de la societat, cal formar alumnes per al món que es trobaran i les noves tecnologies estan presents en tots els àmbits de la vida. L'escola no pot ser una illa en aquest món", relata el màxim responsable del centre, que ja fa una vintena d'anys que utilitza continguts digitals. La decisió no podia haver estat més encertada. Amb un dels índex de fracàs escolar més baixos de tot el país, l'escola Jacint Verdaguer va guanyar el Premi Nacional d'educació l'any 2009.
Esteve té molt clar que cal revolucionar els mètodes educatius i fomentar un aprenentatge més educatiu que defugi les lliçons magistrals: "Els alumnes no poden estar-se dues hores escoltant un mestre, perquè tot això ho poden trobar al Google. En lloc de donar totes les respostes, els mestres han de generar preguntes, que es converteixin en reptes, que són més atractius".
Acció transversal
Tot i que el projecte s'ha posat en pràctica aquest curs, durant dos anys una setantena de centres educatius han fet una prova pilot per analitzar-ne el funcionament. Després de constatar l'èxit de la iniciativa, les mateixes escoles l'han introduït al seu projecte educatiu en "una experiència pionera a escala mundial", com sentencia Rafí. La nova eina educativa de continguts digitals, que s'adreça a l'alumnat de primer i segon d'ESO, s'ha pensat com un complement a les assignatures tradicionals que situa l'alumne davant d'una problemàtica real, i que ell mateix ha de resoldre a través de diferents eines que proporciona l'entorn virtual d'aprenentatge. De moment s'han elaborat 20 itineraris formatius competencials de les àrees de ciències socials, naturals i tecnologia, que tenen una durada lectiva d'entre 18 i 25 hores i que s'assoleixen a partir de diferents continguts que aporta la mateixa eina digital, pàgines web, lectures i altres materials.
Tot i centrar-se en tres àmbits de coneixement, els impulsors del projecte destaquen la transversalitat dels continguts, perquè malgrat que cada itinerari està focalitzat en un àmbit concret, s'hi barregen altres continguts, com l'anglès, el català i el castellà. Sigui com sigui, el projecte està obert a la incorporació de nous continguts en el futur. La complexitat és el principal escull. Rafí revela que "es triga un any a fer un itinerari perquè implica un procés de recerca i elaboració d'alta tecnologia".
Conversa amb una mòmia és el primer itinerari que es va crear, i el va impulsar directament l'escola Jacint Verdaguer ja fa nou anys. En aquest itinerari, l'alumne es converteix en un becari d'un museu d'art que ha de redactar uns plafons informatius sobre l'Egipte antic en què s'abordi l'organització social, la relació amb el Nil, l'escriptura, els ritus funeraris i l'art egipci. Organitzar un concert benèfic o una reserva d'animals, participar en la recerca del tresor de l'orde del Temple al castell de Miravet o buscar un pis d'estudiants són altres reptes que planteja aquest revolucionari mètode educatiu.
Esteve lloa la utilitat d'aquesta metodologia: "Els itineraris plantegen situacions reals de la vida a les quals els alumnes s'hauran d'enfrontar per esdevenir competents". L'interès que desperta aquest nou sistema entre l'alumnat és la prova més evident, a parer seu, que el projecte té un llarg recorregut: "També fem classes tradicionals i veus els alumnes més avorrits que no pas quan fem els itineraris".
Memoritzar menys
Més enllà del nou rol de l'alumne, com a protagonista del seu aprenentatge, i del mestre, com a acompanyant en aquest procés, la tercera pota del projecte és no imposar una única resposta. Esteve deixa clar que "en una situació concreta les respostes poden ser diverses, segons els matisos" i això provoca "que els alumnes pensin i reflexionin i entenguin que la vida no té un sol camí".
En aquest sentit, critica que amb el sistema tradicional d'avaluació l'alumne estudia només per superar els exàmens, però "després s'oblida del que ha après". Esteve considera que els mals resultats en les proves de competències de quart amb el sistema tradicional obliguen a plantejar-se un canvi: "Els resultats milloren quan deixem el camí tradicional de la memorització: la descoberta com a mètode fa que ho assimilin millor".

ABP: Els avantatges

| Actualitzada el 15/06/2013 00:00
  • Més motivació de l'alumnat, perquè el mètode estimula que l'alumne s'involucri totalment en l'aprenentatge en interactuar amb la realitat i observar-ne els resultats.
  • Aprenentatge més realista, perquè els alumnes relacionen el que aprenen a l'escola amb la realitat del món que els envolta.
  • Ajuda per al desenvolupament d'un pensament crític i creatiu.
  • Desenvolupament d'habilitats per a l'aprenentatge quan l'alumne ha de generar les seves pròpies estratègies per resoldre el problema que es planteja.
  • Més retenció de la informació, perquè es fomenta que el que els alumnes han après s'hagi comprès, defugint la memorització.
  • Permet la integració del coneixement en basar-se en un aprenentatge no fraccionat que relaciona les diferents àrees.
  • Millora la capacitat per estudiar perquè estimula l'autoaprenentatge.


Polítiques educatives: la llengua anglesa

El pla per elevar el domini d'idiomes topa amb la poca formació dels docents

Diumenge, 23 de juny del 2013 - 05:31h.ImprimirEnviar aquesta notíciaAugmentar/ Reduir text)
MARÍA JESÚS IBÁÑEZ / Barcelona
Vuit de cada deu professors de primària i secundària catalans no tenen el nivell d'anglès suficient per impartir amb fluïdesa una classe en aquest idioma (B-2 o l'equivalent al First Certificate), malgrat que la llei d'educació de Catalunya (LEC), en vigor des del 2010, ho estableix com a requisit per optar a una plaça pública de docent. Aquest baix percentatge, que pot ser vist com una mostra més de l'escàs nivell de llengües estrangeres que tenen en general els espanyols, posa en entredit els plans de la Generalitat per elevar el nivell d'idiomes dels estudiants, un assumpte del qual la consellera d'EnsenyamentIrene Rigau, ha fet bandera.


«‘Bears live in forests’» M. J. I. BARCELONA
Te­resa, Ta­na per als seus alum­nes, Ser­ra treu el cap a la clas­se de pri­mer B i de­ma­na un vo­lun­ta­ri. «¿Al­gú pot sor­tir un mo­ment a ex­pli­car a aquests se­nyors el pòs­ter dels ós­sos?». Al cap d’un se­gon, to­ta l’au­la ha ai­xe­cat la mà i la tu­to­ra ha de sot­me­tre la de­ci­sió a sor­teig. Els afor­tu­nats són un pa­rell de no­ies gua­po­tes (u­na de ros­sa i una al­tra de mo­re­na) i un de­ci­dit i sim­pà­tic noi.

dimecres, 19 de juny del 2013

Cildren's songs in English... then and now

Cançons en anglès des del Sant Ignasi

Sant Ignasi’s festival song 2013
    Trencaclosques i Bitlles ………………………………………………….. Així fan fan fan
    Pica paret, Baldufes i Saltar a corda …………………………….. How’s the weather
    Bales i la Xarranca …………………………………………………………… Peter Jack “the salad”
    Cartes ……………………………..…………………………….……… Ten Little monsters
    L’Oca …………………………………………………………..……….. The food
    Monopoly ……………………………………………….……………… The computer colour
    Rummikub …………………………………………………………..….. One nose, one mouth
    Mikado ………………………………………..………………………. Yellow submarine
    Memory ……………………………………………………….... Colours
    Escacs ……………………………………………..…………………. Live while we’re Young
    Parxís ……………………………………………………………….………….. Impossible
    Enigmes ………………………………………………………………… What makes you beautiful
    Cubs de rubik …………………………………………………………………….. One thing
    Scrabble …………………………………………………………………………... Let it be
    Trivial ………………………………………………………... One way or another

(Cícero)
I built my house of straw
I built my house of hay
I toot my flute
I don't give a hoot
And play around all day
(Heitor)
I built my house of sticks
I built my house of twigs
With a hey-diddle-diddle
I play on the fiddle
And dance all kinds of jigs
(Prático)
I built my house of stone
I built my house of bricks
I have no chance
To sing and dance
For work and play don't mix

(Cícero e Heitor)
He don't take no time to play
Time to play
Time to play
All he does is work all day

(Prático)
You can play and laugh and fiddle
Don't you think you'll make me sore
I'll be safe and you'll be sorry
When the wolf comes to your door

(Cícero e Heitor)
Who's afraid of the big bad wolf
Big bad wolf
Big bad wolf
Who's afraid of the big bad wolf
Who's afraid of the big bad wolf
Big bad wolf
Big bad wolf
Who's afraid of the big bad wolf

I'll punch him in the nose
I'll tie him in a knot
I'll kick him in the shin
We'll put him on the spot

Who's afraid of the big bad wolf
Big bad wolf
Big bad wolf
Who's afraid of the big bad wolf

dimarts, 11 de juny del 2013

Gastronomia i globalització


Trobo a faltar una perspectiva una mica més social. La globalització i la deslocalització en els seus múltiples sentits no són iguals per a tothom (uns deslocalitzen i es deslocalitzen, mentre que altres són deslocalitzats). Els no-llocs no són iguals per a tothom. Ja ho va dir Zygmunt Bauman fa bastants anys. 
El que diu Toni Massanés només té sentit per a la classe mitjana cap amunt.

Societat, família i educació des de la perspectiva sociològica

AutorHernàndez i Dobon, Francesc Jesús
TítolTeorías sobre sociedad, familia y educación / Francesc J. Hernàndez, José Beltrán, Adriana Marrero
 PublicacióValencia : Tirant lo Blanch , 2009

Biblioteca Campus Manresa 37.015.4 Her 1540012602
La resta de pàgines amb l'índex, en paper.

dilluns, 10 de juny del 2013

Harvey on cities as the places to fight for social justice

Urban Class Warfare: Are Cities Built for the Rich?

Photo Gallery: Urbanization, a 21st Century Challenge
Jérome Gerull/ jeromegerull.de
David Harvey was born in England in 1935. The geographer and social theorist is a distinguished professor of anthropology and geography at the City University of New York (CUNY), where he is director of The Center for Place, Culture and Politics. He has taught Karl Marx's "Capital" for more than four decades and is the author of numerous books.

Today's class struggles are increasingly taking place in cities, says Marxist and social theorist David Harvey. In an interview with SPIEGEL ONLINE, he discusses how urbanization will play a key role in social conflicts to come.

SPIEGEL ONLINE: Why should a Marxist be concerned about major cities instead of the working class these days?Harvey : Traditional Marxists admittedly see the avant-garde of the revolution in the industrial working class. However, since this is disappearing in the wake of Western deindustrialization, people are starting to grasp that urban conflicts will probably be decisive.
SPIEGEL ONLINE: Over the course of the debt crisis, wages have decreased and social benefits have been slashed in Greece. Meanwhile, general strikes haven't generated enough pressure to reverse the changes. Can this be viewed as evidence to support your theory that the traditional proletariat can no longer paralyze a state?
Harvey : Yes. Today's working class is part of a wider configuration of classes in which the struggle centers on the city itself. I replace the traditional concept of class struggle with the struggle of all those who produce and reproduce urban life. Unions must look at the urban everyday existence -- a key for the social conflicts to come. In the United States, for example, this has prompted the AFL-CIO federation of labor organizations to start collaborating with domestic workers and migrants.
SPIEGEL ONLINE: One of the basic theses of your book "Rebel Cities" is that urban development solves the problem of surplus capital. One builds streets and develops property on credit -- and thereby attempts to escape recession.
Harvey : A report from the Federal Reserve Bank in San Francisco recently put it that way, saying that the United States has historically always surmounted recessions by building houses and filling them with things. Urbanization can solve crises -- but, more than anything, it is a way to get out of crises.
SPIEGEL ONLINE: Are there current examples of this strategy?
Harvey : Where are economies currently growing the fastest? In China and Turkey. What do we see in Istanbul? Cranes, everywhere. And when the crisis broke out in 2008, China lost 30 million jobs within six months owing to drops in US imports of consumer goods. But then the Chinese government created 27 million new jobs. How? The Chinese used their enormous trade surpluses to mount a gigantic urban-development and infrastructure program.
SPIEGEL ONLINE: Isn't such a short-notice crisis strategy aided by having an authoritarian regime like China's?
Harvey Just imagine Obama ordering Goldman Sachs to give money to developers -- good luck! But when a Chinese bank gets an order from the Central Committee of the Communist Party, it lends as much money as is desired. The Chinese government forced the banks to furnish development projects with large amounts of money.
SPIEGEL ONLINE: Is this kind of urbanization necessarily a bad thing?
Harvey : Urbanization is a channel through which surplus capital flows to build new cities for the upper class. It is a powerful process that newly defines what cities are about, as well as who can live there and who can't. And it determines the quality of life in cities according to the stipulations of capital rather than those of people.
SPIEGEL ONLINE: At the same time, in Istanbul, the state housing association Toki has built several large housing estates for the poor. Does this contradict your thesis?
Harvey: No, because the residents of the so-called Geçekondus, the informal settlements lying at least on the city's outskirts, were summarily transplanted into developing areas 30 kilometers (19 miles) from the downtown area -- a massive expulsion.
SPIEGEL ONLINE: The subprime crisis in the United States arose precisely out of the attempt to incorporate the lower classes into home-ownership. Reckless financial products were created so that even the poorest could obtain loans.
Harvey : Give credit! -- This battle cry pushed through the neoliberal agenda. But that's nothing new. During the McCarthy Era after World War II, the ruling classes already recognized that home ownership plays an important role in preventing social unrest. On the one hand, left-wing activities were combated as un-American. On the other, building was promoted with financial and mortgage reforms. In the 1940s, the proportion of owner-occupied homes in the United States was still under 40 percent. In the 1960s, it was already at 65 percent. And during the last real estate boom in the 2000s, it was 70 percent. In the discussions about mortgage reforms at the end of the 1930s, a key sentence was: "Indebted homeowners don't go on strike."
SPIEGEL ONLINE: In their book "Commonwealth," philosophers Michael Hardt and Tony Negri claim that the city is a factory for the production of common goods. Do you agree?
Harvey : A lot revolves around the definition of "urban commons." The fact that central squares are public is significant in terms of the right to the city, as the Occupy movements in New York and London demonstrated when they took over privatized parks. In this context, I like the historical model of the Paris Commune: People who lived on the outskirts returned to the city center in order to reclaim the city they had been excluded from.
SPIEGEL ONLINE: Should Occupy movements push for a right to the city? House by house, park by park?
Harvey : No, for that you need political power. But these days, the left unfortunately shrinks away from large-scale projects requiring state policies -- voluntarily yielding power, in my view.
SPIEGEL ONLINE: You are a Marxist and social theorist. In your latest book, you refer to the "art of rent," that is, when capital makes extra profits from local discrepancies. What exactly do you mean?

Harvey : Simply put, a monopolist can demand a premium for a sought-after commodity. These days, cities try demanding premiums by advertising themselves as culturally unique. After the Guggenheim Museum was built in Bilbao in 1997, cities all over the world followed its example and began developing landmark projects. The goal is to be able to say: "This city is unique, and that's why you need to pay a special price to be here."SPIEGEL ONLINE: But if every city had a Guggenheim Museum or a philharmonic like the one currently being built in Hamburg, wouldn't there be a sort of inflationary effect when it comes to such flagship projects that would lead them to fail?
Harvey : The bubble has already burst in Spain, and many of the huge projects remain only half-finished. Incidentally, major events like the Olympic Games, the soccer World Cup and music festivals serve the same purpose. Cities try to secure themselves a prime position on the market -- like a rare wine of an exceptionally good vintage.
Interview conducted by Christoph Twickel 
http://www.spiegel.de/international/world/marxist-and-geographer-david-harvey-on-urban-development-and-power-a-900976.html

dimecres, 5 de juny del 2013

Aprenentatge de llengües. Divulgació de resultats d'investigació.

L'aprenentatge d’un idioma estranger s’ha convertit en un ideal de moltes famílies. Ara bé, la catedràtica de filologia anglesa de la Universitat de Barcelona i coordinadora del grup de recerca d’adquisició de llengües GRAL, Carme Muñoz, argumenta que no cal apuntar-los des de ben petits perquè n’aprenguin. 
De fet, tant pot estar bé fer-ho des de petits com des més grans, l’únic que és important és que l’acadèmia on vagin garanteixi un contacte real amb l’idioma, “i no que se segueixi fil per randa un llibre”. “Acostuma a passar que les criatures segueixen a l’acadèmia el mateix llibre que a l’escola, i llavors és contraproduent perquè a l’acadèmia avancen la lliçó, i quan la toquen a classe, s’avorreixen”, explica la catedràtica. En aquest sentit, pot ser més beneficiós “mirar els dibuixos animats en anglès”, perquè escolten l’idioma d’una manera lúdica.

El mateix, més o menys, es diu aquí:  
Ihttp://criatures.ara.cat/lidiuenparenting/2012/06/08/si-miren-dibuixos-en-angles-van-be/

Mestres i nivell de llengua

Futurs mestres

"Els alumnes arribaven amb un nivell de faltes escrivint la llengua"           Maria de la Pau Cornadó
Amb aquesta curiosa frase va descriure la degana de Ciències de l'Educació de la UdL el paupèrrim nivell de llengua dels aspirants a mestres. I és per això -ens en informava el TN migdia de dimecres- que a Lleida han dit prou: a la vuitena falta els suspenen.
Vicenta González, de la UB, anava més forta: per cada falta resten dos punts i, per tant, si en fan 3 ja no poden aprovar. Com aproven? Són flexibles: els deixen tornar a presentar el treball amb les faltes corregides.
Però qui sap el pa que s'hi dóna es fa ben poques il·lusions. Parlem clar: en dos folis l'alumne mitjà pot fer unes 20 faltes, bona part de les quals el professor universitari fa veure que no veu o és incapaç de detectar.
Però les faltes rai. El drama són els textos deslligats, l'ús constant de paraules amb sentits que no tenen, la barreja caòtica de registres, l'erràtica puntuació i, sobretot, la incapacitat d'explicar idees abstractes amb un llenguatge propi.
De què serveix aixecar el llistó contra una riuada de semianalfabetisme funcional? La feina caldria fer-la abans, entenent que per llegir i escriure bé -no estic parlant d'ortografia- s'ha de llegir i escriure molt sota l'atent control i guia d'algú amb una alta competència lingüística.
Es pot fer això en el cafarnaüm que són moltes aules? Tenim docents prou preparats? Ho fan els pares? Sovint no, no i no. Per això, si no fem un canvi radical de prioritats, seguirem condemnats a deprimir-nos llegint els comunicats plens de faltes dels mestres dels nostres fills.

Petita polèmica als mitjans de comunicació aquest mes de maig, rellevant per a qui ensenya a futurs mestres.

dilluns, 3 de juny del 2013

Educació, mobilitat social i economia

Inversions educatives I retorn (II)

Em preguntava fa quinze dies pels arguments que hauríem d'emprar per convèncer la ciutadania de la conveniència de gratar-se les butxaques per contribuir a la despesa educativa. Penso en tres de principals. Els anomenaré republicà , de justícia social i econòmic . L'argument republicà defensa que hem d'apostar per l'educació per garantir la integració i la cohesió social. Però si aquest argument ha de ser convincent, la població en general ha de constatar amb claredat que els joves acaben la seva escolaritat dominant la cultura comuna i compartint una sèrie de valors. L'argument de justícia social sosté que no podem condemnar els més desfavorits als marges de la societat. Un argument que, per ser creïble, ha d'estar sustentat per dues evidències: que gràcies a l'escola la diferència entre pobres i rics disminueix i que l'educació fa possible una societat meritocràtica.
Més motius
L'argument econòmic demostraria que l'educació afavoreix el creixement econòmic del país i, en conseqüència, la riquesa disponible. En aquest cas el sistema educatiu hauria de poder demostrar, per exemple, que és la millor vacuna possible contra una crisi econòmica. Les finalitats de l'educació són més àmplies que les apuntades aquí, però, siguin les que siguin, han de poder sustentar de manera versemblant aquests arguments. Fins no fa gaire jo no m'hauria aturat a argumentar la relació entre educació i creixement econòmic, perquè em semblava òbvia. Però en aquest moment aquesta relació se'ns presenta si més no problemàtica.
L'any passat es va publicar un llibre que incideix en aquesta qüestió. L'autor és Bill Easterly i es titula The elusive quest for growth: Economists' adventures and misadventures in the tropics . D'acord amb Easterly, l'educació no es relaciona mecànicament de manera positiva i significativa amb el creixement econòmic d'un país. A vegades fins i tot la correlació pot ser negativa. Aquesta tesi xoca de ple amb el que la Unesco, l'Unicef, l'OCDE i el Banc Mundial asseguren. Federico Mayor Zaragoza deia que "el nivell d'educació d'un país determina les condicions d'aquest país per participar en el desenvolupament mundial, treure profit dels avenços del coneixement i progressar". I afegia: "Aquesta és una veritat autoevident que ningú discuteix". Doncs no. No és ni autoevident ni indiscutible.

Sobre què vol dir administració pública.

Els experts 'neoliberals'

Durant les dues últimes setmanes alguns mitjans han filtrat un informe elaborat per la Comissió d'Experts per a la Reforma de l'Administració de la Generalitat. Es tracta d'un document que la Generalitat finalment ha fet públic fa uns dies. Jo sóc un dels cinc membres de la comissió esmentada, i m'he sentit indefens i agredit per les exageracions i distorsions que han fet alguns mitjans, unes exageracions i distorsions de les quals s'han fet ressò els sindicats de manera senzillament esperpèntica.
De totes les acusacions de què hem estat objecte els membres de la Comissió, la que més em disgusta és que siguem etiquetats de "banda de neoliberals". No conec l'adscripció ideològica de la resta de components; ni m'importa ni l'he descobert en les nostres reunions, que han transitat per temes estrictament tècnics. Però sí que he de dir que jo no sóc neoliberal, i que en tota la meva trajectòria acadèmica i en els llocs d'alt càrrec que he ocupat a l'administració m'he significat per fer una defensa extrema de tot el que és públic i per ser sempre crític amb els postulats neoliberals. Una altra lluita per la qual m'he caracteritzat, incomodant sempre el govern de torn, és la meva àcida crítica a la politització que estan patint moltes administracions públiques del país.
Crec que s'ha produït una vinculació perversa i interessada entre una proposta d'administració moderna, eficaç i eficient al servei del ciutadà amb un model d'administració neoliberal. La resistència al canvi i la lògica corporativa d'uns escassos empleats públics (amplificats per uns sindicats caducs) és l'explicació d'aquesta vinculació. Els temes que han causat alarma i que tractaré de forma sintètica en aquest article són dos: la pèrdua de la majoria de la condició de funcionari i la privatització de bona part de l'administració.
Sobre la desfuncionarització, la proposta és que només posseeixin la condició de funcionaris aquells que desenvolupin funcions d'autoritat. I jo afegeixo: tots els que tenen contacte amb el nivell polític en el cas que no els protegeixi un estatut del directiu públic (iniciativa que també proposa la Comissió) de les interferències polítiques. La resta no té cap sentit que siguin (siguem) funcionaris, i poden estar acollits al règim laboral. Dues clarificacions: primer, no es proposa sota cap concepte que els que actualment són funcionaris deixin de ser-ho. Ho continuaran sent fins a la jubilació, ja que han accedit a aquesta condició amb unes regles del joc que seria insensat modificar a meitat del partit. Es tracta que els treballadors de nou ingrés ho facin més per la via laboral que funcionarial, ja que no requereixen una legislació laboral especial. Segon, els nous laborals han de ser seleccionats pels principis d'igualtat, capacitat i mèrit de manera estricta. Amb tota lògica, la seva relació contractual hauria de ser vitalícia, llevat de casos excepcionals i totalment objectivables d'evident falta de rendiment o de caiguda extrema de la demanda.
Sobre la privatització (més correcte seria parlar d'externalització , és a dir, de serveis de titularitat pública prestats per organitzacions privades amb ànim o sense ànim de lucre), cal dir que aquesta pràctica ja està molt avançada a la Generalitat. Solament els romàntics consideren que una administració pot prestar per ella mateixa, de manera autàrquica, amb eficàcia i eficiència tot l'univers de serveis públics. Si es vol mantenir l'estat del benestar és imprescindible unir el sector públic amb el privat però sota el comandament públic. El que fa el document és precisament aconsellar que es posin límits a l'externalització (actualment no n'hi ha, i s'externalitzen funcions d'autoritat o que formen part delcor institucional ). A més, el text posa èmfasi a establir potents sistemes de direcció, control i avaluació d'aquestes externalitzacions, que ara solen brillar per la seva absència. Es tracta de preservar l'interès general, és a dir: la qualitat d'aquests serveis públics i al mínim cost possible.
Queden molts temes per comentar dels que ha tractat la Comissió (impuls de valors públics, despolitització, simplificació d'organismes i estructures, professionalització de la direcció pública, etc.) en els dos mesos de temps que ens ha donat el Govern per elaborar l'informe. Però considero que aclarint únicament aquests dos elements ja queda certificat que la Comissió només ha intentat, modestament, dibuixar una administració moderna en el marc d'un estat del benestar. No veig en això cap aroma neoliberal.
Els comentaris són molt interessants i complementen la perspectiva: 

Privatitzar l'educació - per mirar

http://www.debats.cat/ca/debats/videos

Privatitzar és la solució? Reptes i tensions del finançament de l’educació


Henry Levin

Professor d’Economia i Educació al Teachers College de la Universitat de Colúmbia, i professor emèrit de la Universitat de Stanford
06.06.1318:30
Servei de traducció simultània. Accés lliure (no cal que confirmeu l’assistència). Capacitat limitada de la sala.
Segueix el debat en directe per vídeo o per Twitter amb l’etiqueta #debatseducacio o bé @UOCdirecte i @FundacioBofill.

diumenge, 2 de juny del 2013

Potser algun dia, amb una mica de sort

El racó de 
Araceli Segarra

Carros de foc: Nou dies per les altures
La vall de Boí és el bressol esportiu i paisatgístic d'Araceli Segarra. Cims emblemàtics del Pirineu com els Encantats, el Montardo, les Agulles d'Amitges, el Pa de Sucre, el Mussol i el Drac de Tumeneja la van veure néixer com a alpinista quan era adolescent i avui, que ja està consagrada, les altures que envolten la vall són el seu lloc d'entrenament ideal.

Araceli Segarra recomana acostar-se a una vall de Boí que a ella la té enamorada: pel patrimoni romànic que s'hi amaga, per les aigües termals que brollen de les profunditats de la terra i, el més important per a una alpinista, per l'alta muntanya. Com que la millor manera de descobrir-la és endinsar-s'hi, la polifacètica alpinista, que avui també fa de model, de conferenciant per a executius i de dibuixant de llibres infantils, recomana inscriure's al Carros de Foc.

No és una competició esportiva, però sí un desafiament apte per a persones de totes les edats que, això sí, tinguin un mínim d'aptituds físiques. El Carros de Foc és un recorregut circular que passa pels nou refugis del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. "Cadascú pot fer-ho en més o menys dies en funció de les seves condicions: en un dia els que ho fan a ritme de cursa, en tres o quatre, que és el mes habitual, o, el que jo recomano, fer-ho passejant tranquil·lament, caminant de refugi en refugi i fent algun cim si ens interessa, en un recorregut de nou dies. És una mini-aventura a l'abast de tothom, fins i tot de nens", explica Segarra.

L'opció més pausada del Carros de Foc permetrà als excursionistes gaudir d'una immersió total a l'alta muntanya, caminant entre una i set hores diàries a una altura mitjana de 2.400 metres, amb temps per encantar-se amb el paisatge o fer la migdiada al costat d'un llac d'aigües glaçades. "Hi trobaran cims de 3.000 metres i, fins i tot a l'estiu, algunes glaceres, o el pi centenari d'Amitges; i amb una mica de sort podran veure vida salvatge, marmotes, molts isards, trencalossos i la papallona reina".

Els participants al Carros de Foc s'hi han d'inscriure amb antelació via internet (www.carrosdefoc.com). Per 86,5 euros tenen assegurada plaça en els nou refugis (a l'estiu costa trobar-hi lloc). El preu també inclou esmorzar, sopar, una bossa de pícnic diària, un mapa de la zona i el forfet on els guardes dels refugis de la Restanca, Colomers, Saboredo, Amitges, Ernest Mallafré, Josep Maria Blanc, Colomina, Estany Llong i Ventosa i Calvell estamparan el segell que certifica que s'ha acomplert una nova etapa.

Mapes i traces

Ara bé, adverteix Segarra: en contra del que pugui semblar, no t'ho donen tot mastegat. "Avui hi ha molta gent que busca aventura però que vol tenir-ho tot pautat. Han de saber que al Carros de Foc es poden perdre. Els camins estan marcats però no al cent per cent. Has de portar un mapa i saber veure les traces. Jo personalment penso que això està bé. No cal que anem posant baranes per tot arreu. Tenim massa tendència a autoprotegir-nos, a fer servir GPS i comandaments a distància per a tot. Ens hem d'espavilar una mica i fer que el cervell treballi, o perdrem algunes de les habilitats que com a éssers humans tenim".

Qüestions pràctiques: què portaria la primera catalana que va fer cim a l'Everest si hagués de fer el Carros de Foc a l'estiu? Doncs ben poques coses. Aigua, gorra, ulleres de sol, crema solar, barretes energètiques, una muda, un anorac de plomes, un paravent per a la pluja ("El temps canvia molt ràpid, a alta muntanya!", recorda) i, sobretot, una càmera de fotos. Bé, i potser també un paraigua, com ha fet ella en alguna expedició a l'Himàlaia, "encara que pugui semblar estrambòtic".

Tot sigui per poder seguir gaudint d'aquests cims que tant l'apassionen. "Són la meva eina per relativitzar-ho tot. Em serveixen per meditar, són la manera de tenir pau, i vida, de carregar piles. La muntanya és el meu centre d'equilibri: fa que les coses tinguin sentit".                    http://racons.ara.cat/ara_25
                                                                                       2 de setembre de 2012